dijous, 30 de setembre del 2010

Dia Internacional de la Traducció

Arma virumque cano, són els tres mots de l’inici de l’Eneida, el poema èpic de Virgili. Si en fem una traducció literal, al peu de la lletra, direm: “les armes i l’home canto”. Tot seguit ens adonarem que aquest no és l’ordre dels mots correcte en català, així és que canviarem el verb de lloc. També veurem que Virgili utilitza alguns recursos estilístics: una hendíadis, unes metonímies. Tot plegat ens menarà a una traducció com és ara aquesta: “canto les gestes de l’heroi”, potser més acostada a allò que Virgili ens vol dir, però que perdrà els recursos estilístics originals. Vet aquí la meravella i també la dificultat de traduir. El traductor és un lector acuradíssim. O dit d’una altra manera, quan es coneix millor una peça literària és quan la tradueixes. 
Miquel Dolç, el traductor de Virgili al català, optà per “Canto les armes i l’heroi”, en la seva traducció en prosa de l’any 1972, i per “Armes canto i l’heroi”, en la seva versió en hexàmetres de l’any 1958. Annibal Caro havia traslladat l’obra a versos italians l’any 1566 i ho va dir així: “L’armi canto e ‘l valor del grand’eroe”
Honor a Virgili i als seus traductors, en aquest dia de la traducció, que s’escau el 30 de setembre, cada any, justament en honor de Sant Jeroni, gran traductor i un dels primers que va reflexionar sobre el fet de traduir.
Aquesta meva edició de Caro que he fotografiat és de 1938 i té el nom del traductor a la portada, com ha de ser.

dimecres, 29 de setembre del 2010

Viatges pagats

Podem dir que Francesc Cambó és al darrere d’algunes grans obres de la literatura catalana de tots els temps: les Elegies de Bierville de Carles Riba i Entre l’Equador i els tròpics i La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. No només de mecenes viu l’escriptor, ja es veu clar, però que l’any 1937 Francesc Cambó donés dos mil francs a Josep Maria de Sagarra, com a regal de casament, va servir perquè l’escriptor i la seva esposa, Mercè Devesa, viatgessin durant set mesos per Tahití i la Polinèsia. L’any 1927, Cambó ja havia pagat un viatge d’una altra parella, Carles Riba i Clementina Arderiu. D’aquell viatge Riba en servà notes i en sortiren les elegies que escriví a Bierville, en l’exili de la guerra, en una síntesi acurada del viatge i de l’exili, del patiment per la terra i de la superació a través de l’escriptura. La literatura catalana deu a Cambó que Grècia i la Polinèsia formin part de l’imaginari literari. Llàstima que no hi hagi encara cap institució relacionada amb aquests dos autors a l’associació Espais Escrits. Tindríem un punt més al Mapa Literari Català 2.0, al Pacífic encara no n’hi ha cap!
Vaig fotografiar l’alta mar blava des de l’illa de Moorea, a la Polinèsia francesa, ja fa uns anys. 

dimarts, 28 de setembre del 2010

Els planys d’Ariadna

El vent que fa caure les prunes,
   els codonys verts,
que fa vacil·lar la lluna,
el vent que mena la mar,
el vent que romp i que saqueja,
   el vent fred,
que vingui i que brami
sobre el meu cor desgavellat!
Que vingui com a les fulles
   el vent clar
sobre el meu cor, i que el culli
el meu cor i el seu suc amarg.
Ah! que vingui la tempesta
   salt a salt,
que prengui del meu cap
el meu dolor que gira en rodó.
Ah! que vingui i que s’emporti
   salvant-se,
el meu cor feixuc com una porta
que s’obre i bat al vent.
Que se l’emporti i que en llenci
    els trossets
cap a la lluna, l’arbre, les bèsties,
l’aire, l’ombra, l’aigua,
perquè res més no me’n retorni
   mai més,
de la meva ànima i de la seva
   que jo estimava...
 
He il·lustrat la meva traducció d’aquest poema d’Anna de Noailles (1876-1933), inclòs a L’ombra dels dies, de 1902, amb una fotografia que vaig fer al Museu Nacional de Beirut d’una escultura procedent de Biblos, que no representa Ariadna. 

dilluns, 27 de setembre del 2010

Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?


La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.

diumenge, 26 de setembre del 2010

La por de Príap

“A la primavera m’omplen de roses, a la tardor de fruits, a l’estiu d’espigues: l’hivern sol m’és una plaga terrible; perquè temo el fred i em fa por que aquest déu de llenya forneixi el foc a uns pagesos inexperts.”


El déu Príap només mereixia estàtues de fusta, el marbre no convenia, sembla, a la seva natura fogosa. Vet aquí el lament d’aquest priapeu de l’Apèndix Virgiliana, que he traduït per als lectors del bloc.


A la fotografia, un robust tronc d’un cedre del Líban mil·lenari.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Autumnal

La tardor s’ha emportat l’estiu i el Diari del Líban. El trobaré a faltar. M’ha permès de fer el viatge al Líban dues vegades i fixar-lo contra l’oblit, que ens amenaça sempre, i m’esporugueix. Gràcies a tots els que heu seguit el Diari, per la vostra lectura i pels vostres comentaris. Ha estat un plaer compartir-lo amb vosaltres.


Amb la tardor arriben, puntuals, les classes. La il·lusió és la del primer dia, un del mes d’octubre de 1974. No diré que em sembla que era ahir, perquè no és cert. Però, com aquell dia, torno a esperar el moment d’entrar a l’aula, dilluns que ve, i d’una ullada passejar la meva mirada per les mirades dels estudiants. Gran moment. Una vegada a l’any, en farà 36.


A la fotografia, uns capitells del claustre de la Facultat de Lletres de la UdG.

divendres, 24 de setembre del 2010

Diari del Líban (i XXVII)

El poble del costat és Deir El-Qamar, un poble medieval, del segle XIV, en diuen el poble dels emirs, perquè va ser el lloc de residència dels governadors del Líban. Al palau de l’emir hi ha una església, una mesquita i un kaioué, el lloc de pregària drus. Vet aquí el sincretisme que intenta equilibrar el país. Passegem pels carrerons de la ciutat. Feien missa a l’església maronita, però no vam gosar de quedar-nos, per por de rebre un xàfec semblant al de l’església de Biblos. Tornem a desfer la carretera pel Chuf, menys endimoniada a la tornada, com totes les tornades a casa, diu la meva amiga. És la nostra darrera nit al Líban. Les grans pinedes fosques que van enamorar a Lamartine ens acullen i són els guardians del nostre son. L’endemà pujarem a l’avió que ens portarà primer a París i després a Barcelona. Però aquest vespre encara puc assaborir aquest viatge a Orient. I tradueixo el poema “Pròleg” del recull de Nadia Tuéni:

És ja l’Orient,
on el blanc domina,
on el groc, l’ocre i el rosa,
han escollit reial domicili,
on l’arbre és únic,
la follia solitària,
on l’home repensa el pensament...

Dedico aquest diari als nostres amics del Líban, per la seva profunda ininterrompuda amistat. I també al meu fill, per la seva sana tossuderia. Gràcies.

dijous, 23 de setembre del 2010

Diari del Líban (XXVI)


Rebo una classe de cuina, vull aprendre a fer la pasta d’albergínies i el pollastre amb arròs i el kebbé... Més tard fem un petit recorregut sentimental pel poble natal de la meva amiga. Quan tornem, fotografio el camell motoritzat del masover, aparcat davant de la casa. Altra vegada som una bona colla a taula per dinar, a casa. Després de les saboroses figues del jardí, sortim per visitar Beiteddine, el poble amb nom de mercromina. Només ens deixaran visitar una part de l’antic palau de l’Emir, l’altra part serveix de residència d’estiu del president de la república. De fet, l’he vist cada dia al telenotícies, per les audiències que s’hi celebraven. La carretera de Jezzine a Beiteddine passa per les muntanyes del Chuf, esplèndides, i també amb carreteres terriblement sinuoses. Som a territori drus. Passem pel palau de la família Jumblatt. Recordo perfectament la notícia de l’assassinat de Kamal Jumblatt, l’any 1977. Potser perquè va ser la primera vegada que em vaig fixar en l’existència d’aquest país, potser pel ressò internacional que van donar a la mort de, deien, un dels senyors feudals del Líban. El fill de Kamal, Walid Jumblatt, ara és actiu en la política libanesa. El vaig veure també al telenotícies, al costat del president, alt, de rostre trist. El palau de Beiteddine ja ha tancat, quan hi arribem, però el viatge no ha estat debades. I tindré una altra visita pendent per tornar al Líban. Encara visitarem el poble del costat.

dimecres, 22 de setembre del 2010

La mort de Virgili


Fins ara que ja s’acaba el dia no me n’he adonat: el 22 de setembre de l’any 19 abans de Crist va morir Virgili, a Brindisi, al sud d’Itàlia. Tenia 51 anys. Poso aquesta falca enmig del Diari del Líban que és a punt d’acabar-se, per recordar brevíssimament el poeta i el seu epitafi, modèlic:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc
      Parthenope; cecini pascua, rura, duces

Il·lustro el recordatori amb aquest mosaic romà que vaig fotografiar a Beirut.

Diari del Líban (XXV)


Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Diari del Líban (XXIV)


De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.


dilluns, 20 de setembre del 2010

Diari del Líban (XXIII)


Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.
P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.


diumenge, 19 de setembre del 2010

Diari del Líban (XXII)


Desfem el camí intricat i estretíssim per deixar la vall. Ah, la propera parada! Una de les visites més esperada, des de fa anys. Els nostres amics, cada vegada que venen a Catalunya una o dues vegades l’any, ja en fa molts, ens porten unes capses metàl·liques, plenes de pastissets libanesos ben ordenats. Perquè saben que el meu fill n’és un entusiasta. Així és que aquell dia no vam fer postres a Ehden perquè vam anar a berenar a la millor pastisseria del Líban, la d’Abdul Rahman Hallab & Sons, oberta des de l’any 1881, a Trípoli. Ens vam asseure a la cafeteria que tenen, Le Palais, i la meva amiga va demanar un munt de varietats al cambrer, tantes, que el noi li va dir, “Senyora es tornaran diabètics si mengen tot això!” Ella li va respondre que es tractava de fer realitat el somni que tenia aquell jove, des de feia almenys 15 anys. Així és que ens van omplir la taula de tota mena de baklawa, alguns de desconeguts, perquè només els fan pel ramadà, com era el cas. Ens vam ben endolcir la vida. Si aneu al Líban i no teniu la sort de visitar el palau dels dolços de Hallab a Trípoli, no patiu, a l’aeroport de Beirut també en podreu comprar. Però no és pas el mateix, és clar. A les fotografies, els pastissets i la porta d’entrada de la pastisseria, a Trípoli.


dissabte, 18 de setembre del 2010

Diari del Líban (XXI)


Anem a dinar a un restaurant que té nom de font, perquè és prop d’una font. Recordo el nom del poble on es troba, com podria oblidar-lo? Es diu Ehden. Un altre bon àpat libanès. No mengem postres dolces, només fruita. Ens reservem. Pugem a un cim amb una altra verge enlairada damunt d’una moderna església, ara piramidal, feta construir per un dels molts mecenes cristians maronites, l’any 1989. Es troba just al costat de l’antiga ermita del segle VIII, amb el sòl de pedra. I, tot seguit, iniciem el descens cap al monestir de Sant Antoni Qozhaya, al bell mig de la vall santa, en una gorga inacabable. La vall és plena de grutes d’eremites, algunes de les quals visitem, fosques, humides, excavades a la pedra. Impressionen. La carretera ja no continua més enllà del monestir, les grutes sí. Moltes són quasi inaccessibles. Al monestir hi ha un petit museu. S’hi exhibeix la primera impremta d’Orient, que data de 1610, i alguns dels llibres que s’hi van imprimir. Una hostatgeria i la distribució dels edificis ens fan recordar una mica Montserrat. L’església és excavada a la roca, preciosa. Els visitants de tot plegat ens podem comptar amb els dits de les mans. El lloc és de difícil accés i al Líban hi ha poquíssim turisme. Tan ric de patrimoni com és!


divendres, 17 de setembre del 2010

Diari del Liban (XX)


La propera visita l’esperava amb ànsia: el bosc de cedres mil·lenaris, que corona la vall dels sants. Som a quasi dos mil metres d’alçada, al costat de l’estació d’esquí més preuada del Líban. El bosc de cedres s’esten davant meu. Comencem a baixar pel caminet ben demarcat. Experimento una barreja de sensacions i de records diversos d’altres boscos. L’amplària dels cedres més vells em fa recordar el bosc de sequoies gegants, Muir Woods, al nord de Califòrnia. L’espessor del bosc de cedres més joves em porta fins als boscos de negres avets de la Chasté, al llac de Sils-Maria, a Suïssa. I als tres cedres del Líban del nostre jardí de Romanyà. Però la intensa connexió, per inesperada, es produeix al cim del bosquet, quan llegeixo la placa en record del viatge al Líban de l’escriptor Alphonse de Lamartine, sobretot perquè hi han inscrit tres versos del meu poema dels estius a Suïssa, Le lac. El món és petit i les nexus rerum m’atrapen arreu. I m’estoven el cor.

El cimal és un mar de plaques. Així és que, a mi que m’entusiasmen les plaques, em sembla un lloc digne de romandre-hi, memorable. Hi ha també uns cedres nus, morts, esculpits en formes humanes. Els cedres de Déu, com els anomenen, van ser una de les grans riqueses del Líban. Els egipcis utilitzaven la seva fusta en la construcció de les piràmides i de la seva saba en fabricaven un oli per a la momificació. Diu que el nom del cedre del Líban apareix citat més de cent vegades a la Bíblia i que també van ser utilitzats en la construcció del temple de Jerusalem. Us saludo, cedres del Líban!


dijous, 16 de setembre del 2010

Diari del Líban (XIX)



La següent visita va ser a Bekaa Kafra, el poble natal d’un dels sants més venerats al Líban maronita, Sant Charbel (1828-1898). Es pot visitar la seva casa, molt humil, que ara és una capella dedicada al sant, l’església del poble, la del convent, des d’on contemplem novament unes vistes espectaculars de la vall i de les muntanyes que la tanquen per l’altre costat, amb una estàtua colossal del sant. El lloc ideal per fotografiar sencer Bécharré, el poble de Khalil Gibran, probablement l’escriptor libanès més conegut internacionalment, al costat d’Amin Maalouf. Gibran va morir als 48 anys a New York, la ciutat que havia triat per viure i on va passar els darrers 14 anys de la seva vida. Però és enterrat a la petita ciutat que tinc davant meu, a les muntanyes del Líban. Llàstima que els dilluns el museu i la casa natal de l’escriptor eren tancats. No em queixo. És bo de deixar pendents, als llocs que estimem, és l’excusa per tornar-hi. Som només a un centenar de quilòmetres de Beirut, a 1650 metres d’altitud. Però a mi em sembla que ens trobem lluny de tot. Tanmateix amb connexions incessants amb els altres llocs que estimo, Roma, New York...


dimecres, 15 de setembre del 2010

Diari del Líban (XVIII)


Continuem el camí. Ens proposem de visitar una petita església dedicada a Sant Judes, del segle VIII, a Hasroun. El poble és enfiladís i vell. Arribem a la plaça de l’església nova. La torre del campanar té dos rellotges. Al costat dret de l’església hi ha una reproducció de la cova de Lourdes i una font acabada en forma d’obelisc. I al costat esquerre un monument a algú. M’hi acosto.

La meva sorpresa serà gran en trobar-me un monument a Joseph Simon Assemani, bibliotecari de la Biblioteca Apostolica Vaticana, al segle XVIII. El coneixia bé Assemani, de fa anys, de quan preparava la meva tesi doctoral i vaig treballar un temps en aquesta biblioteca. El seu catàleg de manuscrits de la biblioteca, publicat a Roma l’any 1756, va ser de consulta obligada. El meu vell amic Assemani era fill d’aquell petit poblet, Hasroun, que mira de ple la vall dels sants. Em va fer il·lusió de retrobar-lo. El vaig fotografiar de tots cantons, fins i tot el rètol que assenyala la direcció del monument amb el seu cognom transliterat de l’àrab El-Semaani. Em va agradar que la inscripció de la base fos en llatí i en àrab. La minúscula capella de Sant Judes va restar en un segon pla, després de la troballa.


dimarts, 14 de setembre del 2010

Diari del Líban (XVII)



Enfilem cap el nord. Fins ara m’havia semblat que havia pujat muntanyes libaneses a dojo. No era res davant del que ens esperava aquell dia. Perquè, per arribar on ens havíem proposat d’anar aquell dilluns, calia fer com les cabres, pujar i baixar pendissos per carreteres estretes, en grans quantitats. Uf! Primer ens aturem a les coves excavades a la paret rocosa que es veuen en la primera de les fotografies, poc després ens passegem pels voltants d’una església dedicada a Sant Daniel, del segle XII. I és que anem a la cerca de la Vall de la Qadisha, la vall dels sants. Els cristians maronites s’hi van instal·lar al segle VII i la van omplir de convents i d’esglésies, excavats a les roques, i van habitar coves, d’accés quasi impossible. Pel camí hi ha moltes coses per veure. El paisatge és magestuós, a més de tortuós. Som a les muntanyes del Líban, les que van donar nom al país, pels seus cims nevats, blancs, que es veuen des del mar, quan s’hi arriba, a l’hivern. El nom del Líban vol dir blanc.
Si hi ha muntanyes, hi ha valls. Baixem fins a la residència d’estiu del Patriarca maronita, a Dimana. És vigilada per l’exèrcit. Passem sense dificultat. Ens permeten de passejar per la planta baixa del palau i entrem a l’església. Hi vaig fotografiar l’escut del Patriarca, perquè em va agradar la inscripció llatina, també en àrab. A l’altra fotografia, una vista des d’un dels balcons del Patriarcat.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Diari del Líban (XVI)


El diumenge libanès comença amb una visita a casa de la filla dels nostres amics i la seva família. Després, la missa en un convent maronita dalt d’una de les muntanyes que recolzen Beirut per l’esquena. Dinem al restaurant Mounir a Broumana, en una altra de les muntanyes. Les famílies al Líban són llargues i els diumenges d’estiu es reuneixen en aquests restaurants amb grans terrasses a l’aire lliure. En algunes taules només hi ha nens i les criades filipines que se n’ocupen. A la tarda, anem a l’altre cantó de Beirut, el cantó que ara és només musulmà, per veure la posta de sol a la Grotte des Pigeons. Probablement és una de les vistes més conegudes de la ciutat. Es tracta de dos rocams de grans dimensions palplantats enmig de la badia sud de la ciutat. Un dels illots té la forma d’una bota, l’altre és com una gran lletra U invertida, amb les cames clavades al fons marí.

A les fotografies, de dalt a baix, els raigs rogencs del darrer sol reposen sobre el vaixell de càrrega que solca l’horitzó; una llanxa motora es disposa a travessar la gruta de l’illot més gran; la vista dels rocams amb el sol ponent. Em van embadalir. Encara ara, quan veig les fotografies.

Tornem a casa. A la ràdio del cotxe, l’emissora nostàlgica (es diu així) emet contínuament cançons, majoritàriament en francès, dels anys seixanta i setanta. Les cantem a tres veus la meva amiga, la seva germana i jo, perquè les sabem de memòria. Jo les havia après a Llagostera, elles a Beirut.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Diari del Líban (XV)


Des dels grans finestrals de casa, torno a mirar aquella muntanyeta fosca que s’aixeca davant de la ciutat de Beirut, al mar, que em va cridar l’atenció el primer dia: és la muntanya de les escombraries, de les runes i les deixalles de la guerra. Es va formar per obra humana. El nostre amic ens explica que els habitants de Beirut, amb el clavegueram tallat durant i després de la guerra de 1975-1990, van dipositar al mar tanta i tanta deixalla, escombraries i runes dels edificis destruïts, que va sorgir l’illa. I així es conserva, 13 metres d’alçada i 24 hectàrees de superfície, diuen, com un memorial dels dies difícils.

Em recorda la formació de l’Isola Tiberina a Roma. L’any 509 abans de Crist, derroquen el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, cansats dels seus mètodes autoritaris, i creen la república romana. Ningú no vol saber res de l’època del darrer Tarquini, ni volen les collites que han crescut durant el regnat despòtic, de manera que les llencen al riu, tantes que neix l’illa enmig del Tíber. La història es repeteix. O la llegenda. A vegades. A la fotografia, si es mira amb deteniment, es pot veure l’illa a l’altra riba de la badia.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Diari del Líban (XIV)


La llibreria Antoine és la més antiga de Beirut i té sucursals per tota la ciutat. En triem una vora casa. Tinc una llista de llibres que voldria comprar. No ho trobo pas tot, hauré d’intentar-ho a la meva llibreria d’internet, des de Girona. Compro poetes libanesos, en francès, Nadia Tuéni, Georges Schehadé, Ahmad Mansour, Adonis... M’agrada especialment el petit llibre de Tuéni, Liban. 20 poèmes pour un amour, definit per l’autora com “una geografia poètica” de la seva terra. La meva amiga m’explica la vida de l’escriptora, colpida per la dissort que la va perseguir. Nadia Tuéni tenia 48 anys, quan va morir d’un càncer que la consumia des dels 30 anys, i ja havia enterrat la seva filla de 7 anys, a causa de la mateixa malaltia. En el recull El Nedador d’un sol amor, Schehadé va incloure aquesta estela, que tradueixo del francès, per a Nadia en la seva mort, l’any 1983:

Ella ha deixat la mà dels seus amics
Per un jardí tot blau tancat
On l’ocell vola amb el seu niu
Ulls negres cabells negres
I ara totes les belleses de l’ombra
Sobre les seves espatlles

Al vespre, des de casa, contemplem la posta de sol damunt del mar i ho aprofitem bé. A Catalunya, el sol sempre es colga terra endins. No hi ha línia de separació entre cel i mar, aquest vespre. L’atmosfera de la ciutat és espessa, com una crema de faves. Però, encara vaig atrapar l’helicòpter que volava direcció sud.

divendres, 10 de setembre del 2010

Diari del Líban (XIII)


Beirut centre és encara una ciutat en construcció, després de la destrucció. La plaça dels Màrtirs, a més de la gran mesquita i el monument als màrtirs, és plena de grues, una de les quals sosté una mena d’atracció de fira: costa 17000 dòlars sopar-hi, diuen. Es veu que hi ha una taula i uns seients. I deu pujar i baixar i convertir-se en un mirador d’excepció sobre la ciutat, digne de Disneyland, vaja. Però els nostres amics ens porten a dinar a Le Talleyrand, deliciós, encara que la cuina sigui occidental. A Beirut no hi ha metro, els autobusos són privats i n’hi ha pocs, de manera que tothom va en cotxe. I l’embús és el pa de cada dia i a totes hores. Camí del restaurant, sentim el so de frens d’un cotxe que s’ha hagut d’aturar sobtadament. En un tres i no res, veiem el conductor que surt del cotxe, furiós, i , mentre es treu el cinturó d’una revolada, es dirigeix vers el conductor que l’ha fet frenar. Ens sobresaltem. Deu formar part d’una milícia, diu la nostra amiga. Semblava habitual en ell mostrar la força del seu cinturó. Va arribar tot seguit un polícia i va posar pau.

Vaig fotografiar la grua amb el menjador penjant enmig de la plaça davant de la mesquita, des del cotxe. A l’altra fotografia, conviuen dos minarets amb el campanar (que té un altaveu) de la maronita església de Sant Jordi i una grua, al bell mig de la ciutat. I a la tercera fotografia es poden veure els vestigis arqueològics que han aparegut sota les runes de la ciutat nova destruïda per la guerra, ara a la vista.

dijous, 9 de setembre del 2010

Diari del Líban (XII)


Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.