Illa flotant

No he vist mai cap illa flotant, però n’he menjat i n’he imaginat. Els lectors d’aquest bloc ja hauran endevinat que m’estic referint a aquelles postres delicioses que els francesos anomenen “île flottante”: una gran bola de merenga (l’illa) que flota damunt d’un petit mar de crema anglesa. Qui m’ha fet imaginar una illa flotant és Homer, quan a l’inici del cant desè de la seva Odissea diu, en la traducció hexamètrica de Carles Riba:

Fins que a l’illa Eòlia arribàrem, on habitava

Èol, el fill d’Hipotes, amable als déus que no moren.

I és una illa flotant; i l’encercla tota sencera 

un mur de bronze infrangible; i que llisa s’empina la roca!

Algú potser es preguntarà perquè és flotant l’illa Eòlia. La resposta deu ser: perquè és l’illa dels vents, governats per Èol, l’amo i senyor de brises i oratjols, bufaruts i ràfegues. 

L’illot de la fotografia em penso que no era flotant. Però, des de l’avió que em portava a Pisa, el mes d’abril de l’any 2008, m’ho va semblar.