divendres, 22 de desembre del 2017

Bon Nadal, amics

“Aquest glop de vent entre les fulles, pensava, el fan les ales de l’àngel.”
Mercè Rodoreda

Però no ens deixem xuclar per la nostàlgia.

Amb aquesta fotografia de les Valls d’Aguilar feta a començaments de tardor i amb el sol de biaix, us desitjo unes bones festes i un 2018 favorable a les nostres aspiracions.

dissabte, 9 de desembre del 2017

L'illa dels somnis


Pensava en “L’illa dels morts” d’Arnold Böcklin, ahir, quan vaig fer aquesta fotografia de Porqueres. No hi he posat cap filtre.

Vmbrae

Etiam capillus unus habet umbram suam. 
La meva ombra i jo. I la de la font.

dimecres, 8 de novembre del 2017

Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

dimecres, 1 de novembre del 2017

El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.

dilluns, 21 d’agost del 2017

Quan els morts parlen

Tenia una capsa plena de fotografies emmarcades, a les golfes. Va decidir fer neteja i va pensar que ja era arribada l’hora de llençar els marcs i guardar les fotografies, soles, que ocupaven menys espai. 

Abans d’acabar en aquella caixa, a les golfes de casa seva, les fotografies estaven exposades al menjador, i a la sala, i al dormitori, i al passadís, de la casa familiar en la qual es va quedar a viure el seu primer marit, després del divorci. Les havia emmarcat ell. Les va trobar, uns anys després, quan ell va morir i ella va tornar a la casa. Ell havia triat de viure envoltat de fotos sense ella, però amb els fills, va pensar. Se les va emportar totes.

El dia de la neteja de les golfes de casa seva, decidida, va obrir el primer marc i quan va treure la fotografia, li va caure a terra una altra fotografia. El mateix va passar amb el segon marc, i després amb el tercer, i amb un altre, i un altre. Darrere de cada fotografia d’ell amb els fills, hi havia una fotografia d’ella tota sola, amagada. 

La fotografia de fotografies que il·lustra aquest text la vaig fer al Gran Café Tortoni, a Buenos Aires, el mes de desembre de 2016.

dilluns, 31 de juliol del 2017

La metamorfosi de les edats

A la seva Art poètica, compendi de vida i de literatura, Horaci deixà descrites les quatre edats de la persona. El nen, el jove, l’adult, el vell. Una edat més que en el quadre de Klimt, de 1905, que il·lustra aquest post. 

El nen, diu Horaci, trepitja amb peu segur, juga amb els seus iguals, s’enfada i es desenfada sense motiu, i canvia en hores. 

El jove, al seu torn, gaudeix dels cavalls i dels gossos i de l’herbei del Camp de Mart, és com de cera per ser vinclat cap al vici, és aspre amb qui l’aconsella, tardà proveïdor de les coses útils, pròdig amb el diner, orgullós i apassionat, i ràpid a deixar allò que estima.

L’edat i l’ànim adult cerca diners i amistats, està al servei de l’honor, es guarda de fer allò que després s’esforçarà a canviar.

Moltes coses incòmodes envolten el vell, acaba Horaci, ja sigui perquè cerca i s’absté o tem d’utilitzar allò que ha trobat, ja sigui perquè administra tímidament i gèlida totes les coses, és temporitzador, llarg d’esperança, inactiu i àvid de futur, difícil, es queixa, lloa el temps passat, és crític i censor dels més joves.  

Els anys que van arribant porten moltes coses plaents, que s’emporten els anys que s’allunyen, conclou Horaci.

És l’única metamorfosi comuna a tots aquells que ens nodrim de menges de la terra, aquesta de les edats. 

D’altres en volen més, al llarg de les edats de la seva vida.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Dia de l'espígol


Com que avui és el dia de l’espígol, segons el calendari republicà, recordo aquest vestit d’espígol newyorker que em vaig posar el mes de maig de l’any 2015.

diumenge, 25 de juny del 2017

Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 
Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 
Meló de carn. Meló de la mala cara. 
Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 
Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 
Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 
He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

divendres, 12 de maig del 2017

Escriure i viure: Narcís-Jordi Aragó


Al programa “La Ciutat dels llibres” de Televisió de Girona, parlo amb Jordi Grau del llibre de Narcís-Jordi Aragó, Escriure i viure. 20 anys de columnes (1993-2013), que he prologat.  
Aragó ha estat un excel·lent columnista. Perquè va ser un observador finíssim de la realitat, des de la galeria de casa seva, privilegiada talaia gironina, perquè va reflexionar i va incitar el lector a reflexionar sobre el dia a dia, amb esperit crític, i perquè va saber traslladar per escrit aquesta realitat amb un gran domini de la paraula. Les columnes de l’Aragó reflecteixen la seva manera de veure el món, expressada de forma concisa, estricta, amb la restricció de l’espai que el gènere li imposava. Les columnes són peces breus, d’unes dimensions determinades que, com explica el mateix Aragó al text inicial, condicionen l’autor a l’hora d’escriure-les. La concisió és la característica que necessàriament cal prioritzar. Les seves columnes són un model de periodisme.