diumenge, 14 de novembre del 2010

Creüsa

Creüsa feia nosa al destí d’un home, d’Eneas, el seu espòs. En sortir de Troia, Eneas portava el pare a coll, el fill de la mà i les imatges dels déus i confiava que Creüsa el seguia. Però no era així. Eneas va tornar enrere per cercar Creüsa i ella se li va aparèixer, ja morta, i li va anunciar, segons escriu Virgili al llibre II de l’Eneida, en traducció de Miquel Dolç: “Això que veus no arriba sense la voluntat dels déus; d’emportar-te’n Creüsa amb tu, no t’ho permet ni el destí ni aquell que regna damunt l’Olimp celeste. Un llarg exili t’espera i has de llaurar la vasta planúria del mar; i abordaràs a la terra d’Hespèria, on el Tíber lidi corre amb aigües lentes a través de les riques conreres dels homes: hom t’hi reserva una fortuna, un reialme i una muller de sang reial; deixa de plorar per la teva estimada Creüsa.” Eneas estava destinat pels déus a fundar una nova Troia: Roma. I havia d’emparentar amb sang llatina. 

Vaig fer la fotografia dels cimals romans el mes de juny passat.

3 comentaris:

  1. Oh, pobre Creüsa, esposa només per a una part del camí d'Eneas.

    ResponElimina
  2. Sembla estrany que, aquells que tenen guardat un destí estel·lar, hagin de passar, en un moment de la seva vida, per l'Infern més profund i penós.

    ResponElimina
  3. Ah, sí, dissortada Creüsa!

    I, de retruc, els del seu costat han de ser sacrificats...

    ResponElimina