Diari del Líban (IX)

Baalbek es fa esperar. Abans, visitarem les ruïnes de la ciutat d’Aanjar. Si hi ha una ciutat de vida efímera, aquesta és Aanjar. Un califa de la dinastia dels Omeia la va fer construir a començaments del segle VIII i va ser destruïda menys de cinquanta anys després, l’any 744. La ciutat ocupa un gran quadrat travessat pel cardo i el decumanus. Resta dempeus un dels grups de quatre columnes del tetràstil, que es pot veure en les fotografies. En vaig fer tantes, que no sabia quines triar.

Ens desfem, sota un sol implacable. Si aquesta ciutat fos a Itàlia, o a Grècia, no s’hi cabria, de tants turistes. A Aanjar, la solitud i el silenci només es trenquen pel batre d’ales de les cigales, en ple mes d’agost. Encara tenim esma de passejar-nos per les termes, el palau del califa, les innombrables restes de botigues al llarg del carrer. Recordo Pompeia. Però no som a Itàlia. Allà, els edificis serien romans, a imatge i semblança dels grecs. Aquí tot es barreja. I m’agrada. Molt. Som a una desena de quilòmetres de la frontera amb Síria, ruta de Damasc. Però no és aquest el nostre destí.

Un temple

No és a Grècia, no és a Itàlia, és al Líban, és el temple de Bacus que els romans van construir a Baalbek, a la vall de la Bekaa. No n’havia vist mai cap de tan espectacular. El vaig fotografiar la setmana passada, el dijous 19 d’agost, al migdia, a més de 40 graus de temperatura, des del temple de Júpiter, mentre pels altaveus sonava fort la pregària de l’imam, en ple ramadà.

Gràcies per haver mirat per les “Finestres”, de diversos anys i de diversos viatges. Abans de marxar les vaig programar.