Pistes de gel

A Manhattan, des de primers de desembre, hi ha en funcionament, almenys que jo conegui, tres pistes de gel. 

Aquesta és la pista de Bryant Park: pura delícia. Ocupa el centre de la plaça que es troba darrere de la New York Public Library, una plaça encantadora en totes les èpoques de l’any. Em sap greu que la meva càmera fotogràfica, de nit, no sap fer fotos, o surten com aquesta, del dia 9 de desembre passat.

Aquesta és la pista de gel del Rockefeller Center, probablement la més petita, però la més visitada, tot i que quan vaig fer la fotografia estaven allisant el gel i no s’hi podia patinar. Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre passat. 

Si fixeu bé la vista, veureu al fons dels arbres i del pendís la pista de Central Park, pleníssima de gent. És la més gran i aprofita una fondalada del parc. La vaig fotografiar el 31 de desembre de 2007, avui fa quatre anys. 

Barres i llunes

Van captar la meva atenció un fanal, amb tres braços i una banderola, amb quatre llunes, més dues banderes de barres i estrelles, com dues veles al vent. El marc: parets verticals inacabables. No hi ha cap mena de dubte: és Manhattan. Era el dia 9 de desembre.

Bergdorf

Tothom se’ls mira els aparadors de Bergdorf Goodman a la cinquena avinguda amb els carrers 57 i 58, homes i dones, joves i grans. Cada aparador és un món. I té tant per mirar! Mentre la gent mirava, com que jo ja els havia mirat el dia abans, passava i feia fotografies, el dia 8 de desembre.

Carcassa d'àngel

Cada vegada que veig els àngels trompeters de la Promenade del Rockefeller Center, penso en els àngels que feia la meva mare, amb filferro, per posar a l’aparador, per Nadal. Encara en conservem algun, em sembla, a les golfes de la casa dels meus pares, al costat de maniquins i estris diversos. Els vaig fotografiar una vegada més, i no me’n canso, el dia 8 de desembre.

Bon Nadal!

Oh Nadal fet d’infanteses,

les passades, les vinents!

Tot el món és ple d’enceses,

va tothom amb ulls contents.

Fins la fosca s’extasia:

cada anhel fa son repic.

Molsa, arboç de pastoria,

borrallons que fan bonic.

Un gran cor de veus germanes;

i, més alta que els ocells,

tremor d’ales sobiranes

en un cel sense cancells.

Ara tu, cor que somiques

en veient el món esclau

i per terra, feta a miques,

la promesa de la pau,

del Nadal que tant amares

vés, enmig de nous redols,

entre cactus i atzavares

recordant els flabiols.

Josep Carner, Nadal 1943 al Tròpic

La Mare de Déu de la Llet que il·lustra la felicitació de Nadal de l’autora d’aquest bloc és de Llorenç Saragossa, documentat a València i Barcelona entre 1363 i 1406. És un tremp sobre taula que prové de l’ermita de Penella (Cocentaina). El vaig fotografiar a Alcoi, el mes d’octubre passat, amb la intenció de felicitar-vos el Nadal, lectors amics.

Estimat Nicolau d’Olwer

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918. 

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.

Bones vacances!

Si sabés modificar fotografies, canviaria les dates del senyal de trànsit de la cantonada de la cinquena avinguda amb l’estimat carrer 50, de Manhattan, per desitjar-vos bones vacances de Nadal. Però encara no n’he après. No desisteixo.

Nulla dies sine linea. Que tingueu unes vacances ben llatines!

Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre. 

Arbres de Nadal a New York

Vet aquí la parada de venda d’arbres de Nadal a la cantonada de Broadway amb el carrer 110.

Vet aquí el transport de l’arbre de Nadal a la cantonada de la vuitena amb el carrer 50. Els arbres esperen les boles, els àngels, les espelmes. Després serviran, potser, per adobar els camps. Vaig fer les fotografies els dies 5 i 9 de desembre. 

Nenes a New York

Amb un vestidet vermell de rockette i de la mà de la seva mare, la nena rossa del mig de la fotografia feia cua al Radio City Music Hall per anar a veure l’espectacle de Nadal de The Rockettes.

Amb un abriguet de vellut i de la mà de la mare i la tieta, la nena més rossa encara del mig de la fotografia caminava cap al Lincoln Center per anar a veure The Nutcracker. 

Tot això passava el dia 9 de desembre, quan vaig fer les fotografies. 

Vestits

El dia 13 de desembre va ser santa Llúcia, la patrona de sastres i modistes, que necessiten una bona vista per cosir allà on toca. Deu ser per això que se celebra aquests dies aquell judici dels famosos vestits. Es veu que, a vegades, el santoral i la justícia van de bracet.

A la colla de newyorkers de la fotografia ningú no els va regalar cap vestit. Es van deixar fotografiar el dia de la Immaculada, fa vuit dies.

La perla

Vam veure les cues davant de Christie’s, a New York, la setmana passada. Tothom volia visitar l’exposició de les joies de l’actriu Elizabeth Taylor que s’han subhastat aquests dies. Sembla que s’han pagat nou milions d’euros per una de les seves perles. Li havia regalat Richard Burton, el seu dues vegades marit. 

Juli Cèsar, el primer emperador romà, també tenia la fal·lera de les perles. L’historiador Suetoni explica que Cèsar va anar a conquerir Britània només per aconseguir perles i que les sospesava amb la seva pròpia mà i es quedava les de més grans dimensions. A Servília, una de les seves amants i la mare de Marc Brutus, el seu assassí, Cèsar li va regalar una perla que li va costar sis milions de sestercis. Si tenim present que, en aquell temps, un litre d’oli costava uns 3 sestercis i un legionari cobrava 41 sestercis al mes, Servília valia més que la Taylor!

Hi vaig fotografiar aquest aparador de Nadal d’una joieria de la cinquena avinguda.

Novel·la

Hi ha gent que llegeix novel·les, hi ha gent que escriu novel·les, hi ha gent que viu una vida de novel·la, és a dir en tres dimensions, enfront d’aquells que tenen una vida plana, com les dues cariàtides de la fotografia, encara que siguin de tres dimensions.

Immigració

Passes vuit hores a l’avió, en surts mig quadrat i ensomniat, has anat allargant el dia. Amb tot, baixes de l’avió amb ganes de menjar-te la ciutat que ja has visualitzat des de la finestreta: la llenca de terra apilonada d’edificis. Espectacular, la miris des d’on la miris, de dia o de nit, hi arribis a l’estiu o en ple hivern, a l’inici de la primavera o al cap de la tardor. És allà i, com la primera vegada, te’n tornes a enamorar. I això. Passadís enllà recordes que, ai, encara no podràs recollir la maleta i pujar al taxi, perquè has de passar immigració, el rostre somrient del país que t’acull, que diuen, la primera rebuda als USA. I la rebuda es fa esperar. Una filera, i una altra, i desfer-la, i mitja hora, i una hora, i la nena cinquanta persones més enllà que no deixa de plorar, i una hora i mitja, perquè és l’hora del canvi de guàrdia, a més. Finalment, et rep el rostre alegre del país: “Hi, how are you?” sents que et pregunta una boca oberta d’orella a orella. “Fine” respons per mimetisme cortès, davant de tan gran somriure, somrient també. Però de seguida recordes que estàs “Tired, after two hours!” “Sorry! Welcome to New York!” I, ah, penses en la rapsòdia in blue i la maleta que t’espera i et falten cames per entrar al taxi groc i veure que es van acostant el Chrysler i l’Empire, il·luminats, perquè mentrestant ha caigut la nit sobre Manhattan.

La fotografia la vaig fer ahir, des del taxi groc, quan de fet se m’anaven allunyant el Chrysler i l’Empire.

Nature boy

There was a boy

A very strange enchanted boy

They say he wandered very far, very far

Over land and sea

A little shy

And sad of eye

But very wise

Was he

And then one day

A magic day he came my way

And while we spoke of many things, fools and kings

This he said to me

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

(instrumental interlude)

“The greatest thing

You’ll ever learn

Is just to love

And be loved

In return”

Tom’s Diner

I am sitting
In the morning
At the diner
On the corner

I am waiting
At the counter
For the man
To pour the coffee

And he fills it
Only halfway
And before
I even argue

He is looking
Out the window
At somebody
Coming in

“It is always
Nice to see you”
Says the man
Behind the counter

To the woman
Who has come in
She is shaking
Her umbrella

And I look
The other way
As they are kissing
Their hellos

I’m pretending
Not to see them
Instead
I pour the milk

I open
Up the paper
There’s a story
Of an actor

Who had died
While he was drinking
It was no one
I had heard of

And I’m turning
To the horoscope
And looking
For the funnies

When I’m feeling
Someone watching me
And so
I raise my head

There’s a woman
On the outside
Looking inside
Does she see me?

No she does not
Really see me
Cause she sees
Her own reflection

And I’m trying
Not to notice
That she’s hitching
Up her skirt

And while she’s
Straightening her stockings
Her hair
Is getting wet

Oh, this rain
It will continue
Through the morning
As I'm listening

To the bells
Of the cathedral
I am thinking
Of your voice...

And of the midnight picnic
Once upon a time
Before the rain began...

I finish up my coffee
It’s time to catch the train

Manhattan

We’ll have Manhattan

the Bronx and Staten

Island too.

It’s lovely going through

the zoo!

It’s very fancy

on old Delancy

street you know.

The subway charms us so

when balmy breezes blow

to and fro.

And tell me what street

compares with Mott Street

in July?

Sweet pushcarts gently gliding by.

The great big city’s a wonderous toy

just made for a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

We’ll go to Yonkers

where true love conquers

in the whiles

and starve together dear, in Chiles

We’ll go to Coney

and eat baloney on a roll

in Central Park we’ll stroll

where our first kiss we stole

soul to soul

And for some high fair we’ll go to “My Fair Lady”

we’ll hope it closes, some day

the city’s glamour can never spoil

the dreams of a boy and goil.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

The city’s bustle cannot destroy

the dreams of a girl and boy.

We’ll turn Manhattan

into an isle of joy!

Je ferais le tour du monde

Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Ah! Ce qu’on est bien tous les deux
Quand on est ensemble nous deux
Quelle vie on a tous les deux
Quand on s’aime comme nous deux

On pourrait changer de planète
Tant que j’ai mon cœur près du tien
J'entends les flons-flons de la fête
Et la terre n’y est pour rien

Ah oui! Parlons-en de la terre
Pour qui elle se prend la terre?
Ma parole, y a qu’elle sur terre!!
Y a qu’elle pour faire tant de mystères!

Mais pour nous y a pas d’problèmes
Car c’est pour la vie qu’on s’aime
Et si y avait pas de vie, même,
Nous on s’aimerait quand même

Car...
Tu me fais tourner la tête
Mon manège à moi, c’est toi
Je suis toujours à la fête
Quand tu me tiens dans tes bras

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde
Pour m’étourdir autant que toi...

Je ferais le tour du monde
Ça ne tournerait pas plus que ça
La terre n’est pas assez ronde...
Mon manège à moi, c’est toi!

Els anys vint del segle XX català

Portentosos? Excepcionals? Singulars? Si us semblen excessius aquests adjectius per qualificar els anys vint del segle vint català, en puc triar d’altres. Però, què me’ls fa tan especials? Ras i curt: la creació de la Fundació Bernat Metge, de l’Editorial Barcino i de la Fundació Bíblica Catalana. Això és la voluntat de posar a l’abast i en català els clàssics grecs i llatins, els clàssics catalans i la Bíblia. Vet aquí els fonaments de la nostra cultura, l’europea, l’occidental. 

I vet aquí les dades. Gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la Bernat Metge ja és una realitat l’any 1922. L’obra de Lucreci De la Natura en va ser el primer volum publicat l’any 1923. I el primer director de la col·lecció va ser Joan Estelrich. El mateix 1922 es crea la Fundació Bíblica Catalana, també sota el mecenatge de Cambó, i l’any 1928 apareix el primer dels quinze volums de la Bíblia en català. Va ser l’any 1924 quan, a partir d’una proposta de Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta va crear l’Editorial Barcino. El primer volum de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” va ser Lo somni de Bernat Metge, que conté un estudi introductori de Nicolau d’Olwer. 

És o no és adequada la tríada inicial d’adjectius davant de tanta riquesa i bona vista cultural? Bernat Metge deu ser el símbol per antonomàsia d’aquell moment històric. Per això il·lustra aquest post.

Noms

El poeta quatrecentista Pere Torroella va posar al seu fill el nom de Diomedes. L’humanista balear, també quatrecentista, Ferran Valentí va tenir més fills i tanta inspiració grega com Torroella. Vet aquí els noms de la prole valentina de clar predomini femení: Teseu, Hipòlita, Fedra, Adriana, Policena i Lucrècia. Aquest darrer nom, llatí, va tenir una certa fortuna en aquesta època. El papa Alexandre VI, quatrecentista, ja es veu que va preferir el món romà perquè va posar als seus quatre fills els noms de Lucrècia i Cèsar, a més dels nostrats Joan i Jofré. 

Si el nom fa la cosa, aquestes fillades tenien damunt les espatlles el pes de tota la mitologia grega i de tota la història romana. 

Il·lustra aquest post nominatiu un presumpte retrat de Lucrècia Borja: santa Caterina d’Alexandria de Pinturicchio, que es troba en una de les sales de l’apartament Borja del Vaticà. 

Mans

L’any 1959, el dia abans de ser ordenat capellà, Modest Prats va escriure una “Oració de les mans”, ara publicada al volum Homilies d’Organyà. El text, colpidor, és d’una gran bellesa. N’extrec aquest fragment. “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa. Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries. Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.” 

L’any 1945, l’escriptor austríac Hermann Broch va escriure La mort de Virgili, un doll de paraules inexhaurible i un diàleg amb el món antic. A la primera part de la novel·la llegim: “Oh mà, mà que toca, palpa, recull, tanca, oh dits i puntes dels dits, aspres i suaus i tous, pell viva, superfície superior de la foscor de l’ànima, desclosa amb les mans alçades! Sempre havia sentit a les mans aquest batec estrany i gairebé volcànic, sempre l’havia acompanyat el pressentiment d’una estranya vida pròpia de les seves mans.”

Leonardo da Vinci va fer l’estudi de mans que il·lustra les lúcides mans de Prats i Broch, pels volts de 1474. 

La Biblioteca Bruno Filipponio

Fa temps vaig rebre una carta i ho vaig explicar al bloc. No és un dels posts més llegits, però és un dels posts més internacionals. De tant en tant visito les estadístiques del bloc i, quan trobo visites de llocs inusuals, com és ara Sacavém, Warsaw, Leuven, Oxford, Berlin o Dublin, vaig a veure quina ha estat la seva pàgina de destinació. Quasi mai no falla: “La carta”. Aleshores sé que el senyor Bruno Filipponio ha tornat a escriure una carta com la que em va escriure a mi, perquè vol un altre llibre per a la seva biblioteca. O això penso. 

Pels comentaris que m’han deixat al bloc, sé que es va interessar per un llibre sobre art islàmic a Espanya i un altre sobre la catedral de Sarzana. Una de les persones que va visitar el meu post va escriure, al seu torn, un post al seu bloc, mencionant el meu. A través dels comentaris que hi han deixat podem saber que el nostre amic també es va interessar per un llibre sobre Caravaggio, un altre sobre el Museo del Prado i alguns altres quasi sempre relacionats amb diverses manifestacions de l’art. Vet aquí com el senyor Filipponio ha unit un grup d’estudiosos que potser no ens hauríem conegut mai. Ni virtualment.

A la fotografia es poden veure alguns exemplars de la Biblioteca Bruno Filipponio. Pas mal!

Imatges

Hi ha imatges plaents, breus, que voldries retenir a la retina. Hi ha imatges doloroses, també breus, que romanen a la retina. Em pregunto si, per natura, ens és més fàcil de retenir el dolor que el plaer. És, em penso, com en aquell poema de Nietzsche que llegíem cada estiu, cisellat en una pedra, enmig dels boscos de la Chasté a la riba del llac de Sils, a la vall de l’Engadina. En vaig parlar en aquest post. Volíem que fossin veritat aquests versos del poema: 

El món és profund,  

més profund que no ha pensat el dia. 

Profund és el seu mal,  

la voluptat més profunda que la pena del cor. 

El dolor ha dit: passa!  

Però tota voluptat vol l’eternitat,  

vol la profunda, profunda eternitat. 

Mai no acabàvem d’estar convençuts del mot francès o català que havia de traduir l’alemany “lust”. Finalment, em vaig decidir per “voluptat”. Però potser ara em decantaria per “plaer”. Disquisicions filològiques a banda, les imatges plaents del record malden per imposar-se a les imatges doloroses. I les ajudo. El vent s’emportava els núvols perquè el sol pogués brillar en aquesta posta de començaments d’abril de 2010.

Sarah i Marilyn

A primers de gener de l’any 2006 vaig visitar, a New York, una fascinant exposició sobre Sarah Bernhardt al The Jewish Museum, a la cinquena avinguda. Ens hi van portar uns amics jueus newyorkers. La mare de la Bernhardt era jueva. Ella va ser batejada i educada en el catolicisme. Però això no li va impedir de patir atacs antisemites, explicaven els comissaris de la mostra.

A les sales blau elèctric fosc del museu, la Bernhardt brillava en les reproduccions fotogràfiques que s’hi podien veure, vestida de dama de les camèlies o de Cleòpatra, de Joana d’Arc o de Tosca, de Medea o de Teodora, pintada per Lepage o per Mucha, per Spingler o per Clairin, fotografiada per Nadar o esculpida per Abbéma. Exposaven també molts dels seus vestits i el seu mirall, un moble considerable amb la divisa que va triar per a definir-se: “Quand même”. Molta Sarah!

Un dels apartats de l’exposició el van titular “Afterlife”, i era dedicat a la recepció i la pervivència de l’actriu. La presidia una gran imatge de Marilyn Monroe i aquesta frase escrita en lletres capitals: “Who do you think do are? Sarah Bernhardt.” I s’hi podia veure repetidament l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder, The Seven Year Itch, de 1955, quan Marilyn Monroe diu: “Every time I show my teeth on television, I’m appearing before more people than Sarah Bernhardt appeared before in her whole career. It’s something to think about... I wish I were old enough to have seen Sarah Bernhardt. Was she magnificent?” 

Tinc el catàleg: pura delícia. L’he recuperat ara que, segons les revistes de moda, es torna a portar el fedora, un barret que ella lluïa en la representació de l’obra del mateix nom de Victorien Sardou. Hi penso sempre que em menjo una sara, el pastisset que porta el seu nom. 

Al minut 11 del video que il·lustra el post, podreu veure el monòleg de la Monroe amb les mencions de la Bernhardt. 

Cartes d’amor

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.

El dia que va morir Virgili

Feia massa sol a Megara. I què hi feia Virgili a Megara? Trepitjava terres homèriques, revivia paisatges heroics. Per completar la seva obra, la que hauria de ser la més gran, la història de l’heroi troià Eneas, que era també l’origen d’August, de Roma. I tant de sol el va reprendre a Virgili. Malalt, se’l va emportar August, de retorn a Itàlia. Només de desembarcar a Brindisi, va tenir temps de demanar als amics, quan ja es veia morir, que cremessin la seva obra, la que havia de ser la més gran. No en podria completar la revisió, ni aquells versos coixos, ni refer els errors que la visita als llocs li havia fet veure. I Virgili es va morir, allà, a la Calàbria, ell que havia nascut a la Màntua del Po i volia reposar per sempre a Nàpols, prop de l’entrada a l’Avern, al costat del bosc del roure de la branca d’or. Era el dia 21 de setembre de l’any 19 abans de Crist, quan Virgili va acabar els seus dies que havien durat 51 anys. 

A la fotografia, es pot veure una representació de Virgili en un manuscrit del segle V, conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana. 

Madame Monet llegeix

La dona que llegeix damunt d’aquests mots al seu confortable sofà potser passava turbulències que volia distreure llegint aquest llibre, o potser simplement posava per a l’amic pintor del seu marit pintor. No sembla gaire còmoda l’andriana que porta, si és que és una andriana aquesta vestimenta llarga i tan estesa sobre el sofà. La flor al cap, el llaç a darrere, la punta del peu. Només les mans i el rostre nus. La resta un embalum de teixits. Ella sembla un coixí més del sofà. Tot se’m fa pesant en aquest quadre, menys els tres ventalls japonesos de la paret que sembla que marxen volant de gairell, cap a l’esquerra. Tot molt étouffé i étouffant. Com aquest vespre de tardor.

El quadre Madame Claude Monet reading el va pintar Pierre Renoir pels volts de 1872, i ara es troba al museu Sterling and Francine Clark Art Institute, de Williamstown, Massachussets.

Les ciutats de Comadira

Hi ha un poema de Narcís Comadira que es titula “Les ciutats”, que he llegit als meus estudiants en aquelles classes de llatí memorables que anàvem a fer a Roma, anada i tornada el mateix dia, quan aquella companyia aèria irlandesa amanyagava els gironins amb el secret propòsit d’abandonar-nos pels barcelonins. 

He llegit que Morosini,
general ambaixador
de Venècia, volgué
endur-se les escultures
del frontó del Partenó.

Va fer muntar una bastida,
hi va fer grimpar els esclaus
i, en el moment més difícil,
algun puntal va fallar.
Caigueren homes i estàtues.

Decebut, el general
va abandonar el seu projecte.
Ell les volia senceres.
Els trossos allà escampats
varen servir per fer cases.

Molts savis han meditat
sobre el sorprenent misteri
de poder crear bellesa
a partir d’un bloc de marbre.
Pocs sobre el camí contrari:

treure un carreu escairat
del tors d’algun déu antic,
convertir en grava una Venus,
poder trepitjar llambordes
fetes d’homes sagrats…

Així s’han fet les ciutats:

construïdes lentament

amb pedres que ahir van ser

vides humanes: amors,

sofriments que ningú recorda.

L’he volgut recordar, després d’haver assistit a la representació-homenatge Estimat Comadira que va tenir lloc el dia dels Difunts, al Teatre Municipal de Girona. A la fotografia, el dibuix de la portada del meu llibre Els arbres, que Comadira va il·lustrar amb un dibuix per a cada arbre. 

Remedios Varo

Recordo, quan era petita i anàvem al Tibidabo, que em deixava bocabadada la sala dels autòmates. N’hi havia molts de formes diverses. Després de contemplar-los una estona, em cansava de veure la repetició dels moviments.

Hi vaig pensar dilluns passat, quan vaig veure la notícia de la fotografia. I no pas precisament pel dibuix que s’hi mostra. No, no. Allò que em va deixar bocabadada va ser el títol “Remeis Var”. Només els autòmates poden repetir errors com el de rebatejar la pintora surrealista Remedios Varo. Ah, els traductors automàtics de La Vanguardia en català! 

Onze de l’onze de l’onze

No sé si m’agrada més veure-ho escrit amb lletres o amb números. L’u no és pas el meu número. Però no deixa de ser bonic de viure el dia 11 del mes 11 de l’any 11. Per allò de l’harmonia, de l’anàfora. De fet, aquesta data així com apareix a l’inici d’aquest post ja va ser, fa dos mil anys. Aquell dia de novembre de l’any 11 el pobre Ovidi, es va tornar a despertar a la riba del Mar Negre, aclaparat pel seu exili. Potser es va aixecar aviat, la imatge tristíssima de la seva darrera nit a Roma sovint no el deixava dormir. Potser va anar a pescar, com solia, perquè el dia no se li fes tan llarg. Potser després encara va escriure  alguns versos per allunyar-se dels mals i tornar a suplicar el retorn. Com aquests:

“Si s’alleugés la ira del cèsar invencible, de cants de joia bé prou te’n donaria. I, amb tot, com lleugera fou abans, cap obra meva no tornarà a ésser lleugera: ja basta que una vegada els meus versos hagin escampat les meves plasenteries. Cantaré sobre uns temes que puguin plaure a ell, només que em tregui una part del meu càstig i pugui fugir del país dels bàrbars i dels getes cruels. Entretant, ¿quin serà el tema dels meus llibres, sinó la tristesa? Aquesta és la flauta apropiada al meu funeral.”

La traducció, extreta de l’edició de la Fundació Bernat Metge, és de Carme Boyé i de l’any 1966. La il·lustració prové d’una edició del segle XVII.

Roig, Rodoreda i Romanyà

Sabia que tenia el llibre, però em va costar de trobar. Era a la torre dels llibres que vam portar del Líban. Em vaig asseure a la torre dels llibres de Ginebra per cercar-lo. Com molts dels meus llibres, és ple de punts amb una nota manuscrita que indica el tema de la pàgina que em va interessar. I d’aquest llibre em vaig quedar amb les reflexions de Roig sobre l’escriure, sobre geografia literària i sobre Mercè Rodoreda, especialment. 

M’ha costat de triar el fragment per fer aquest post sobre Montserrat Roig el dia de la commemoració dels vint anys de la seva mort. Aquest ha estat l’escollit. Pertany, és clar, a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit o acabat, no ho sé, al Balneari Prats de Caldes de Malavella, l’any 1990. Hi parla de Rodoreda i Romanyà.

“Des de la seva darrera soledat, veia mig Catalunya: el mar hel·lènic i encalmat -només és així si te’l mires de lluny-, el caire altiu dels Pirineus. Enmig, les Gavarres, fosques i primitives, i el Montseny, terra d’aventurers i de forjadors de la nostra història mítica. S’hi trobava bé. Ella era tota aquesta terra, havia tornat a mare. Devia captar, així, les veus que ja no se senten. I citava Ronsard: Ceste voix sans corps qui rien ne sçaurait taire.”

A la fotografia, les Gavarres i la cinta blanca dels Pirineus, des del mirador rodoredià de Romanyà, el mes de març de 2010.