Sagarra i l’IEC

Demà, l’Institut d’Estudis Catalans homenatjarà Josep Maria de Sagarra, de qui enguany es commemora el cinquantè aniversari de la mort. L’any 1942, Sagarra va ingressar com a membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut i en va ser president des de 1959 fins a 1961. 

Deu anys abans, el 14 d’abril de 1932, va publicar a la seva columna “L’aperitiu” de Mirador, l’article “L’Institut d’Estudis Catalans”. N’extrec aquest fragment: “La Secció Filològica era la més olla; la presidia mossèn Antoni Maria Alcover, que encara no s’havia barallat amb el país i encara guardava aquella famosa “calaixera” que va donar tant a parlar. Mossèn Alcover era un personatge popular, gras i anacrònic; el seu cap -ell en deia “es carabassot”- semblava que hagués madurat entre les faves, els ametllers i les taronges. A la Secció Filològica, Josep Carner i mossèn Clascar hi donaven un gran to. Carner vivia la seva indumentària poètica més alarmant i l’època més fresca de facècies i acudits. Mossèn Clascar, amb els seus maxil·lars rurals i el nas una mica esclafat dintre del qual es vellutaven les sonoritats de la seva veu, contestava amb un realisme bíblic les agressions alambinades de Josep Carner. La Secció Filològica tenia un aire clericalíssim, de menjador de rector de fora; Pompeu Fabra era la nota més laica i més britànica del conjunt. Les reunions sempre acavaben menjant llaminadures i en Carner no es treia mai aquell gran puràs de la boca, només que per engolir un carquinyoli.”

De tots els membres esmentats, només vivien Carner i Fabra, quan Sagarra va entrar a la Secció Filològica. Vaig fer la fotografia del rellotge de l’Institut, a mitja tarda d’un dia de gener d’aquest any.

Primera reunió de la Filològica, avui fa cent anys

Aquest sostre policromat, una mica malmenat, de la fotografia que il·lustra el post, va aixoplugar la primera reunió de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el dia 9 de maig, avui fa cent anys. És el sostre de l’anomenada Sala Daurada o de Milà i Fontanals.

Hi eren presents els membres següents: el dramaturg Àngel Guimerà, el biblista Frederic Clascar, l’hel·lenista Lluís Segalà i el jove poeta Josep Carner. L’acta d’aquella primera reunió històrica diu que aquests membres “juntament amb els qui no assistiren, Antoni M. Alcover, Joan Maragall i Pompeu Fabra, composen aquesta nova branca de l’Institut.”

Havien estat convocats pel president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, a la seu de l’Institut, el segon pis de l’actual Palau de la Generalitat amb entrada pel carrer del Bisbe, seu de la Diputació en aquells moments. L’IEC i la seva biblioteca, l’actual Biblioteca de Catalunya, hi van romandre des de la seva creació l’any 1907 fins a l’any 1931, quan van passar a la Casa de Convalescència i l’Hospital de la Santa Creu, on encara són.

De l’antiga sala, ara en obres, només se’n conserva aquest sostre i la inscripció que l’envolta. Diu “Aquesta aula de l’Institut d’Estudis Catalans fou instaurada l‘any MCMVIII per la munificència de la Excma. Diputació de Barcelona”. Però no ha canviat gaire aquella vista “de la nostra catedral, en tota la seva llargada i del claustre lluminós de la Seu n’arriba la fragància fins a dintre les sales de la Biblioteca”, com es llegeix a la Memòria de l’Institut de 1909 i es pot veure a la segona fotografia.

Vaig fer les fotografies el dia 15 d’abril passat.

Cent anys de la Filològica

El 14 de febrer de l’any 1911, Enric Prat de la Riba feia públic el dictamen-acord d’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans. En el mateix document designava els set membres que havien de formar la Secció Filològica: l’escriptor, poeta i periodista Joan Maragall (51 anys d’edat), Pompeu Fabra gramàtic i lexicògraf, a més d’enginyer industrial (43 anys), Antoni M. Alcover, eclesiàstic, lingüista, folklorista i propagandista (49 anys), Frederic Clascar, liturgista i biblista (38 anys), Lluís Segalà, hel·lenista (38 anys), Àngel Guimerà, dramaturg i poeta (66 anys) i un joveníssim Josep Carner, escriptor (27 anys). El 9 de maig van celebrar el primer Ple. Començava la tasca de l’acadèmia de la llengua catalana. Aquells set membres inicials s’han convertit en els vint-i-set numeraris actuals, més deu membres emèrits (numeraris que ja han arribat als setanta anys d’edat), més vint-i-quatre membres corresponents (repartits per tot el món). 

Per molts anys de paraules vives!

Aquestes llums i ombres al claustre de la casa de convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, les vaig atrapar el dia 19 de febrer de 2011.