Henry Miller a la platja

Era l’any 1979, el mes d’agost. Vam agafar el cotxe, un Chevrolet Camaro de color vermell, i vam enfilar un d’aquells inacabables carrers de Los Angeles, direcció mar, oceà Pacífic, vull dir. Miràvem els carrers transversals, perquè volia trobar la casa de l’escriptor Henry Miller. No tenia clar què hauríem fet d’haver reeixit en la nostra cerca.

No hi va haver manera d’encertar. Així és que vam decidir d’arribar fins a la platja, em sembla recordar que era Pacific Palisades. Vam aparcar i vam passejar per la sorra. Allà, assegut al costat d’una dona oriental, hi havia l’Henry Miller. N’estic segura.

Me’l vaig mirar, ell va adonar-se que el mirava. Què faig ara? De fet, jo només volia veure la casa i potser preguntar-me mil vegades si tocava el timbre o no. Però tenir-lo davant meu, a la sorra de la platja, no ho havia previst. I potser era algú que se li assemblava, però no era ell. I què li dic? I no puc pas continuar palplantada davant seu. Però, o és ara o mai. Doncs, mai.

El mes de juny de l’any següent, Henry Miller va morir a la seva casa de Los Angeles. Fa trenta anys. Però jo vaig creuar la meva mirada amb la seva, un migdia d’agost de l’any 1979. Després vam fer un bon dinar en un restaurant de Malibú, tot mirant els surfistes com trencaven les ones.

Vam fotografiar la façana del Chinese Theatre a Hollywood Blvd, amb l’anunci de la pel·lícula que feien aquell dia: una de Nick Nolte.