Versos d’amor intraduïbles (2)

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.

    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Poema 85 de Catul, segle I a.C.

Versos d’amor intraduïbles (1)

Je le vis, je rougis, je palis à sa vue;

un trouble s’éleva dans mon âme éperdue.

De la Phèdre, I, 273-4, de Racine, segle XVII.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.

De passions i altres foteses

N’hi ha que viuen passions turques; n’hi ha que són avars del seu temps i s’allunyen de les passions, turques o romanes, tant li fa; n’hi ha que viuen passions efímeres; n’hi ha que cerquen amor en la passió; n’hi ha que tanquen els ulls per reviure passions nostàlgiques; n’hi ha que obren el cor per trobar-hi passions noves. Sigui com sigui, lector d’aquest post, accepta durant una estona la invitació d’aquesta cançó i tanca els ulls. Tanca els ulls, mira la lluna com cau, o es bressola; tanca els ulls, mira el sol com s’esmuny, o remunta; tanca els ulls, mira com un rostre s’esvaeix, i un altre es dibuixa; tanca els ulls, mira com l’hora s’emporta el desig, o el retorna; què faràs del teu dia i què quedarà d’aquests amors que ja no vius? Obre els ulls. I viu. This is divine. No l’esperis assegut la vida, com les dones, infinites, del quadre de Paul Delvaux que il·lustra el post d’avui.

Les cartes d’amor de Pessoa

Pobre Pessoa! Resulta que acaben de publicar les seves “ridícules” cartes d’amor amb la seva única enamorada, de bell nom, Ofèlia. No hi ha, sembla, el nom d’Ofèlia als seus poemes. Hi ha sí, Cloes i Lídies, els mateixos noms poètics que Horaci utilitzava per anomenar les dones (o la dona) de la seva vida. I és que el món és ple de poetes (i d’homes) que deuen ser incapaços de mantenir lligams d’amor, és a dir de donar més que de rebre, amb una dona. Trista vida, quan només queda la literatura. Pessoa prou se’n lamentava en aquell poema escrit sota l’heterònim Álvaro de Campos, i datat el 21 d’octubre de 1935, que porta el títol “Totes les cartes d’amor són ridícules”.

Todas as cartas de amor são ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
como as outras,
ridículas.

As cartas de amor, se há amor,
têm de ser
ridículas.

Mas, afinal,
só as criaturas que nunca escreveram
cartas de amor
é que são
ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
sem dar por isso
cartas de amor
ridículas.

A verdade é que hoje
as minhas memórias
dessas cartas de amor
é que são
ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
como os sentimentos esdrúxulos,
são naturalmente
ridículas.) 

El 4 d’agost vaig fer la fotografia del post d'avui, a Sant Feliu de Guíxols.

Fotografies besadores

Ella s’emociona, quan es contempla en les fotografies que ell li feia. Perquè ella no es veu a ella mateixa, el veu a ell, darrere de l’objectiu, amb la càmera a les mans, una mica maldestre, tan tendre, mirant de trobar l’enquadrament més convenient, el somriure més dolç, mentre li feia cadascuna de les fotografies de l’àlbum. Cada fotografia és una carícia. O un bes.

En la fotografia que il·lustra el post d’avui no hi és ella, però la va fer ell, perquè volia enviar-li a ella el bes de les flors roses del seu parc preferit. Aquesta peça, I Only Have Eyes For You, va ser escrita per escoltar mentre es llegeix aquest post.

Enamoraments (femenins, madurs i de cine)

Algunes actrius, quan es fan una mica grans, protagonitzen històries d’amor, a la pantalla, amb un partenaire jove. S’acaba d’estrenar The rebound (Mi segunda vez), amb Catherine Zeta Jones de senyora estupenda de 40 anys que s’enamora del cangur dels seus fills, un jove de 24 anys.

L’enamorament d’una dona més o menys madura amb un noi jove va esdevenir matèria cinematogràfica per excel·lència a The graduate (1967). Una Mrs. Robinson, esplèndida, protagonitzada per Anne Bancroft, sedueix el fill d’un amic de la família, que ha de ser per a la filla de la Bancroft.

Dues pel·lícules més sobre el tema. L’any 2005, a Prime (Secrets compartits), una bellíssima Uma Thurman s’enamorava del fill de la seva psicòloga. I l’any 2007, a El novio de mi madre (I could never be your woman), Michelle Pfeiffer és una professional de TV que s’enamora d’un aprenent d’actor que ella descobreix.

De les pel·lícules que he vist, m’atrau sobretot el desenllaç de Prime: l’amor no és una raó suficient perquè dues persones decideixin viure juntes, és a dir, tenir un projecte comú.

Algú ha anat a veure Mi segunda vez i em pot dir com acaba?

He passat algunes tardes a l’encantadora sala Paris, prop del mític hotel The Plaza de New York, que vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.