Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.

A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.

Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.

Micenes i el mar

Micenes antiga, ciclòpia, circular. A Micenes la basarda, les veus fondes, el crim. A Micenes l’or, la pedra, les tombes. Micenes es confon amb el paisatge que l’envolta: turons de poca alçada, oliveredes, roquissars de pedra foscant. El cel també és fosc, quan arribem a Micenes. Em fa un salt el cor quan distingeixo la ciutadella piramidal quasi confosa enmig d’altres turons, després de planes i fruiters i vinyes arrenglerades. Abans de visitar el lloc arqueològic ens aturem a dinar en un d’aquells rònecs restaurants del carrer principal de la Micenes d’avui. Dues cases més amunt d’un altre restaurant situat a la que havia estat la casa del ric comerciant alemany Schliemann, convertit en arqueòleg per vocació i descobridor d’alguns dels llocs arqueològics més importants de la Grècia clàssica, entre els quals la mateixa ciutadella de Micenes.

Pugem pel camí empedrat cap a la porta dels lleons, per entrar a la ciutadella micènica. El sol s’ha enfosquit a Micenes aquest dia de setembre i les restes d’aquella antiga civilització, que ens porta el record viu de la guerra de Troia, esdevenen funestes com la seva història. Ens enfilem cap al punt més alt, el palau dels Àtrides, caminem en cercles per accedir al cimal. De cop em sorprèn un vell record amagat, perdut entre els tresors oblidats: des de dalt de la ciutadella es veu el mar. I refaig el camí enrere en la meva ment. Hi retrobo el record molt lluny, als anys immediatament posteriors al primer viatge. Després, el record del mar se’m va fondre. De seguida se’m presenta clar el moment en què va passar. En un d’aquells excursus que, per associació d’idees i d’imatges, faig sovint a classe, evocava la ciutadella de Micenes i el mar que es veu des del seu cim, com a Delfos. Em vaig aturar. Se’m va fer inversemblant. “No pot ser veritat que tant d’un lloc com de l’altre, a tanta distància de la costa i a tan poca alçada, es pugui veure el mar, ho he idealitzat amb el temps, és només des de Delfos que es veu”, em vaig dir. Així és que vaig esborrar el mar de la meva visió micènica i no en vaig parlar mai més, quan evocava a classe els murs del palau d’Agamèmnon, la dissortada sort d’Ifigènia, la fúria de Clitemnestra i el parricidi d’Electra, i se’m va fixar la imatge antiquíssima d’una Irene Papas-Electra fosca, vestida completament de negre, passejant el pes del seu crim, del seu dolor, del seu càstig, en un dia ventós i fosc com la mort, en una pel·lícula en blanc i negre que vaig veure de nena a la sala de cinema del Casino del meu poble, quan encara no sabia que els déus em convidarien a seure a la seva taula. Ara retrobava aquell mar al fons de l’horitzó, al fons de la meva pupil·la, i és que de veres sempre havia estat al fons del meu cor.