Sabies que seria un dia difícil el d’ahir. L’aniversari d’aquest teu mort sempre ho és. I ho va ser. Doblement. Havia passat algunes vegades i acabaves pensant que Algú en algun lloc decidia que tu podies suportar dos mals al mateix temps, i potser decidia que eres més capaç de suportar dos mals al mateix temps que no pas un de sol. Havies de sortir de tu mateixa, així és que vas anar a comprar el diari i hi vas afegir un llibre, el darrer de Paul Auster que t’havia recomanat un amic, Diari d’hivern. El vas devorar. L’autor com a protagonista de la novel·la de la seva vida. Què hi pot haver de més apassionant i de més terapèutic que novel·lar la pròpia existència? Llegir-ho. Recordar i deixar fixats persones, dates i llocs viscuts, perquè sobrevisquin a la memòria i a la pròpia (i breu) existència, vet aquí l’obsessió d’Auster. I per això les llistes senyoregen arreu de les pàgines de l’obra. La teva llista d’ahir tenia dos ítems. La dualitat es neutralitza per ella mateixa. O pots ajudar a neutralitzar-la, si hi introdueixes un tercer element que mantingui a ratlla els extrems.
El mar d’hivern de la fotografia és el de S’Agaró, de diumenge passat.
Entrades
