Avui fem 7 anys

Avui fa 7 anys que això va començar. Primer tímidament, a estones entusiàsticament, amb absències llargues i entrades curtes. Fer anys a vegades serveix per fer balanç. Aquestes són les etiquetes, això vol dir els temes, que més he utilitzat durant aquests 7 anys, amb la freqüència numèrica al costat. Si voleu que en faci una interpretació, us diré que probablement són la representació de les meves fílies, o dèries, o feines, qui sap, o són només efectes de temporades més àgrafes o més viatgeres. M’ha sorprès veure que he parlat més vegades de Virgili que d’Horaci.

nexus rerum (121) New York (103) viatges (103) Roma (81) Llagostera (71) Mercè Rodoreda (62) Girona (59) Virgili (56) Romanyà (47) UdG (47) literatura llatina (47) IEC (44) Horaci (43) jocs (41) flors (39) literatura (39) llatí (39) Líban (37) Suïssa (37)

No sabria dir-vos les raons de la fotografia que he triat per a il·lustrar aital entrada celebradora. La vaig fer el mes de maig de l’any passat al Metropolitan Museum de NY.

I això què és?

De tot fa anys, si ens hi volem fixar, és clar. Així és que em disposo a commemorar el sisè aniversari d’aquest bloc/g. 

Efectivament, va ser el 30 de gener de l’any 2009, un divendres, quan vaig escriure el meu primer post, molt breu, en aquesta finestra que porta el meu nom, presidida per un llac estimat, que vaig fotografiar un après-midi d’estiu suís. 

D’aleshores ençà, les estadístiques de la màquina em diuen que he publicat 730 posts i que aquest serà el número 731. Els dotze primers posts els vaig publicar sense il·lustració. Va ser en el post número 13, publicat el 13 d’abril, quan vaig començar a incloure fotografies, fetes per mi mateixa sobretot, per acompanyar els texts.

I això què és? No és un dietari íntim, encara que ho podria semblar, perquè té autocensura.  No és una crossa per a les meves classes, encara que a vegades així el faig servir. No és un mitjà de difusió de les activitats professionals, encara que també. No és l’embrió de cap llibre de poemes, o de proses, que després hagi publicat en paper, tot i que m’ha passat pel cap. 

Ras i curt, això és un bloc de notes, un gabinet de curiositats a l’antiga, un feix de paraules que a vegades em consolen l’ànima, em curen l’entotsolament, em comuniquen amb vosaltres, lectors amics. Gràcies per enriquir aquest bloc amb la vostra lectura i els vostres comentaris.

Comença el teu setè any de vida, bloc meu, i que els fats et siguin propicis i els lectors benèvols! 

Vaig fer la fotografia el 30 de juny de 2013, des de l’Aquil·leion de Corfú.

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

Les vacances de l’ànima

Sempre n’hi ha hagut. Però Paul Van Tieghem va identificar un tipus de poemes, a la literatura llatina del Renaixement, que va posar en el calaix “de circumstàncies”. Es tracta, és clar, de poemes escrits per deixar constància de fets diversos, commemoratius, d’encàrrec, sense gaire suc ni bruc, per entendre’ns. Amb els posts s’esdevé una mica el mateix. Hi ha temporades que hi deixes l’ànima en el bloc. N’hi ha d’altres de temporades, en canvi, que amagues l’ànima rere les circumstàncies més banals, o més profundes (no ho sabria dir). Perquè l’has posada a recer, l’ànima. O fa vacances. Com és ara en els posts de l’estiu.

Les atzavares florides, que vaig fotografiar a finals de juliol, no creixen a recer de la muralla gironina, sinó a l’embat de vents i tempestes.

La finestra blava

Fa dos estius vaig fer una sèrie de posts al bloc sota l’epígraf Finestres. Els vaig programar perquè es publiquessin mentre jo era de viatge, des del 17 fins al 27 d’agost de 2010. Van ser onze finestres de llocs diferents que havia viscut, de New York a Atenes. Jo no vaig anar a cap dels llocs d’on eren les finestres, aquells dies d’agost. De fet, aquell va ser l’estiu de les finestres i de les traduccions de les finestres dels poemes francesos de Rilke. He continuat fotografiant finestres arreu on he anat, o quasi, i n’he publicat algunes al bloc. Com que el bloc ho permet, he descobert que hi ha disset posts etiquetats amb aquest mot. La darrera finestra que hi havia publicat és una finestra romana del mes de juny. La d’avui és del monestir de Sant Feliu de Guíxols, de divendres passat. Als seus ulls s’emmirallaven una casa i uns arbres que rebien el sol de biaix del crepuscle d’un dia ventós, emmarcats en blau de cel i pedra vella. Aquí us deixo aquesta postal que us he portat de Sant Feliu, amics.

Posts no publicats

En produïa tants de posts no publicats que vaig crear una carpeta i els vaig posar tots a dins. Molts d’aquests posts només tenen un títol que és el mateix que dir la idea que volia desenvolupar en el post. D’altres contenen dues o tres frases. D’altres són posts acabats que, per raons diverses, he anat ajornant o decidint de no publicar. Com que m’agraden les llistes, quasi més que les efemèrides (senyora efemèrides, em diu el meu fill a temporades), vet aquí uns quants títols de la carpeta de posts no publicats. Afrodita i Atenea. Autobusos. Carrer del Doctor Dou. El lleó Ferran. Els oracles. Les Bucòliques. Lluny de NY. La força de la paraula. Madame Cézanne. Horacianes. Explicar. Família Durrell. Arthur Penn. Americanes i corbates. Banyar-se. 4 de juliol. Barbeta i clotet. Belles ruïnes. Els escuts. Fotografies. I així fins a 109! D’alguns d’aquests títols, ara ja no sabria què en volia dir. És el misteri dels posts no publicats.

La fotografia d’aquest tros de paret del jardí de Llagostera havia de ser motiu d’un altre post, pels contrasts.

Blocs

Em miro les entrades més llegides d’aquest bloc, des que existeix, segons les estadístiques. De les cinc primeres, tres contenen la paraula “bloc” en el títol. Així és que em proposo de fer un experiment amb el post d’avui. Ja veieu el títol. Serà un dels posts més llegits? Pel que fa al contingut, només volia dir que em penso que la xarxa és com un peix que es menja la cua: principalment llegeix sobre ella mateixa. I, com a la vida real, també a la xarxa és més fàcil fer compartiments estancs que vasos comunicants.  

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera, a finals de juny. 

Bloc Mercè Rodoreda

Fa cosa d’un mes, durant un cap de setmana en el qual volia mantenir la meva ment en stand by de feina, vaig crear un nou bloc. 

Sempre m’han agradat els dibuixos del segle XIX que reprodueixen científicament, però artística, les plantes i els animals. Les descripcions d’animals i plantes que Mercè Rodoreda inclou, al llarg de les seves obres, sempre m’han robat el cor.

Així és que presento en societat el bloc Mercè Rodoreda, dedicat a recollir la flora i la fauna escampades en l’obra rodorediana, il·lustrat amb dibuixos de Hermann Köhler, d’Ernst Haeckel i d’altres que proporciona la xarxa. Una barreja que crea addicció. Almenys a mi.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

CCC

Aquest work in progress que és la vida i que és aquest bloc arriba, amb aquesta, a les 300 pàgines. Deo volente, continuaran les obres. Gràcies per girar-ne les pàgines, amics lectors. 

A la fotografia, pedres, morter i algun rajol a la paret del jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera.

Despuig lloa Tortosa

L’elogi de les ciutats és un gènere literari que s’inicià en el món antic i que té la seva màxima expressió durant l’època del Renaixement. No totes les ciutats tenen la sort d’haver estat matèria literària de primer ordre. La ciutat de Barcelona va ser objecte d’atenció de l’humanista més important del segle XV català. Efectivament, Jeroni Pau va escriure una obra sobre Barcelona, en llatí, és clar, mogut pel seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio.

Un altre dia parlaré de Jeroni Pau, avui, però, el que voldria és afegir-me a la commemoració en xarxa del cinc-cents aniversari del naixement del tortosí Cristòfor Despuig, que ha promogut el bloc Tens un racó dalt del món.

Semblantment a com havia fet Jeroni Pau, Despuig va escriure un elogi de la seva ciutat natal “per a llustrar y defensar la naturalesa pròpia” i ho va fer sota la forma d’un gènere tan clàssic com el diàleg. Sembla que els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa van ser acabats l’any 1557, però no van veure la llum fins que el Pare Fidel Fita va decidir publicar-los l’any 1877. I a fe que Despuig ja no va escriure l’obra en llatí, perquè “no pareguera ser tan generalment tractada y entesa per los de nostra nació com yo volguera, per honra y contentament dels quals se és escrita.”

Vet aquí tres virtuts de la Tortosa de Despuig: “bon clima, bon siti, molt comersi per la mar”.

Amb personatges il·lustres com Despuig no és gens estrany que Tortosa celebri cada any la Festa del Renaixement.

Canvis 2.0

Confesso que en això de la tecnologia sóc una aficionada autodidacta. Però la necessito en la vida professional, ara ja no es pot ser professor a cap nivell, si no es tenen uns mínims coneixements d’informàtica; i em serveix en la vida personal.

Segueixo alguns blocs d’amics i col·legues, experts en aquestes qüestions: Edunomia, Amb lletra de pal i Comsultor 2.0. A vegades entenc el que expliquen i a vegades em perdo. I en ocasions segueixo enllaços que suggereixen en els seus posts.

És així que, tot seguint un enllaç, vaig llegir una entrevista a Xavier Ferràs, Director del Centre d’innovació empresarial de la Generalitat ACC10. I em vaig aturar en aquesta resposta: «El món havia estat sempre previsible: tu naixies el segle XII i eres pagès com els teus pares. Avui dia no sabem què serem el dia de demà, però sí que sabem que tenim grans oportunitats que, bàsicament, es basen en la tecnologia. La tecnologia pot resoldre qualsevol problema de l’ésser humà.»

Una mica és com si, amb la tecnologia, haguéssim trobat la pedra filosofal. I deu tenir part de raó. La tecnologia no resol els grans misteris de l’ésser humà, d’on venim, on anem, la mort, la vida, l’ànima, el més enllà... però ajuda a resoldre problemes de la vida quotidiana de l’ésser humà. Encara que, a vegades, afegeix problemes nous, inaudits fins avui.

A la fotografia, la traducció llatina de la Cosmographia de Ptolemeu, bellíssim manuscrit il·lustrat de 1456, conservat a la Biblioteca universitària de Salamanca, que vaig fotografiar a Girona, durant l’exposició “El bisbe Margarit i la seva època”. La invenció de la impremta va resoldre molts dels problemes dels humanistes del segle XV.

Fer un post

Seus en una terrassa, camines pel carrer, et dutxes, mires la televisió, viatges en tren, trobes algú, llegeixes el diari, condueixes. I, de sobte, hi ha alguna cosa que et ve a la ment, una guspira, una connexió, i dius faré un post sobre la calvície, posem per cas. Perquè ets a la perruqueria, et renten el cap i et ve un flaix sobre Juli Cèsar i les classes de llatí i la biografia de Suetoni.

No hi havia res que Cèsar suportés més malament que la calvície. Però va tenir sort: li van concedir la corona de llorer pels seus triomfs. Es va veure salvat, portaria la corona de llorer, a perpetuïtat! Així, ni que es girés tramuntana, ni que bufés xaloc, els pocs cabells que tenia no s’esbullarien mai més, mostrant la calvície. No goseu treure-li la corona, ben clavada a la closca, sobre els cabells, pentinats des de la coroneta.

Vet aquí la màscara del Cèsar, el primer, el que va donar nom a la sèrie. I al tsar, i al kàiser. Qui més qui menys té un taló d’Aquil·les.

El dia 9 de febrer de l’any 2005, quan vam anar a fer una classe viva de llatí a Roma, ens vam aturar, a la Via dei Fori Imperiali, davant l’estàtua de Juli Cèsar, sobretot per comprovar la seva calvície. Ho recorda la fotografia d’aquest post.