Per a un lector

Tenir lectors és un regal. A vegades escrivim per a nosaltres mateixos, és el cas dels dietaris o diaris íntims. A vegades escrivim per a una altra persona, és el cas de les cartes, d’amor per exemple. Uns i altres són materials sovint personals i intransferibles, per a un sol lector, que poden acabar sent destruïts, perquè no es volen fer extensius a d’altres lectors. O no. A vegades escrivim per deixar fixada alguna cosa que hem après en les nostres recerques, és el cas dels llibres derivats de la tasca professional. A vegades escrivim per compartir les nostres experiències personals. A vegades escrivim per expressar els nostres sentiments. A vegades escrivim per explicar-nos nosaltres mateixos. 

Sempre escrivim perquè ens agrada jugar a combinar mots. Sempre escrivim per comunicar-nos. Si de tot plegat en surt una peça que, amb ambició literària, avança en el coneixement de la condició humana aquesta peça serà llegida avui, demà, i sempre. Però cada peça necessita, almenys, un lector. Com quan fas classe o dónes conferències, capítols de llibre explicats en veu alta als estudiants o als assistents a les conferències. I és que, com deia Píndar, qualsevol bellesa és imperfecta, si no hi ha ningú que la digui. O que l’escrigui, almenys per a un lector.

Aquesta vitrina de llibres impresos a la primera impremta del Líban la vaig fotografiar l’agost de 2010.

La biblioteca de Pessoa

Quins clàssics grecollatins tenia a la seva biblioteca particular Fernando Pessoa? Ara, fins i tot podem fullejar els llibres de l’escriptor portuguès, des de casa. La Casa Fernando Pessoa, amb seu a Lisboa, ha digitalitzat els llibres de l’escriptor. Són quasi tots els que formaven la biblioteca que Pessoa havia anat acumulant al llarg de la seva vida, des de 1898 fins a 1935, excepte els que encara són a mans de la família i els que són a la Biblioteca Nacional de Portugal. 
No hi he trobat Catul, ni Lucreci, ni tampoc l’Eneida de Virgili. Hi ha les Metamorfosis, les Heroides i els Amors d’Ovidi, les obres completes d’Horaci, les Geòrgiques de Virgili, tres edicions de l’Odissea d’Homer, dues de la Ilíada, les Odes de Píndar, les obres dels tres grans tràgics grecs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les tragèdies de Sèneca, el Satiricó de Petroni i L’ase d’or d’Apuleu. Sempre són edicions bilingües amb traduccions al francès o a l’anglès. Totes les edicions franceses pertanyen a la col·lecció “Les meilleurs auteurs classiques français et étrangers”. En alguns dels exemplars hi ha anotacions de Pessoa. Al volum de les Geòrgiques, per exemple, hi va escriure la data i el lloc d’adquisició “Durban High School February 1904”. En aquell moment, l’escriptor de molts noms tenia 16 anys i vivia a Sud-Àfrica. Havia nascut l’any 1888 i va morir l’any 1935, entre una data i l’altra “todos os dias são meus”, va deixar escrit.

El logo de la Casa Fernando Pessoa, que he conegut a través del bloc Mi Siglo, presideix el text d’avui.