Cada vegada que veig un cel com aquest, penso en la meva àvia: era l’avisadora de negrors. Encara em sembla que la sento, “hi ha una negror!”. I em feia anar vora els vidres de la porta del jardí i me l’ensenyava, “mira quina negror!”. A vegades les negrors acabaven en no res. Com l’altre dia que vaig fotografiar la negror, mentre pujava cap a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i pensava en la iaia.
Entrades
