... la dorata parmelia il muro incrosta.
Camillo Sbarbaro
El preciós post d’ahir del blog Amics arbres·Arbres amics sobre els líquens em va suggerir aquest post d’avui.
Camillo Sbarbaro va ser un poeta, hel·lenista i botànic italià expert en líquens. Va catalogar-ne 127 noves espècies, de les quals una vintena porten el seu nom. Sbarbaro va néixer a Santa Margherita Ligure l’any 1888 i va morir a Spotorno, sempre la Ligúria, l'any 1967.
L’escriptora catalana Maria Àngels Anglada el va fer protagonista d’un dels seus contes, justament del que dóna nom al recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1991. El conte va seguit d’una traducció de la mateixa Anglada d’una prosa de Sbarbaro titulada “Líquens”, que forma part del seu recull Trucioli, publicat a Firenze l’any 1920.
Vet aquí un petit fragment de la bellíssima prosa de Sbarbaro, en la traducció d’Anglada: “El liquen prospera des de les contrades dels núvols fins als esculls esquitxats pel mar. Escala les vetes on cap més vegetal no s’enfila. No el descoratja el desert; no el desallotja la glacera, ni els tròpics o el cercle polar. Desafia el buit de l’espluga i s’arrisca al cràter del volcà. Només tem el veïnatge de l’home. Per aquesta misantropia seva, la ciutat és l’única barrera que l’atura.”
A Romanyà, les pedres i els arbres d’El Senyal Vell són plens de líquens, com el de la fotografia, il·luminat pel darrer raig de sol del 5 de maig de 2009.
Havia viscut la darrera gran nevada a la casa de Romanyà, el desembre de 2001. No vam poder baixar de la muntanya durant dos, o potser tres dies, ja n’he perdut la memòria. Els carrers de les ciutats de seguida brutegen amb la neu. La muntanya no. Veure intacta la primera neu del jardí o trepitjar-la per primera vegada és, era, un gran plaer.
A la fotografia que il·lustra aquest record blanc tot és silenci. S’hi veuen les fulles farcides de neu de la magnòlia, el cotoneaster, la xeringuilla, els geranis de la jardinera, la flor de marbre damunt la taula també de marbre, i una branca del llorer que treu el cap a l'esquerra. Una casa blanca de porticons i persianes blanques coberta de blanc. Les volves d’avui em portaven l’eco dolç d’aquella nevada del 2001.
Benvingut l’Any Maragall 2010-2011, que s’inaugura avui per a commemorar el 150 aniversari del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall (10 d’octubre de 1860-20 de desembre de 1911).
Si penso en Joan Maragall em ve immediatament a la memòria el seu Cant espiritual. Me’l recitava Carme Manrubia, l’amiga de Mercè Rodoreda, tot passejant per Romanyà de la Selva, de casa seva a casa meva. Era l’any 1984. Acabàvem de comprar El Senyal Vell. M’estremeixen sempre aquests versos, com aleshores.
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà'ls cercant un altre com?
si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
I em són ben presents, perquè em fascinen, aquells altres dos versos, inici i final d’un bellíssim poema que Maragall escriví a Cauterets, el 26 de juliol de l’any 1911:
Nodreix l’amor de pensaments i absència
i així traurà meravellosa flor.
La fotografia que il·lustra aquest record de Joan Maragall és de David Prats i pertany a l’itinerari literari de la “Ruta del Ter”. S’hi pot veure el monòlit amb el text de La vaca cega de Maragall, que s’aixeca a la font del Covilar de Sant Joan de les Abadesses.
Me’n vaig enamorar la primera vegada que hi vaig entrar. Amb les cases i amb els llocs passa com amb les persones: te’n pots enamorar al primer cop d’ull. Més i més les vius, de fet i en la ment, més i més les estimes. Però si has de desaprendre d’estimar-les, t’has d’enganyar i enganyar constantment, com deia Ovidi, sota l’aparença del bé.
La pintura blanca de les parets blanques s'escrostonava pertot arreu. Havien tingut tanta pressa per estrenar la casa, que no havien volgut esperar que les parets fossin ben seques per vestir-les de blanc. Era igual. La claror que hi entrava, quasi zenitalment al bell mig de l’edifici, i les grans obertures al jardí, les llars de foc i les petites fornícules a cada cambra, l’escala penjada de fusta, els sostres desnivellats, els porticons, el jardí, ai quin jardí!, la tanca de fusta blanca, l’estany, res no hi vaig veure que no em plagués. La casa era pràcticament buida, però jo la vaig omplir de fantasies.
I, a més, dins d’aquelles parets s’hi havien escrit pàgines i pàgines de bona literatura. I, de la literatura, jo també n’estava enamorada des de feia anys.
Diu Horaci, a la seva art poètica, que no s’ha de començar la descripció de la guerra de Troia a partir de l’ou bessó. Fa referència a la concepció d’Hèlena, filla de Leda fecundada per Júpiter metamorfosat en cigne. Així és que no començaré pas explicant la gènesi de la casa, entre d’altres motius perquè no en tinc tota la documentació a mà.
Però tinc un dilema, he de començar explicant l’origen de la casa, i remuntar-me ara ja a l’any 1972, o he d’anar-hi arribant -als orígens, vull dir- a partir de la compra de l’any 1984? Dos camins per arribar allà mateix. Ja ho diuen, tots els camins porten a Roma.. nyà.
Vam comprar la casa a Carme Manrubia, la seva propietària. La coneixíem de feia temps Carme Manrubia, des que havia arribat a viure a Romanyà. Baixava a comprar a Llagostera i la sastreria Vilallonga era un dels llocs que freqüentava, juntament amb Mercè Rodoreda, és clar.
Planxava. Potser sí que relaxa planxar. Si més no permet pensar. I si la peça que allises sota el ferro roent ve del passat, els pensaments s’envolen sense aturador vers regions llunyanes, vers temps reculats, de la pròpia vida. La peça venia de la casa de Romanyà. Arribar-hi a Romanyà no costa gaire, ni amb la imaginació, ni de debò. A vegades, però, 30 quilòmetres són més llargs que travessar tot un oceà.
Fa vint-i-cinc anys que el meu marit i jo vam comprar la casa de Romanyà. Però la casa tenia vida, abans que la compréssim, dotze anys de vida. No sé quina fotografia triar per il·lustrar aquest primer post sobre la història d’El Senyal Vell. Als àlbums familiars n’hi ha centenars, milers i tot, diria. N’agafaré una de les que ja hem fet servir alguna vegada. Vés a saber si continuaré aquesta història de la casa, en posts. Generalment no planxo.
Costum gironina la de pujar als Àngels. Prudenci Bertrana hi portava la seva filla l’escriptora Aurora Bertrana. Era el primer decenni del segle XX. Ella volia veure el mar, el pare la portava a la muntanya i li deia que, des d’allà, el veuria. “On és el mar, pare?”, que li pregunta ella, quan arriben al cim. El mar era només una cinta blavissa a l’horitzó, massa lluny, decebedor. Aurora Bertrana va viure tres anys a la Polinèsia francesa envoltada de mar, clapejat d’illes.
Una seixantena d’anys més tard, un metge recomana a Mercè Rodoreda que vagi a la muntanya per curar la seva anèmia, -dues guerres, un exili, Barcelona, París, Ginebra, Viena. “On és la muntanya?”, es pregunta ella. Mercè Rodoreda va viure els darrers onze anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, la muntanya màgica de les Gavarres. Fa vint-i-sis anys que hi reposa, vora el dolmen, envoltada del seu arbre, l’alzina sagrada.
En tinc unes quantes de fixades a la memòria d’illes de davant. L’illa d’Ellis a la badia de Nova York des del restaurant xinès del sud de Manhattan, l’illa de Moorea a la Polinèsia francesa des del passeig de Papeete, l’illa de Formentera des del port d'Eivissa, les illes que clapegen l’Egeu des del Cap Súnion a la punta més meridional de l’Àtica, la petita Isola des de la platgeta del llac de Sils a l’Engadina...
He gaudit de la contemplació del sol que es ponia rere algunes d’aquestes illes, postes de sol tan o més carminades que les de Romanyà. Contemplar l’illa de davant és contemplar un paradís desconegut des del paradís retrobat, recordar l’illa de davant és retornar al paradís perdut. Amb les parpelles ben closes, volem creure que tornarà.
Entrades
Comentaris
