Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.

Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 

Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).

Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.

Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!

Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).

Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.

Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

Postal d'aniversari

Vet aquí que abans d’ahir va fer tres anys que va néixer aquest bloc. I, com que ho acabo de veure, us escric (i m’escric), lectors amics, una postal d’aniversari. Voldria que aquest bloc us fos saborós com aquesta poma reineta. De fet, era reineta la poma que va mossegar Adam quan va perdre el paradís. I la poma de la discòrdia. I les pomes del jardí de les Hespèrides. I la poma de Melanió. Bon profit!

Al Marais

Dijous passat, sortia del Centre d’Études Catalanes, en ple Marais, a la Rue Sainte Croix de la Bretonnerie, i m’entretenia a fotografiar les botigues que trobava pel camí, més que res enamorada dels seus noms. De dalt a baix: Le point virgule, Rendez-vous des Amis, Les mots à la bouche. Giro la cantonada i em trobo l’aparador de les cireres i els llavis. A París, sembla, també és temps de cireres. 

Cireres del temps

Quan era petita em posava penjolls de cireres a les orelles, com si fossin arracades. També m’agradava fer-me arracades amb les flors arraïmades de l’avellaner. Hi havia avellaners a l’altre cantó de la paret del fons del jardí de Llagostera. Eren tan espessos i alts que migraven els lilàs que hi teníem. Uns i altres oferien una obaga boníssima a l’estiu. M’agradava seguir el procés de la flor a l’avellana. Especial atenció em mereixien també les pellofes. Les avellanes eren buides de dins, quasi totes. Una frustració. Però, les cireres de cor de colom que ens portava en Berto, el de les cireres que li dèiem, eren menjar diví!

Les cireres de la fotografia eren de Terrades, segons em van dir, quan les vaig comprar. Les d’en Berto eren de Panedes. 

Raïm i figues

Al llibre VII de l’Odissea, quan Ulisses arriba al palau del magnànim Alcínous, rei dels feacis, Homer en descriu l’hort amb aquestes paraules, que Carles Riba va traslladar a hexàmetres catalans l’any 1953:

Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos,

pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen,

figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana.

Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui,

ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa

sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera

sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma,

sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa.

Ahir vespre, per sopar, em vaig menjar les figues i el raïm, homèrics, de la fotografia, dolços com la mel de l’Hibla!

Préssecs saborosos

Parlo dels préssecs del pic de l’estiu, que aquest any són més saborosos que mai. Sempre em criden la mirada. Però no el tacte, massa pelut.

Vet aquí, doncs, aquesta natura morta fotogràfica -que els pinzells els tinc abandonats-, d’uns préssecs a casa, aquesta setmana.

Just per recordar aquell poema de Carner, “Cal·lídia i els préssecs”, del recull Els fruits saborosos. En copio les tres primeres estrofes. Que vagi de gust!

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades

per dol en la memòria dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,

l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.