Els anys vint del segle XX català

Portentosos? Excepcionals? Singulars? Si us semblen excessius aquests adjectius per qualificar els anys vint del segle vint català, en puc triar d’altres. Però, què me’ls fa tan especials? Ras i curt: la creació de la Fundació Bernat Metge, de l’Editorial Barcino i de la Fundació Bíblica Catalana. Això és la voluntat de posar a l’abast i en català els clàssics grecs i llatins, els clàssics catalans i la Bíblia. Vet aquí els fonaments de la nostra cultura, l’europea, l’occidental. 

I vet aquí les dades. Gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, la Bernat Metge ja és una realitat l’any 1922. L’obra de Lucreci De la Natura en va ser el primer volum publicat l’any 1923. I el primer director de la col·lecció va ser Joan Estelrich. El mateix 1922 es crea la Fundació Bíblica Catalana, també sota el mecenatge de Cambó, i l’any 1928 apareix el primer dels quinze volums de la Bíblia en català. Va ser l’any 1924 quan, a partir d’una proposta de Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta va crear l’Editorial Barcino. El primer volum de la col·lecció “Els Nostres Clàssics” va ser Lo somni de Bernat Metge, que conté un estudi introductori de Nicolau d’Olwer. 

És o no és adequada la tríada inicial d’adjectius davant de tanta riquesa i bona vista cultural? Bernat Metge deu ser el símbol per antonomàsia d’aquell moment històric. Per això il·lustra aquest post.

La biblioteca de Pessoa

Quins clàssics grecollatins tenia a la seva biblioteca particular Fernando Pessoa? Ara, fins i tot podem fullejar els llibres de l’escriptor portuguès, des de casa. La Casa Fernando Pessoa, amb seu a Lisboa, ha digitalitzat els llibres de l’escriptor. Són quasi tots els que formaven la biblioteca que Pessoa havia anat acumulant al llarg de la seva vida, des de 1898 fins a 1935, excepte els que encara són a mans de la família i els que són a la Biblioteca Nacional de Portugal. 
No hi he trobat Catul, ni Lucreci, ni tampoc l’Eneida de Virgili. Hi ha les Metamorfosis, les Heroides i els Amors d’Ovidi, les obres completes d’Horaci, les Geòrgiques de Virgili, tres edicions de l’Odissea d’Homer, dues de la Ilíada, les Odes de Píndar, les obres dels tres grans tràgics grecs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les tragèdies de Sèneca, el Satiricó de Petroni i L’ase d’or d’Apuleu. Sempre són edicions bilingües amb traduccions al francès o a l’anglès. Totes les edicions franceses pertanyen a la col·lecció “Les meilleurs auteurs classiques français et étrangers”. En alguns dels exemplars hi ha anotacions de Pessoa. Al volum de les Geòrgiques, per exemple, hi va escriure la data i el lloc d’adquisició “Durban High School February 1904”. En aquell moment, l’escriptor de molts noms tenia 16 anys i vivia a Sud-Àfrica. Havia nascut l’any 1888 i va morir l’any 1935, entre una data i l’altra “todos os dias são meus”, va deixar escrit.

El logo de la Casa Fernando Pessoa, que he conegut a través del bloc Mi Siglo, presideix el text d’avui.

De la lluna a la terra

Fa quaranta anys que un home, nordamericà, va trepitjar per primera vegada la lluna. Lucreci, l’escriptor llatí del segle I abans de Crist que volia conèixer les causes de les coses de la natura, no va arribar a saber mai si la lluna brillava amb llum pròpia o per efecte dels raigs del sol, si moria i naixia cada dia o era un cos celeste perpetu amb fases canviants, no va arribar a conèixer quines mides tenia. L’any 1969, la lluna va deixar de ser un enigma. Aquell mateix any, a Girona, començava a canviar alguna cosa amb la creació dels estudis universitaris a la Casa de Cultura. Aquell mateix any, Joan Sales des de Barcelona es planyia a Mercè Rodoreda, encara a Ginebra, que hagués donat a Edicions 62 la nova versió, i definitiva, de la seva novel·la Aloma. Aquell mateix any, Maria Àngels Anglada començava a col·laborar com a crítica literària a la revista El Pont i al setmanari Canigó. Ja feia 10 anys que Carles Riba havia mort. I havia passat un any des d’aquell maig del 68, a París. A la fotografia, una lluna d'abril damunt del Panteó, a París.

Alma Venus

Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d'éssers el mar portador de naus i la terra fructífera! Per tu tota mena d'animals és concebuda i veu la llum del sol en sortir de les tenebres; per tu, oh deessa, per tu, i, a la teva arribada, fugen els vents; per tu els núvols del cel, per tu la terra industriosa dóna flors suaus; per tu somriuen les aigües del mar i el cel asserenat amb llum escampada. Tot seguit es manifesta l'aspecte primaveral del dia i oberta es redreça l'aura fecundant del favoni. En primer lloc, oh deessa, et presagien, a tu i la teva arribada, les aus de l'aire ferides al cor per la teva força. Després les feres, ramats que saltironen per les pastures ufanoses i que travessen nedant els ràpids rius: així, captius de la teva gentilesa, són desitjosos de seguir-te onsevulla que vagis a portar-los. Finalment, per les mars i les muntanyes i els rius engolidors, pels estatges plens de fulles de les aus i pels camps verdejants, inspirant a tots els pits l'amor suau, fas que amorosos propaguin llur espècie en els segles.

Lucreci, De rerum natura, trad. de Joaquim Balcells, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1923.