Eduard Valentí Fiol

M’agrada que els meus estudiants, curs rere curs, puguin llegir aquestes paraules que són a l’inici de la Gramàtica llatina de Valentí Fiol: “Estudiar el llatí és alhora estudiar l’idioma dels nostres avantpassats, la font de la nostra llengua actual i el vincle de parentiu que l’uneix amb les altres llengües modernes de l’occident d’Europa, especialment el portuguès, el castellà, el francès, l’italià i, en certa mesura, l’anglès. És, a més, estudiar el vehicle de la cultura europea moderna i el mitjà de què s’ha servit en el curs dels segles, i també el mitjà de què se serveix encara avui l’Església Romana per exercir la seva autoritat i la seva doctrina.”

Es commemoren uns quants centenaris d’escriptors, aquest any 2010. Caldria afegir-hi el centenari del naixement del llatinista Eduard Valentí Fiol, nascut a Pals el 19 de gener de 1910. Va morir amb només 61 anys. La seva obra roman ben viva entre nosaltres. Els meus estudiants encara estudien la morfologia i la sintaxi llatina a partir dels seus manuals, d’una gran claredat. Li devem també un treball imprescindible, Els clàssics i la literatura catalana moderna. Carles Riba, Joan Maragall i Torras i Bages hi són estudiats a fons amb connexions rigoroses a la literatura antiga i europea. No en va Antoni Comas el va definir com “un crític de la talla d’un E. R. Curtius.” Va ser membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, des de 1968. Va traduir Ciceró, Cèsar, Lucreci, Sèneca. 

Vaig fer la fotografia, a Roma, el mes de novembre de l’any 2009.

L’herència antiga

A vegades, a casa, els llibres prenen un camí equivocat i se m’extravien. Ni es perden ni els perdo, només surten del camí. Un d’aquests llibres que ara, finalment, ha tornat al bon camí és Els clàssics i la literatura catalana moderna, d’Eduard Valentí Fiol. L’obro, el fullejo, i trobo uns quants fragments subratllats, amb llapis. M’agrada especialment aquest: “No són, naturalment, els filòlegs ni els professors de grec o de llatí els qui fan vivent en el poble l’herència antiga. Però sense ells, sense una educació bàsica, és difícil que els veritables creadors, pensadors i poetes, trobin en el món clàssic els estímuls que podrien enriquir-los.”

Ahir a la tarda, vaig acompanyar els meus estudiants per l’Hades tenebrós amb Orfeu que hi cercava Eurídice i ens vam embadalir en veure avançar aquelles “ombres tènues i els espectres d’éssers privats de la llum, tan nombrosos com els milers d’ocells que s’amaguen dins les fulles, quan Vésper o una pluja de tempesta els allunya de les muntanyes”, del llibre IV de les Geòrgiques de Virgili. 

A la fotografia, milers d’ocells que van a jóc, un vespre de setembre, a Girona.