El Dahesh Museum

Cada vegada que passava uns dies a New York, visitàvem el Dahesh Museum of Art. M’agradaven, museu i emplaçament a l’edifici d’IBM a Madison Avenue, al Midtown. Però, la darrera vegada que hi vaig voler anar, havia estat substituït per una casa de subhastes d’art. I no en vaig saber res més, per molt que vam preguntar. Tampoc no hi havia pensat més.

Avui, quan remenava pilons de papers i llibres, oblidats de feia temps, he trobat els fulletons d’algunes de les exposicions que hi havia vist: “El llegat d’Homer”, “Napoleó al Nil”. I he recordat el museu. Era atapeït de pintures i escultures del segle XIX i principis del XX, academicistes: Leighton, Alma-Tadema, Bouguereau, Gerôme. Molta mitologia i orientalisme. Un libanès, Salim Moussa Achi, que s’havia posat el sobrenom de Dr. Dahesh, havia reunit la col·lecció a Beirut. Però, per evitar el risc de la guerra, va traslladar les peces a New York. El museu va obrir primer a la cinquena avinguda i l’any 2003 va ocupar la seu que jo vaig visitar tantes vegades.

En el website expliquen que van tancar l’any 2008. Ara només es poden veure les peces online. Encara sort.

La fotografia que acompanya aquest post la vaig fer en un carrer de Roma, a començaments d’aquest mes. He pensat que aquest Cupido amb els genolls pelats i aquest cap de Minerva no haurien desentonat gaire al Dahesh Museum of Art.

La flor de l’amor

El govern compra el “Tors de Venus” de Maillol i l’instal·la a la plaça interior del nou complex que s’ha rehabilitat a Girona. Es publiquen les cartes d’amor i d'exili entre la poeta Rosa Leveroni i l’historiador Ferran Soldevila. Assumpció Cantalozella novel·la la història de l’amor secret del rei En Jaume. No sé si és la proximitat de la primavera, però darrerament l’amor és també als diaris.

No s’equivocaven els antics quan feien dir a Eros que era el més poderós de tots els déus, més i tot que Zeus, el pare dels déus i dels homes, perquè fins i tot ell cedia a l’amor: Zeus també era un vençut.

La fotografia que il·lustra aquest post amorós és de la flor de l’amor florida al jardí de la infantesa, a Llagostera, és clar, ahir.

La mitologria grega segons Salvador Espriu

Quatre anys abans de morir, el poeta de Sinera publicava un llibre de cent proses breus sota el títol Les roques i el mar, el blau. Una síntesi de mitologia grega i del món d’Espriu, amb la seva tossuda i imprescindible preocupació per la llengua catalana.

Així hi recrea “Eros”: “Apunta i toca. Amb els ulls no li veieu l’arc, el veieu amb l’intel·lecte. Sou platònics, quin remei -i us parlo sense cap propòsit d’ofendre-us ni d’afalagar-vos. El noi té dues classes de sagetes, recordeu-ho. Guardeu-vos, si podeu, de totes dues. És un xicot capriciós i cruel, que es diverteix amb el sofriment de les seves víctimes, amb el dolor dels cossos i de les ànimes dels qui fereix. Segons els òrfics, a l’origen del temps, la nit, fecundada pel vent, va pondre un ou. Aquest cop, no Pulcre Trompel·li, que quedi clar, sinó la nit. D’aquest ou va sortir el perillós fletxer, del qual escapem per anar a sentir, i enfortirem així l’ànim, la melassa, sempre amb aguts que arriben, enllà del galliner, fins al bell mig del xaró, de Madame Butterfly. L’enveja us rosegaria si sabíeu quina veu d’or canta la part de la senyora papallona, i per això no us ho diré.”

A les notes que incorpora al final del volum, Espriu insta al lector “a llegir els grans clàssics de l’antiguitat, i no per una temporadeta, sinó durant tota la seva vida.”

En el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Salvador Espriu.