Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

De bancs i fulles

Al banc dels enamorats, només hi ha una fulla. I és groga. Ja ho digué Horaci, Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns erms. 

Vaig fotografiar el banc, o la fulla, no ho sabria dir, el 4 de desembre de 2011, a Riverside Park, a Manhattan. Si voleu, hi podem posar música. 

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

L’om dels Somnis

Sempre m’ha fascinat la presència d’un om just a l’entrada de l’Avern, el món dels morts de la mitologia grecollatina. Virgili ens ho explica a la seva Eneida, VI, 282-284, amb aquestes paraules: “Enmig del vestíbul un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. M’agrada aquesta imatge de l’om carregat de Somnis, que imagino mig amagats sota de cadascuna de les seves fulles. 

Hi ha un altre om que se’m fa present, que he vist amb els meus propis ulls, però ja desaparegut, així és que ara també pertany al terreny dels Somnis. Era un om frondós, enorme, que desplegava les seves branques per damunt de tots els altres arbres de Riverside Park, a Manhattan. L’om de sota la finestra cantonera, cara al riu, era un senyor om. La capçada més ampla de totes les capçades de Riverside Park. I s’il·luminava amb el primer raig de sol matiner. Ell, tot sol, només ell, perquè el raig venia del carrer perpendicular, un carrer d’aquells de número, amb el qual l’om estava alineat, un dels carrers travessers, dels que donen al riu, al parc, a Riverside Drive, l’ondulada. A la tardor tornava a tots els colors, del groc al vermell de foc. 

A la fotografia, del mes de maig de l’any 2007, un dels oms esponerosos que encara romanen dempeus a Riverside Park.