Chagall a la finestra

L’hotel era molt a la vora del museu Thyssen-Bornemisza. Acabava de dinar. Vaig arribar-me fins a l’entrada. No vaig pas visitar l’exposició perquè senti una especial devoció per Chagall, no. Hi vaig entrar per New York, pels murals de la Metropolitan Opera. Les nostàlgies tenen aquests cops, gens amagats. El bestiari de Chagall, amb gats, pardals, galls, vaques, cavalls, atreia la meva atenció, quan vaig arribar a l’apartat de l’exposició titulat “La finestra i el paisatge” i em vaig deixar seduir pels paisatges vistos des de les finestres, i de les finestres vaig arribar a Rilke i als seus poemes francesos, escrits al Valais, a Suïssa. De manera que vaig tancar el cercle, perquè ja no pot ser una espiral. I vaig fotografiar aquesta “Finestra a l’Île de Bréhat”, propietat de la Kunsthaus de Zürich i pintat l’any 1924, més o menys quan Rilke escrivia que a través de la finestra “una vida es vessa i s’impacienta / vers una altra vida”.

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

A l’òpera

The Age of Innocence de Martin Scorsese comença amb l’ària de Margherite del Faust de Gounod. Senso de Luchino Visconti comença amb el duet de Manrico i Leonora d’Il trovatore de Verdi.

L’acció de la pel·lícula de Scorsese transcorre a la Metropolitan Opera de New York l’any 1870, la de Visconti al teatre la Fenice de Venècia l’any 1866. 

La meva pel·lícula hauria de començar amb Puccini, o amb l’ària de Cavaradossi de Tosca a la New York City Opera, o amb l’ària de Calaf de Turandot a la Metropolitan Opera de New York, nel mezzo del cammin di nostra vita.

A la fotografia, l’edifici de la Metropolitan Opera de nit, ben il·luminat com m’agrada més, un dia de representació. A un costat i a l’altre, a l’interior, es poden distingir els murals de Chagall. La vaig fer a primers de gener de l’any 2008.