Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

No us fieu de tot el que publica La Vanguardia

Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin! 

Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.

També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.

Més anys!

Això no pot ser. Plego de fer anys cada any. Ara en faré cada dos anys. El piló creix massa de pressa, si afegim un any cada any. De fet, proposo que canviem l’estructura dels anys i que, a partir d’ara, considerem que ha passat un any després de 24 mesos i no de 12. Que les llunes s’enfadaran? Que s’enfadin. I el sol, i les estrelles. M’és igual. Coherent amb aquesta decisió, us convido a escoltar la cançó del no aniversari. Fins l’any que ve no penso afegir un any més a la suma d’anys que he acumulat fins avui. I així, de cop, tinc la meitat dels anys que diuen que tinc. Gràcies per les vostres felicitacions, estimats lectors!

Un dia tan feliç, és el títol de la fotografia que il·lustra aquest post d’aniversari, feliç.

Peus

Em miro el peu d’or d’en Messi i el peu de bronze de l’Auriga de Delfos. Ho veieu com no som diferents dels humans de fa més de dos mil anys? Ens dediquem, des de fa segles, a immortalitzar en metalls duradors els nostres esportistes, ja sigui en or, ja sigui en bronze, sencers o a trossos. És clar que ens costaria d’imaginar l’Auriga amb samarreta i Messi amb pèplum, però això són minúcies. I després ve Horaci i diu que ha fet una obra literària més duradora que el bronze. No sé, no sé...

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

Lluna setembrina

“La lluna setembrina, set llunes endevina”, diu un proverbi fet per a aquest mes que acaba de començar. Diu que també ho diuen de la lluna d’octubre i que vol dir que farà el mateix temps durant set llunes seguides, que deu ser aquest temps intermedi entre estiu i tardor. Quan encara pot ser bo de passejar Au clair de la lune i veure aquesta Blue moon que voldríem guardar dins d’un cove, per poder vorejar el Moon river, una vegada i una altra, i recordar que An jenem Tag im blauen Mond September / Still unter einem jungen Pflaumenbaum / Da hielt ich sie, die stille bleiche Liebe / In meinem Arm wie einen holden Traum i evocar La lluna la pruna de la infantesa. Pot ser bellíssima la tristesa que destil·la la Moonlight Sonata, mentre recordes una lluna octubrera de València i decideixes que vols tornar a demanar la lluna, encara que no sigui de mel, ni rosa, i passes de la mala lluna a la bona lluna, però blava, quan mires per la finestra i tornes a veure aquells “naixements de lluna més emperlats” i l’abraçada de la lluna al Hudson. Encara que només sigui amb la imaginació.

La lluna setembrina de la fotografia la vaig pescar en un matiner cel gironí, l’any 2010, amb un avió que Fly me to the Moon.

Liquiditat

Va ser Zygmunt Bauman qui va crear el terme Modernitat líquida, en l’obra d’aquest títol, publicada l’any 2000. Hi va tornar més endavant amb Amor líquid, Vida líquida, Por líquida, Temps líquids, els anys 2003, 2005 i 2006, respectivament. Tanta liquiditat ja es veu que ens havia de portar si us plau per força a la no liquiditat, en la qual ens hem vist immersos des de la Xina fins als USA tot passant, és clar, pels països que es banyen en el líquid marí, del mare nostrum. I és que ja se sap que tot el que puja baixa i que després de temps favorables en vénen d’adversos. O dit d’una altra manera, després de vaques grasses vénen vaques líquides. No em prengueu pas seriosament: la calor m’ha liquat les neurones. I les paraules. 

Em vaig posar sota la lona blanca, lluny de la liquiditat, per fer aquesta fotografia, a Aiguablava, el dia 2 d’agost.

Trompe-l’oeil

Eren les 17.07 del dia 17 del mes 07 d’aquest any. No us enganyo. Potser perquè s’esqueia aquest moment tan rodó i tan precís, aquest joc de miralls em va fer l’ullet, mentre era al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans i parlava amb persones amigues. Veure les columnes del primer pis del claustre il·luminades pel sol de la tarda i reflectides als vidres de la finestra de la planta baixa i, al mateix temps, al fanal em va fascinar. I vaig fer la fotografia. Pensat i fet. Espero que us agradi tant com a mi, avui que també és dia 17.

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

Hem tornat a l’escolàstica

Amics meus, convidats a llegir un títol com el que segueix, no pensaríeu que és retornada l’escolàstica? 

La forma de dormir, de plorar, de menjar, expliquen la natura humana (Veg 38, 60). L’origen darrer de la manera de morir dels colons occidentals com a instrument per a afrontar l’alienació progressista entre els versicles del món del Llibre i el món contemporani: el punt de vista de Wolfgang O. Mulberry.  

On és la lluminosa claredat dels clàssics? He vist un projecte amb aital tema i el meu astorament roman inextricable. Que els déus hi facin més que nosaltres! A la fotografia, sol ponent gironí del 6 d’octubre de l’any 2010.

Va d’hotels

L’experiència de viure en un hotel deu ser interessant. I presenta alguns avantatges: t’ho fan tot. No ho negaré pas: m’agraden els hotels. I no només per l’avantatge abans mencionat. He passat molts dies en uns quants hotels. En alguns he repetit l’experiència més d’una vegada, ja sigui per la seva situació, ja sigui per les seves habitacions, ja sigui pels esmorzars. En d’altres només hi he anat a prendre un cafè, a berenar, a descansar d’una caminada, o al lavabo. He de confessar que m’entusiasmen els lavabos dels hotels. Especialment dels grans hotels. I us asseguro que n’he visitat moltíssims. No sé com s’esdevé que sempre hi ha un bon hotel vora meu, quan arriben determinades necessitats fisiològiques. Potser és a l’inrevés, no us ho sabria pas dir. Tot amb tot, si repasso mentalment els hotels dels quals en conservo més bon record, resulta que són aquells que he gaudit acompanyada. Decididament, m’agraden els hotels, quan no hi vaig sola. 

M’he adonat que tinc un bon piló de fotografies d’hotels i d’habitacions d’hotels. He triat aquest interior d’hotel -d’estada memorable-, fotografiat el mes d’agost de 1997, per il·lustrar el post hoteler d’avui.

Papers

De papers n’hi ha per tota la casa, d’ordenats i de desordenats. Cada estiu em proposo de posar una mica d’ordre, mirar els munts de papers i desfer-me dels que no són estrictament necessaris, que són la major part. Agafo un piló i m’hi poso. No hi ha solució. Només aconsegueixo canviar els papers de lloc, llençar-ne pocs i desistir del meu propòsit herculi. No sé si ja he perdut l’esperança d’ordenar la paperera de la meva vida. Però, i les petites joies que trobo, cada vegada que remeno papers? Que no val la pena d’amuntegar-los, per descobrir-los al cap de temps? Vet aquí una excusa consolatòria o una consolació justificativa de la paperassa que m’envaeix. 

Més que no pas amb fulls amuntegats, l’autora d’aquest bloc s’ha estimat més il·lustrar aquest post de paper amb fulles aèries. Les va fotografiar diumenge passat al jardí.

Intimar

“No em llegeixis, viu-me”, -li va dir l’escriptora al seu lector- “el llibre de la meva vida només l’escric per a tu”. I van intimar, és a dir van esdevenir íntims. Què és sinó estar enamorat?

Vaig fotografiar aquest líquen enamorat de la pedra del pou del jardí de Llagostera fa quinze dies.

Coses que no sabré mai

Hi ha fòrmules que no coneixeré mai, muntanyes que mai no pujaré, persones que mai no podré estimar, ciutats que mai no visitaré, llengües que mai no parlaré, llibres que mai no llegiré, flors que mai no oloraré, arbres que mai no em donaran ombra, cels que mai no veuré, mars que mai no navegaré. Aquest món finit dins de l’univers infinit que sóc jo passeja sovint pels camps dels núvols. Com avui. I, a vegades, són rosats, com els de la fotografia que vaig fer de l’albada del dimarts 10 d’abril, des de la finestra del meu estudi.

Solució de l’enigma

Gràcies per jugar amb mi, al bloc, al facebook, al twitter! Compartim lectures, estimats, bé que m’agrada.

Vint segles separen les paraules dels dos catàlegs del post d’ahir. Un ha estat publicat aquest any 2012, l’altre l’any 14 abans de Crist. Un el va escriure Ovidi i l’altre Paul Auster. Podria proposar una nova endevinalla: quin és el text d’Auster i quin és el d’Ovidi. Però alguns ja ho heu ben endevinat. La primera llista és d’Auster, la segona d’Ovidi. 

És allò que intento explicar als meus estudiants, el pensament, les emocions, els sentiments, l’ésser humà en definitiva, és el mateix avui i fa dos mil anys. Pot canviar l’escenari, l’urbà essencialment, però la natura és una, i la vida també.

Vaig fotografiar el gravat La Malenconia de Dürer, de 1514, ahir al matí al CaixaForum de Girona.

Llistes, de dones

Primer us donaré les dues llistes, després us diré qui les va escriure. Vet aquí la primera. 

“... has estat un obseqüent esclau d’Eros. Les nenes que vas estimar de petit, les dones que has estimat de gran, cadascuna diferent de les altres, algunes grassonetes i algunes primes, algunes altes i algunes baixes, algunes estudioses i algunes atlètiques, algunes taciturnes i algunes extravertides, algunes blanques i algunes negres i algunes asiàtiques...”

I aquí teniu la segona. “No hi ha un tipus de bellesa que desperti el meu amor; cent motius hi ha que em fan estar sempre enamorat... Tu, que ets tan alta d’estatura, iguales les heroïnes antigues i pots omplir tot el llit amb el teu cos estès. Aquesta és lleugera per la seva poca talla. Totes dues em sedueixen: l’alta i la petita responen al meu desig... Una dona pàl·lida em conquistarà; em conquistarà una de rogenca; fins un tint bronzejat és agradós per a l’amor...”

Mentre escrivia els mots anteriors, he pensat que podem jugar a endevinar. Qui creieu que són els autors d’aquests catàlegs? S’admeten noms! Una pista: no són escriptors catalans, de manera que teniu davant vostre dues traduccions. El resultat demà.

Vaig fotografiar el quadre que il·lustra el post llistat d’avui al Metropolitan Museum de New York, el mes de desembre passat. El va pintar Franz Xaver Winterhalter (1805-1873). També és un catàleg de dones, observades per un home que treu el cap al cantó esquerre.

La metàfora de l’elefant

Fa quinze dies, en una llibreria de París, em vaig comprar el darrer títol de l’acadèmic Marc Fumaroli, Le livre des métaphores. Me’l mirava, havent dinat, i vet aquí que hi he trobat la metàfora de l’elefant, que tradueixo.

“Un elefant dins d’una botiga de porcellana. Aquesta faula abreujada juga amb la grandària i el pes enormes de l’elefant. El representa de visita a un lloc ple d’objectes fràgils que ell trenca involuntàriament. En sentit figurat, s’aplica a una força desproporcionada, però no malintencionada, introduïda inadvertidament en un mitjà petit i delicat, que trepitja i esmicola amb la seva sola presència pesada. Té el mateix sentit que arribar com un gos dins d’un joc de bitlles.”

Vida de gat

No us penseu que sigui fàcil la vida de gat, no, no. Encara que el solet d’havent dinat de Pasqua Florida feia aclucar el ulls d’en Gat. Té llums i ombres, ja es veu. Té el desfici de la cacera, per exemple, la vida de gat i no caça mai res en Gat. Però també té moments de suau deixadesa, com el de la fotografia del diumenge de Pasqua, per molt que les pedres on reposa en Gat de suaus no en tenen gairebé res. El vaig fotografiar al jardí de Llagostera.