dimarts, 30 de juny del 2009

Estampes romanes (IV)

Dues anònimes esteles, anònimes per a mi, és clar, turista d’esglésies romanes.

La de l’abat era al claustre de San Giovanni in Laterano, l’altra era a la preciosa església de Sant’Antonio in Campo Marzio. L’abat amoïnat, la dama plorosa. Cap estela no supera l’enyorada Atenea pensarosa del Museu de l’Acròpolis d’Atenes.

diumenge, 28 de juny del 2009

Anglada a can Pla

Ahir al vespre vam inaugurar l’exposició “Maria Àngels Anglada 1930/1999. Vida i obra” a la Fundació Josep Pla de Palafrugell. L’exposició, organitzada per la Càtedra M. Àngels Anglada, es va poder veure per primera vegada a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, durant el mes d’abril. Tot seguit va passar a la Casa de Cultura de Girona. Amb aquesta exposició volem commemorar el desè aniversari de la mort de l’escriptora.

Al poemari Columnes d’hores (1965-1990), Maria Àngels Anglada hi va incloure el poema “En la mort de Josep Pla”, escrit poc després de la mort de l’homenot de Llofriu, és a dir després del dia 23 d’abril de 1981. No podia saber Maria Àngels Anglada que, just divuit anys després, ella també moriria un dia de Sant Jordi.

Anglada també va publicar un article al setmanari L’Empordà en el qual evocava alguns records de les seves trobades amb el solitari de Llofriu. Com aquest: “La primera vegada que hi vaig parlar, molt breument, va ser a Figueres, quan es va presentar un curtmetratge sobre ell i el seu paisatge. Aleshores ens va signar un exemplar del seu magnífic llibre “Catalunya vella”, i ens hi va escriure: “Figueres. Ai!”. Jo li vaig augurar una vellesa llarga i fecunda, com la de Sòfocles, i em va contestar: “Jo no viuré pas tant, senyora. He begut massa conyac”.”

Anglada estiuejarà a can Pla, des del 27 de juny fins al 27 de setembre d’aquest any 2009. Un bon pretext per a revisitar la seu de la Fundació, model exemplar de casa-museu, i per a rellegir l’obra d’aquests dos grans lectors i escriptors.


dijous, 25 de juny del 2009

Vies verdes

Demà, divendres 26 de juny, es presentarà en societat “Els secrets de les vies verdes de Girona”. Com amb la “Ruta del Ter”, també ha estat l’equip de la Càtedra M. Àngels Anglada, de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, l’encarregat de cercar la literatura que ha produït el paisatge que s’estén des d’Ogassa fins a Sant Feliu de Guíxols, dels Pirineus a la Mediterrània, pels antics camins de ferro. Les Vies Verdes transiten el recorregut dels que l’escriptora Aurora Bertrana anomenava “els trens en miniatura”.

Un d’aquells trens, el carrilet de Girona a Sant Feliu de Guíxols, havia iniciat el seu camí l’any 1892 i va fer el seu darrer viatge l’any 1969. Aquest any ja en fa quaranta del seu comiat. A les seves memòries, Bertrana recrea els viatges en el carrilet: “Podia succeir, entre altres coses, que el maquinista i el fogainer, havent acabat la provisió de llenya, aturessin el tren entre dues estacions i es dediquessin a cercar-ne pel mig del bosc. Els viatgers col·laboraven gentilment a la recollida de combustible i entretant cercaven bolets. Altres cops eren els boletaires els que demanaven al maquinista d’aturar una estoneta el tren, i tots plegats anaven a la caça de tan apreciat comestible.”

Ara, els ciclistes i els caminants de les vies verdes poden aturar-se quan volen, per caçar bolets, o per llegir algun dels rètols que els convidaran a trobar els secrets de les vies verdes de Girona, plens de natura, d’història o de literatura com la d’Aurora Bertrana.


diumenge, 21 de juny del 2009

Buguenvíl·lees de juny

Buguenvíl·lea que es despenja, paret avall, de la façana d'una casa de Roma, barrejada amb heures arrapadisses i glicines sense flor.


Buguenvíl·lea ensenyorida de jardí mariner i cantoner, intramurs de Tarragona, en competència amb una magnòlia.






Buguenvíl·lea poruga i esforçada rere un mur massa alt de jardí comtal de Castelló d'Empúries.



dimecres, 17 de juny del 2009

Tarragona la blava



L’oreneta (o era una gavina?) va suspendre el seu vol per poder sortir a la foto, envejosa de l’estàtua que mai no es mou i sempre queda bé. El tamariu treu el cap per sobre de la pèrgola del mirador per mirar el blau. La Casa Canals és pintada d’un blau intens. Els blaus impecables de Tarragona la blava, de Rovira i Virgili.


Tarragona romana, Tarragona escrita, Tarragona llegida un dissabte de juny. Tarragona es va posar el seu vestit més blau aquell cap de setmana de juny per acollir les Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a la Universitat Rovira i Virgili.


D’esquena a la muralla romana i amb la vista del Camp, Magí Sunyer ens va llegir aquell text d’Antoni Rovira i Virgili de l’any 1926 sobre les tres ciutats del Camp de Tarragona, reproduït a Teatre de la ciutat: “Tarragona porta coturn patrici. Reus porta boines menestrals. Valls porta espardenyes camperoles. [...] Pel temperament, Tarragona és la calma; Reus, el neguit; Valls l’equilibri. [...] Reus, la ciutat inquieta, es desvetllà més d’hora. Tarragona, al cap d’unes quantes dècades, l’ha seguida desvetllada per la veu de la mar. I Valls, que mai no ha caigut en el son profund, ha mostrat els senyals de la seva vivacitat terral a despit d’un període econòmicament desfavorable.”


Potser Josep Pla recordava aquest text quan escriví a Cartes d’Itàlia: “Les tres grans ciutats del Po tenen, fatalment, alguna cosa del seu paisatge. Així, Torí té alguna cosa d’ordenat i elegant; Milà és la massa i la vida tal com raja; Venècia és el plaer, la joia i la tova voluptuositat.”


Recomano vivament el magnífic llibre de Joan Cavallé, Tarragona escrita. La ciutat vista pels escriptors. Només hi manquen els mapes perquè sigui l’atles literari de la ciutat de Tarragona. S’hi poden trobar textos d’autors que han parlat de la ciutat; escriptors de fora, com Baroja, Balzac o Madame de Lafayette, i tarragonins com Olga Xirinacs que també ens va acompanyar per oferir-nos una bella interpretació de Tardor, l’obra del poeta i capellà Miquel Melendres, nascut a Girona, però tarragoní des dels cinc anys d’edat.


dimarts, 16 de juny del 2009

Estampes romanes (III)


El britànic lord Elgin, ambaixador davant l’imperi otomà, va comprar els marbres del fris del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes a les autoritats turques entre 1801 i 1803, i al cap de pocs anys els va vendre al British Museum, on encara es poden contemplar. L’escultor nordamericà George Gray Bernard, dels seus viatges per Europa després de la Primera Gran Guerra, es va emportar (comprant-los també) diversos claustres romànics, entre ells el de Sant Miquel de Cuixà que s’exhibeix a The Cloisters, al nord de Manhattan, gràcies al mecenatge de John D. Rockefeller. Col·leccionistes àvids.


Res a envejar als emperadors romans que dels seus viatges de conquesta, per Egipte per exemple, s’emportaren els obeliscs que ornen la ciutat de Roma, a tantes places i placetes. Com l’altíssim de San Giovanni in Laterano o el que reposa sobre l’elefantet de Bernini a la piazza de Santa Maria sopra Minerva. Als emperadors no els calia comprar-los els “souvenirs” de viatge.

dilluns, 15 de juny del 2009

Corpus

La ciutat de Bolsena es troba situada a poc més d’un centenar de quilòmetres al nord de Roma. La seva Basílica és coneguda en tot el món cristià per un fet: el miracle eucarístic de Bolsena. L’any 1263 va arribar al santuari un capellà, Pere, que segons la tradició provenia de Praga i pelegrinava a Roma per enfortir la seva fe, ja que tenia dubtes sobre la presència del cos de Crist en la celebració de l’Eucaristia. El sacerdot va pregar devotament davant de santa Cristina, verge i màrtir de Bolsena del segle IV, que prenia com a model per haver sabut defensar la seva fe fins i tot en el martiri, i després va dir missa a la Grotta di Santa Cristina. En el moment de la consagració, mentre pronunciava les paraules rituals, l’hòstia que tenia sobre el calze va començar a vessar sang. El capellà va córrer a la sagristia i en el recorregut algunes gotes d’aquella sang van tacar el paviment de marbre. Ràpidament es va dirigir a la propera ciutat d’Orvieto, on en aquells moments estava instal·lat el papa Urbà IV, al qual va confessar els seus dubtes i va mostrar el miracle. A partir d’aquell fet extraordinari, Urbà IV va instituir la festa del Corpus i va establir que se celebraria el dijous després de l’octava de la Pentacosta. A l’interior de la Basílica es pot contemplar el reliquiari amb els marbres tacats de sang, l’altar del miracle i una magnífica tela de començaments del vuitcents, obra del Trevisani, que recorda el miracle. Vaig publicar un article amb fotografies Bolsena, el cor d’Etrúria, l’any 1998.


Ara, al nostre país, la festa del Corpus ja no es celebra el dijous. S’ha fet avui, diumenge, i a la plaça dels Apòstols de Girona s’hi podien veure aquestes catifes de flors.


diumenge, 14 de juny del 2009

Casaments

Juny, temps de casaments. Núvies amb vels, a la plaça del Campidoglio de Roma o a la plaça del Rei de Tarragona, un dissabte qualsevol.


Les mateixes pedres mil·lenàries, els mateixos xiprers esvelts, els mateixos cels i els mateixos sols, mediterranis. Amors que comencen.


Vindran altres junys, de records, d’esguards perduts, de pluges i nuvolades. Els xiprers i les pedres, els sols i els cels, romandran, quasi intactes.


A Tarragona i a Roma, també a Girona.


dijous, 11 de juny del 2009

Estampes romanes (II)

Pins, pintats en l'armari de la sagristia de San Giovanni in Laterano, o de debò, a Villa Borghese o al Campidoglio, acompanyats d'àligues imperials o de núvies de dissabte, pins espigats al costat de loggie renaixentistes, basíliques romanocristianes o banderes multicolors.
Pins, calor, ombra escadussera.
I pini di Roma.

dimarts, 9 de juny del 2009

Estampes romanes (I)

La lluna blanca, Giordano nero, l’aigua del brollador atrapada en l’instant d'un capvespre, un aligot atlant que suporta parets escrostonades, antenes, teules velles, columnes adossades a sienes descolorits, persianes de llibret. 


Campo de’ Fiori. La Roma dels mil rostres. 

dijous, 4 de juny del 2009

Labyrinthus

Aquella noia havia viscut confiada a la saviesa horaciana, fins que un dia algú li va dir que d’un laberint se’n podia sortir però d’una línia recta no.


Aquell dia es va sentir atrapada dins del rectius vives i no sabia com fugir-ne, si pel camí del verd o pel camí del blau.


El fil d’Ariadna va alliberar Teseu, va empresonar Ariadna.

dilluns, 1 de juny del 2009

Pegasus i l'onada

Hi havia aquest cavallet al cel, aquest vespre a Girona, que es podia veure així des de la meva habitació amb vistes.

Darrera seu aquesta ona alta  finalment se l'ha empassat, en el primer capvespre de juny.