Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

Literatura i Holocaust

El proper 28 d’octubre s’escau el desè aniversari de la creació de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, de la Universitat de Girona. Per aquest motiu i en commemoració del 75è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, la Càtedra organitza el cicle Literatura i Holocaust. El violinista d'Auschwitz dedicat a l’obra El violí d'Auschwitz, de Maria Àngels Anglada, i a Jacques Stroumsa, a CaixaForum de Barcelona. 

Fa 20 anys de la publicació de la novel·la d’Anglada, que narra la vida de Daniel, un lutier jueu deportat a Auschwitz i obligat a construir un violí per sobreviure. L’any 1998, Anglada va conèixer Stroumsa, un jueu sefardita que va ser violinista a Auschwitz. Ambdós van unir forces per preservar la memòria de l'Holocaust. 

El compromís d’Anglada va ser assumit per la Càtedra que, amb el nom de l’escriptora, va crear la Universitat de Girona l’any 2004. Els vint anys de la publicació de l’obra d’Anglada més reconeguda internacionalment, els deu anys de la creació de la Càtedra i els 75 anys de l’inici de la segona gran guerra són en l’origen d’aquest cicle que dialoga amb la primera activitat que va realitzar la Càtedra l’any 2005, Memòria d’Auschwitz, justament el mes de maig, en el seixantè aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. En aquell primer cicle va participar Jacques Stroumsa, a més de Jaime Vándor, Pierre Vidal-Naquet i Carles Miralles.

L’objectiu d'aquest nou cicle és presentar i examinar grans qüestions filosòfiques i històriques sobre l’Holocaust a través de la seva memòria i la seva literatura, mostrar els efectes de l’Holocaust en la condició humana, assenyalant les diferències entre la jueria de preguerra i de postguerra, i estudiar la problemàtica de l’alteritat després dels camps. 

Sota el plàtan

Nosaltres que emprenguérem aquest pelegrinatge

veiérem les estàtues rompudes

ens oblidàrem i diguérem que hom no perd la vida tan

fàcilment

que la mort té camins inexplorats

i una seva justícia;

que quan nosaltres ferms sobre els nostres peus morim

en la pedra agermanats

fosos amb la rigidesa i la impotència,

els antics morts han fugit del cercle i s’han alçat

i somriuen amb una calma estranya.

Iorgos Seferis, Mithistorima, XXI

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

La Girona de Nicolau d’Olwer

S’acaba d’editar, íntegrament per primera vegada a Catalunya, Caliu. Records de mestres i amics, de Lluís Nicolau d’Olwer. Es tracta del facsímil de l’edició mexicana de 1958, amb un pròleg fet expressament per a aquesta edició de Carles Miralles. 

A Caliu, hi ha un capítol, breu i contundent, sobre Carles Rahola, el gironí que li “mostrava una a una les pedres venerables de la ciutat”. N’extrec aquesta bellíssima descripció de Girona: “Recordo la impressió llunyana, fonda però inesborrable, d’una nit hivernal, glaçada: lluïa la lluna brunyida pel vent, llum argentina i penombra blava rellevaven de misteri els monuments, els casals i els carrers de la ciutat vella. La Catedral amb la més agosarada nau gòtica de la nostra arquitectura, Sant Feliu emmurat d’inscripcions romanes, el carrer de Ciutadans, el de la Força, les rampes i les graonades que menen a l’alta acròpolis, les torres de l’entrada, els carreus ciclòpics... somni i silenci, romput només pel xiulet de la tramuntana i el miolar dels gats, única nota vivent de la ciutat encantada.”

Vaig fer la fotografia, amb el campanar de la Catedral al fons d’un carrer costerut del barri vell de Girona, pel març de l’any 2010.