divendres, 23 de desembre del 2016

Bones festes, amics!

“Resta tranquil, si de sobte
l’Àngel a la teva taula decideix anar.”

Amb aquests dos versos d’un dels Poemes francesos de Rilke, que vaig traduir i publicar l’any 2011, i amb aquest Esbós amb dibuix de fantasia de Ramon Casas, conservat a la Fundació Rocamora, que m’acompanya aquests dies, us desitjo unes dolces festes i un 2017 ben propici.

dimecres, 21 de desembre del 2016

L'any que acabem

No seria justa si no ressenyés en aquest bloc de notes digital un dels esdeveniments més destacats que ha arribat a la meva vida aquest any que s’acaba: el Govern de la Generalitat em va concedir la Creu de Sant Jordi, el passat mes d’abril. Un honor i una joia. 

Ara que fem una mica de balanç, perquè endrecem l’agenda vella i encetem l’agenda nova, m’acabo d’adonar que no ho havia deixat escrit aquí. Quedi fet i il·lustrat amb el moment precís que el president de la Generalitat em posava la medalla i amb l’entrevista que em va fer La Xarxa, just després de l’acte al Palau de la Generalitat.

Gràcies de cor a tots aquells que em vau fer arribar missatges de felicitació i d’amistat.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Prudenci Bertrana, 75 anys de la mort, avui

Avui fa 75 anys que Prudenci Bertrana va morir a Barcelona, el 21 de novembre de 1941. Així és com Aurora Bertrana recorda la mort del pare, a la seva obra Memòries. Del 1935 al retorn a Catalunya. Ho escriu en el capítol “Quatre cafès”, tots de Ginebra, el primer dels quals és el Cafè de la Brosse. Diu així:

“A La Brosse, hi vaig viure un fet realment excepcional absolutament inexplicable, almenys per a mi, del qual el personatge principal és un gos. No recordo el seu nom, però a ell no perilla pas que l’oblidi. No era cap exemplar fora de sèrie, ni un gos de circ amb més o menys qualitats espectaculars. Era la joguina i, un poc, la mascota de La Brosse. Tothom el consentia, l’afalagava, el malcriava... Els terrossos de sucre, malgrat l’estricte i rigorós racionament nacional, endolcien sovint el paladar del gos.

L’estrany episodi del gos té una íntima relació amb la mort del pare, esdevinguda a mig novembre de l’any 41 a Barcelona.

Vaig rebre la nova del seu traspàs per un retall del setmanari Destino, que en publicava també una fotografia juntament amb un breu extracte biogràfic. D’aquesta mort, com és natural, no en vaig parlar amb cap company de La Brosse. Cap d’ells no em semblava digne de compartir amb mi la dolorosa notícia. L’amor, l’admiració i el respecte que Prudenci Bertrana, home i escriptor, m’inspiraven, no em permetien comentar-la amb ningú. Per això cap company de tertúlia no em va estrènyer la mà amb més o menys simpatia. Només el gos-mascota se’m va atansar. No ho havia fet mai fins aleshores. Va estintolar el cap a la meva falda, l’hi va deixar una bona estona amb inequívoca mostra de simpatia. Ell, el gos, no cap altre client de La Brosse, va intuir, o potser sentir en una mena de telepatia que jo no oblidaré mai, que jo passava un gran trasbals i que ell, el gos, per hom no sap quins viaranys telepàtics, compartia amb mi.”

Un autorretrat de Prudenci Bertrana, conservat al Museu d’Art de Girona, il·lustra aquest text.

dilluns, 5 de setembre del 2016

Recordant Modest Prats a Ais de Provença

Avui en Modest Prats hauria fet 80 anys. L’hauria trucat, com cada 5 de setembre, per desitjar-li per molts anys. I potser hauríem recordat, enriolats, aquella vegada que ens vam trobar a Ais de Provença. Sortíem del Musée Granet i passàvem per la Rue d’Italie, potser per anar a menjar a Les deux garçons. De sobte, m’arriba una veu greu i una riallada forta. “Sembla que sento en Modest”, que dic. Em giro i, a uns quants metres, allà el teníem, assegut en un cafè, fent petar la xerrada amb els amics que l’acompanyaven en aquella excursió de setembre. 

Dissabte passat vaig fer memòria de l’anècdota, mentre passejàvem per la Rue d’Italie, camí del Musée Granet. A més de les col·leccions del museu, vam poder gaudir de l’exposició temporal Camoin dans sa lumière, un esclat de color i de llum. I vaig poder fotografiar aquest quadre, petit i deliciós, Lola sur le balcon, que il·lustra el post. Charles Camoin, acabat de casar, va pintar la seva esposa a la terrasseta de lhabitació de l’Hotel Bellevue de Toulon, l’any 1920. El quadre pertany a una col·lecció particular. 

Les vistes des d’una finestra o des d’un balcó, amb el mar de fons, són un dels meus temes fotogràfics o pictòrics preferits. Eixamplen l’ànima. Com Modest Prats.

diumenge, 4 de setembre del 2016

El català i el castellà al segle XVI

Com explicava en el post anterior, Dionís Jeroni Jorba va escriure la seva obra quasi cent anys després que Jeroni Pau. Era una altra època i les coses havien canviat. A l’epístola preliminar dirigida als Consellers de Barcelona, l’autor exposa las raons de l’ús de la llengua castellana: 

“Aunque, muy illustres Señores, esta obrezilla, haya sido traduzida en lengua estraña, empero se compuso en nuestra lengua Cathalana, y después la puse en Latín, y últimamente ha sido puesta y traduzida por Miguel de Rosers cauallero vezino desta Ciudad en Romance Castellano, y certifico a V. Magnificiencias que no lo ha hecho por menosprecio de nuestro lenguaje, en el qual algunos excelentes varones, y entre ellos aquel grande Ausias Marco, (aunque en verso) exercitó su delicado ingenio, sino por el entrañable desseo que yo tengo de que las cosas desta Illustríssima y generosíssima Ciudad, assí como son muy heroicas, y notables sean también muy sabidas, de suerte que he rogado al dicho mi amigo fuesse seruido de sacarla a luz en lengua Castellana, por los mesmos Españoles, Italianos y Franceses, y por otras naciones Orientales y Occidentales tan recibida: porque quitada la latina ninguna es mas entendida que la Castellana.” 

Quantes vegades hem escoltat aquesta excusa! Els temps havien canviat també per a la llengua. De la concisió, precisió i elegància del llatí de Pau hem passat a la verbositat i imprecisió del castellà del traductor de Jorba.

Pau i Jorba, dos autors i dues èpoques. Pau és l’autor innovador, el primer que descriu la ciutat, històricament, físicament. La seva Barcino serà utilitzada com a model per tots aquells que vindran després. Jorba aprofita la feina de Pau. La tasca de desbrossar el camí ja l’havia dut a terme Jeroni Pau a les darreries del segle XV.

Vaig fotografiar el Palau Requesens el mes de juny de l’any 2013.

dilluns, 29 d’agost del 2016

La primera història de la ciutat de Barcelona

Quan el dia 22 d’agost de l’any 1491 es publicava a Barcelona a les premses de Pere Miquel l’obra de Jeroni Pau, Barcino, intitulada també Libellus inscriptus Barcinona ad Paulum Pompilium, es produïa un fet històric, ja que l’obra suposava la primera història de la ciutat de Barcelona, i abastava des de la fundació de la ciutat fins a la contemporaneïtat de l’autor. Fa just 525 anys.

Quasi un segle després, l’any 1589, també a Barcelona però a les premses d’Hubert Gotard, Dionís Jeroni Jorba publicava la seva Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, que havia redactat primerament en català i posteriorment havia traduït al llatí. Aquestes són les dues primeres històries de la ciutat de Barcelona, obres dels primers historiadors de la ciutat de Barcelona. És clar que Barcelona apareix a les cròniques i històries de Catalunya al llarg dels segles, però Barcelona com a matèria d’estudi o com a objecte literari és utilitzada per primera vegada per Jeroni Pau i després per Dionís Jeroni Jorba. 

Jeroni Pau va escriure la seva obra sobre Barcelona en llatí, com era preceptiu que fes un humanista del segle XV, i la va dedicar al seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio que li havia demanat per carta que li expliqués per escrit, segons diu a l’inici, “tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació, i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies.” Això és el que es va proposar i va dur a terme Jeroni Pau, com un deure i un deute que tenia envers el seu amic romà i la seva ciutat natal. 

Barcelona va ser descrita i lloada per Jeroni Pau, seguint el model de les obres que s’havien escrit sobre Florència o Roma. La lloa de Pau, ella sola, va fer la seva funció durant quasi un segle. Però els temps canvien i les ciutats també. Per això cent anys més tard calia actualitzar la lloa de Barcelona. Ho va fer Jorba, seguint el model i la petjada de Pau, com era de justícia. En el proper post veurem perquè l’obra es va publicar en castellà.

Vaig fotografiar el Saló del Tinell el mes de juny de l’any 2013.

Jeroni Pau, Obres, a cura de Mariàngela Vilallonga, Barcelona, Curial (Autors Catalans Antics, 2 i 3), 1986, 2 volums.

dissabte, 27 d’agost del 2016

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

diumenge, 21 d’agost del 2016

La mà que fa la foto

Aquest matí, llegia un article d’un periodista que, aquest estiu, deu haver viscut un instant d’eternitat perquè s’ha empeltat de poeta. He pensat en els instants d’eternitat que es poden viure a la vida. Dolços instants feliços. També quan et fan una fotografia. L’àlbum de fotos de la vida no només reflecteix el pas del temps al rostre, sinó també l’instant d’eternitat que pots sentir en contemplar la mà que fa la foto. 

El fil del pensament s’ha posat a redactar aquest post, tot recordant aquell amic que diu que ja no n’escric tants. I ha furgat en la memòria per trobar una fotografia que l’il·lustri. És de fa ben pocs dies. El dijous 18 d’agost, camí de Vallter, ens va atrapar aquesta imatge a la vora de la carretera. La vaig voler fixar, per allò de captar la respiració del món. Sense adonar-me que fixava també la mà que fa la foto i el braç que condueix.

divendres, 5 d’agost del 2016

La memòria dels jardins

Dia d’estiu xardorós. Fas feina, però com si no avancessis. Et distreus amb una mosca, amb una formiga, amb un cop de vent, amb un cel diferent del que esperaries. Senzillament, et distreus. Entens el moviment lent de la gent dels tròpics. 

Aquesta tarda, estava llegint un llistat de títols de traductors i traduccions per a una feina que ja hauria d’haver lliurat. I em trobo amb Els jardins de la memòria de Michel Quint, traduït al català per Mercè Ubach, l’any 2002. 

Em ve al pensament immediatament Un jardin pour mémoire de Jacques Lacarrière una obra que tinc penjada al fons de la memòria fa un munt d’anys, des que la vaig comprar l’any 2000 a Perpinyà, segons que vaig escriure a la primera pàgina. 

L’original francès de Michel Quint porta el títol Effroyables jardins. No l’he llegit. Veig quin és l’argument a la xarxa. Encara hi trobo una novel·la de Lea Vélez, El jardín de la memoria i una obra d’Orhan Pamuk que en traducció portuguesa es titula Os jardins da memoria, (Kara Kitap, en turc, The black book, en anglès). 

Agafo Lacarrière de la lleixa. El llibre és ple de subratllats i de notes al marge, amb llapis, com acostumo a fer amb els llibres que llegeixo en segons quins estats d’ànim. Hi ha un foli manuscrit meu a dins. Es titula “Del cor, la memòria i els arbres”. Un altre dia potser faré un post amb el contingut del foli manuscrit. Ara només volia deixar constància d’aquestes connexions que es produeixen entre les coses, d’aquestes sincronicitats que es troben quan no es busquen. 

I d’aquest títol del primer capítol del jardí de Lacarrière, “Les saules ne sont pas les seuls à pleurer”. Com em va agradar la primera vegada que el vaig llegir!

dimarts, 2 d’agost del 2016

El que vulguis, i els dies


Tot va començar el segle VIII aC amb Hesíode i la seva obra Els treballs i els dies (Ἔργα καὶ ἡμέραι). Va continuar l’any 1896 amb Marcel Proust que va recrear Les plaisirs et les jours. Una diferència potser per antonímia respecte de l’original. Però els dies hi són. Sense diferències. I aquesta és una constant en totes les recreacions que vindran després. L’any 1968 (vegeu la curiosa repetició i combinació dels nombres amb la data de Proust), Gabriel Ferrater va fer un canvi respecte d’Hesíode per acostar-se a Proust, també per antonímia, o sinonímia, i va crear Les dones i els dies. Hi vaig pensar fa uns dies a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, en mencionar l’orador el títol d’un recull de treballs del filòleg Jordi Mir, Les paraules i els dies

He elaborat una petita llista de títols en diverses llengües que provenen del d’Hesíode. Jo mateixa el vaig recrear en un meu article sobre Suïssa, “El llac i els dies”, encapçalat justament amb una citació de l’obra de Proust. Vet aquí alguns:

Vicent Alonso, Les paraules i els dies (2002)
Vimala Devi, A Cidade e os Dias (2008)
Josep M. Fonalleras, Gertrudis i els dies (2003)
Gilles Marcotte, Les livres et les jours (2002)
Christian de Portzamparc, Les dessins et les jours. L’architecture commence avec un dessin (2016)
Gianfranco Ravasi, Le parole e i giorni (2008)
Peter Sloterdijk, Zeilen und Tage (2012)
Raymond Vogel- Alain Kaminker, La mer et les jours, una pel·lícula de 1958

Gustave Moreau va pintar el quadre que il·lustra aquest post, Hesíode i la Musa, l’any 1891, una de les moltes versions que va fer al llarg de la seva vida.

divendres, 29 de juliol del 2016

La cadira de Mercè Rodoreda

La fotografia d’interior és presa de la pàgina 207 del llibre Mercè Rodoreda, Obra plàstica, que acaba de publicar l’Institut d’Estudis Catalans. Representa l’interior del pis de Rodoreda a Ginebra tal com el va fotografiar l’escriptora l’any 1967.

La fotografia d’exterior és presa al jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, on hi ha la cadira, des que avui fa dos anys vam vendre El Senyal Vell, la casa de Romanyà en la qual Rodoreda va viure i escriure coses com aquesta: “¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?”

Sempre ens quedarà la cadira.

dijous, 26 de maig del 2016

De sants i aniversaris

Tinc una amiga que és de sants i una altra que és d’aniversaris. A l’una li agrada felicitar-me pel sant i a l’altra per l’aniversari. Els aniversaris pertanyen a l’esfera privada de les persones, els sants a l’esfera pública, encara. 

A l’antiga Roma es celebrava la data de fundació de la ciutat, és a dir l’aniversari. Hi ha ciutats de països iberoamericans que també celebren la data de la seva fundació, però sovint coincideix amb la festa d’un sant patró. I és que es posava la ciutat sota l’advocació del sant del dia que els espanyols la fundaven. Això també ha passat amb les persones. Vaig conèixer una família que tenia setze fills i cada fill portava el nom del sant del dia que va néixer. 

El facebook és d’aniversaris, de manera que tots aquells que en formem part ens fem un tip de felicitar aniversaris cada dia i rebem una allau de felicitacions el dia del nostre aniversari. I que no ens fa feliços compartir la joia de celebrar el dia que vam néixer, any rere any? És clar que el nom ens confereix identitat, però què és més important el nom o el dia que vam néixer? Ets de sant o d’aniversari, lector amic? 

Jo, de sant i d’aniversari, apa. No fos cas que em perdés els petons i les paraules dolces d’aquells que em feliciten també pel sant, que compartia amb la meva mare i amb la meva àvia. Però “It’s evident / the art of losing’s not too hard to master / though it may look like (Write it!) like disaster.”

La citació del final del post és d’un poema preciós d’Elizabeth Bishop i la fotografia, que he fet aquest migdia, mostra uns maduixots amanits que ja s’han perdut en la finitud de lésser.

dimarts, 17 de maig del 2016

Cató, Fages i Brunet a Castelló d'Empúries

“He volgut veure si era cert
que aquesta Costa Brava
era més bella que l’indret
que en solen dir la Costa Blava.”

Això és el que Carles Fages de Climent diu que el cònsol romà Cató va dir, quan li van preguntar quin motiu l’havia portat a Empúries l’any 197 aC. Si en voleu saber més, llegiu Empòrion, la de les tres muralles o veniu a Castelló d'Empúries, divendres a les 19 hores. Hi tractarem sobre El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries i de la presència dels romans a Empòrion, la de les tres muralles

O, de com Carles Fages de Climent agafa la penyora de Manuel Brunet i assaja de tractar, també humorísticament, la presència de grecs, romans i indigetes a terres empordaneses.

Il·lustro el post amb una fotografia que vaig fer a Colera, a la sortida del sol del dia 31 de març de 2015.

dissabte, 14 de maig del 2016

Coses de la vida de Marina Tsvietàieva

Admirava Rilke i no el va arribar a conèixer, però les cartes que es van intercanviar l’estiu de 1926 mostren un profund i llarg reconeixement interior. Marina Tsvietàieva va tenir sort del fil d’Ariadna de la seva filla que va recollir, preservar i difondre la seva obra. El 3 d’abril de 1926, Boris Pasternak, l’altre amic de l’ànima, li va enviar un qüestionari amb l’objectiu d’elaborar la seva biografia per a un diccionari bibliogràfic d’escriptors. La poeta va acabar amb aquests paràgrafs:

“Les coses que més estimo en el món: la música, la natura, la poesia, la solitud.
Absoluta indiferència per l’opinió pública, pel teatre, per les arts plàstiques i visuals. El meu sentiment de propietat es limita als meus fills i als meus quaderns de treball.
Si tingués escut, hi posaria Ne daigne.
La vida és una estació per a mi, aviat marxaré; a quin lloc, no penso pas dir-ho.”

Il·lustro aquest post amb una imatge de la poeta a París l’any 1925, de Pyotr Shumov.

dissabte, 2 d’abril del 2016

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

dissabte, 30 de gener del 2016

Avui fem 7 anys

Avui fa 7 anys que això va començar. Primer tímidament, a estones entusiàsticament, amb absències llargues i entrades curtes. Fer anys a vegades serveix per fer balanç. Aquestes són les etiquetes, això vol dir els temes, que més he utilitzat durant aquests 7 anys, amb la freqüència numèrica al costat. Si voleu que en faci una interpretació, us diré que probablement són la representació de les meves fílies, o dèries, o feines, qui sap, o són només efectes de temporades més àgrafes o més viatgeres. M’ha sorprès veure que he parlat més vegades de Virgili que d’Horaci.

nexus rerum (121) New York (103) viatges (103) Roma (81) Llagostera (71) Mercè Rodoreda (62) Girona (59) Virgili (56) Romanyà (47) UdG (47) literatura llatina (47) IEC (44) Horaci (43) jocs (41) flors (39) literatura (39) llatí (39) Líban (37) Suïssa (37)

No sabria dir-vos les raons de la fotografia que he triat per a il·lustrar aital entrada celebradora. La vaig fer el mes de maig de l’any passat al Metropolitan Museum de NY.

divendres, 22 de gener del 2016

Estelrich, els clàssics i els homes d'acció

A la posta de sol del 31 de juliol de l’any 1927 es va celebrar l’anomenat Ungiment de l’Arc de Berà, qualificat com una Festa popular d’una alta valor clàssica, davant del monument romà. La ballarina Àurea de Sarrà va interpretar la seva Demèter i Joan Estelrich va parlar de “La influència dels clàssics damunt els homes d’acció”. Ho va fer amb aquestes paraules: 

“Ciutadans.
El temps no permet discursos. Procuraré ésser breu, breu com un glavi romà.

Fa prop de divuit segles que aquest arc contempla, estàtic, el pas de les generacions. Mola elegant i grandiosa, de majestat fascinant sobre aquesta ampla marina, és un triomf, una esplèndida victòria sobre la massa.

Mentre els homes sentiran la Humanitat i els ulls no es desavesaran de la grandesa estètica, vindran les gents a admirar-te. En aquesta tarda lluminosa i daurada, ínclita hora vespral sobre la pedra gloriosament impertorbable, venim nosaltres a rebre la teva unció eterna, sota la seva ombra augusta, d’una eloqüència sense mots ni fites. En aquesta hora que l’Arc abandona la seva austeritat republicana del ple dia, per a vestir-se, imperial i sumptuós, amb l’or i la púrpura del capvespre, nosaltres hem vingut, per uns instants, a submergir la nostra ànima en l’ànima sempre vivent del gran poble antic que ens el deixà com un vestigi perdurable indestructible. Ell simbolitza per a nosaltres la realitat, insigne i fecunda de la idea llatina.

Sens dubte, els organitzadors d’aquesta festa, han tingut present, en convidar-nos, la nostra significació com a defensors de l’educació clàssica i de la tradició grecollatina. Per això venim i podem dir com l’eminent Coolidge, campió de la cultura clàssica: Venim avui aquí a defensar algunes de les grans realitats de la vida. Venim per a continuar assegurant el progrés en l’esdevenidor, fent que s’estengui més la coneixença del progrés en el passat. Venim per a proclamar la nostra fidelitat a l’ideal que ha plasmat la civilització predominant en el món. Venim perquè creiem que el pensament és el rector de les coses. Venim perquè comprenem que l’única via cap a la llibertat passa per la coneixença de la veritat. La nostra cultura liberal ens ve de Grècia i Roma. L’educació s’hi fonamenta.”

Ho vaig explicar en aquest treball: “Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pàgines 30-61.