Urgències, matí de dilluns, sala d’espera. Miro per la finestra per veure el món exterior, la natura, la vida. Miro la finestra de la televisió, un programa matinal, la vida. Però no puc deixar de sentir els plors d’una dona jove. No deu haver patit encara gaire, a la vida. Li he vist el rostre, no és tan jove, té un sentiment i un plor indeturables. Potser no ha perdut res ni ningú, encara. Potser ha perdut tant que ja no ho pot resistir. Un tros de cel, com de Magritte, em distreu, i els noms dels familiars dels malalts pels altaveus.
Al costat meu tinc la família d’en Pere Rodeja, de can Geli. Els acaben de dir que a en Pere li ha rebentat una artèria del cap. Són tres dies crítics. Si els supera, tot anirà bé. Esperança, temor, records.
Quart pis, matí de dimecres, una habitació amb vistes a Montjuïc, al Ter. I a una lluna immensa, de nit. En Pere va morir ahir a la nit, a la claror d’aquella lluna plena. En Pere deixa bons records, bons sentiments. Ha anat a fer companyia a la Irene, la filla gran que tenia nom de pau.
Tarda de dimecres, vestíbul de l’hospital. La dona no tan jove parla animadament amb un noi jove a qui sembla que li acaben de donar les recomanacions que ha de seguir, ara que ja surt de l’hospital. Ella somriu.
De cop, tot pot canviar.
Entrades
