dilluns, 30 de maig del 2011

The Borgias

Fan a la TV, aquests dies, una sèrie dedicada a la família Borja, amb l’actor Jeremy Irons com a protagonista. Vaig veure una part del primer capítol, un dia que estava cansada, i em vaig adormir. De fet, no m’han agradat mai les pel·lícules històriques. És curiós. M’hi esforço, però desisteixo sempre. M’agraden les històries ambientades en el món d’avui i, a tot estirar, al segle XIX. 

Torno als Borja. No m’hauria imaginat mai Jeremy Irons en la pell d’Alexandre VI. I la veritat és que no li sé veure. Abans d’adormir-me, aquell vespre, encara vaig ser a temps d’atrapar a la pantalla un home que escrivia els fets que tenien lloc al Vaticà. Vaig suposar que els guionistes van voler posar en escena el nostre amic Johannes Burckard, el mestre de cerimònies de cinc papes, en el tombant del segle XV al segle XVI, època de contrasts. 

L’any 2003, un equip de la Universitat de Girona, que vaig tenir la sort de dirigir, vam traduir i publicar una selecció del Liber notarum de Burckard que, per necessitats del guió, diríem, va acabar sortint amb el títol de Dietari secret. Burckard hi descriu fil per randa totes les cerimònies que s’esdevenen al Vaticà i “alguna cosa més” que ha donat lloc a la famosa llegenda negra dels Borja.

La Setmana Santa passada, mentre passejava per la Cinquena avinguda de New York, vaig fotografiar l’autobús que il·lustra aquest post. Per dos motius: hi ha l’anunci de la sèrie dels Borja i s’hi pot llegir la data del meu naixement. Nexus rerum.

dissabte, 28 de maig del 2011

Judt i Talese

Faltaven encara 10 minuts perquè sortís el tren. Al costat de l’estació hi ha una llibreria. Així és que vaig entrar-hi amb alguna intenció concreta, però tampoc gaire. Pocs minuts després, com que no hi havia cua a la caixa, vaig sortir-ne amb Judt i Talese sota el braç. No negaré pas que, en el fons, formaven part de la intenció. El que em va fer decidir ràpidament, però, va ser la necessitat imperiosa de llegir els capítols que cadascun d’ells dedica a New York. Dreta a l’andana, no sé llegir. Però, asseguda al vagó, em vaig llençar amb frisança a la lectura. I el viatge de Barcelona a Girona es va convertir en una agradabilíssima i nostàlgica passejada per New York, “la ciutat del món” de Tony Judt i “la ciutat de coses inadvertides” de Gay Talese. Just el que necessitava.  

A la fotografia, la posta de sol des d’una de les dues finestres que més m’estimo de Manhattan. 

dijous, 26 de maig del 2011

Mentis inops

Mancat de ment, o privat de raó, o sense seny, o forassenyat, vet aquí tot un reguitzell de possibles traduccions d’aquesta iunctura llatina. I n’hi ha més. Sempre n’hi ha més. La gràcia, o l’habilitat, del traductor és trobar la fòrmula exacta, o més adequada, en cada context; o més acostada a cada context. 
Ovidi fa servir l’expressió almenys 7 vegades en aquests contexts de les seves obres. Safo és mentis inops, quan no només mancada de seny, sinó a més furiosa i amb la cabellera desfeta com la deessa de la guerra, cerca Faó, el noi que li ha fet perdre el cap. Actuarà mentis inops l’enamorat que acaba de saber que té un rival. Serà, sens dubte, mentis inops qui vulgui impedir a una mare de plorar el fill en el seu funeral. Només podia ser mentis inops aquell jove Faetont que va perdre les regnes del carro del sol, el seu pare, i va començar a cremar les terres. I es comportava mentis inops la deessa Demèter quan, amb la cabellera també desfeta ara com una mènada, anava a la cerca de la seva filla Persèfone. Però, ah! Ovidi també dibuixa mentis inops la deessa Atenea, que s’ha disfressat de vella, perquè “haver viscut massa temps fa mal”. 

Tot això ve a tomb gràcies al preciós article que ha publicat a Myrtia el meu col·lega de la Universidad de Granada, Jesús Luque Moreno.
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el passat dia 19 de març, a Llagostera.

dimarts, 24 de maig del 2011

Borinot

Era un “brunzent borinot” carnerià, d’ales blau marí tornassolades que el portaven d’ací d’allà. Brunzia i es delia per la flor del llessamí. De cop descuit, una càmera de fotos atrafegada el va clissar i una mà, gens innocent, va començar a clicar per atrapar la bestiola. Set fotografies més enllà, ho va aconseguir. Tot això passava al jardí de Llagostera, el dissabte 21 de maig. 

diumenge, 22 de maig del 2011

Gronxar-se

Ja ha arribat el dia. Amb els coixins i el tendal hem vestit d’estiu el gronxador. Vet aquí un dels plaers del bon temps, gronxar-se al jardí, al gronxador o a l’hamaca, tot llegint o tot contemplant la lluna, bevent records o trenant paraules. 

Vaig fer la fotografia ahir a la tarda, al jardí de Llagostera.

dijous, 19 de maig del 2011

Papallona blanca

De sobte, va arribar la papallona. No sabia gaire on aturar-se, ara aquí, ara més enllà. Semblava que cap lloc li plaïa. I jo, tot darrere, amb la meva càmera intentava fixar una imatge de la papallona: mentre volava, amb les ales fremint, o quan s’aturava damunt de les fulles, m’era igual. Després, quan he passat les fotografies a l’ordinador, he vist que la papallona m’havia regalat dues poses. Però no he pogut encalçar-la al vol. 
Vaig fer les fotografies al jardí de Llagostera el dia 15 de maig.

dimarts, 17 de maig del 2011

Maig al jardí

 Els altaveus de la primavera.
La rosa que es va enamorar del llessamí.

Vaig fer les fotografies al jardí de Llagostera el dia 14 de maig.

diumenge, 15 de maig del 2011

Vase de pivoines

La forta pluja d’ahir a la tarda va deixar les peònies vençudes d’aigua. Així és que he tallat les que tenien les tiges més malmeses i he guarnit aquest gerro de peònies. Com que ja no pinto, l’he fotografiat. Amb l’esperança, vana ai las! que un Manet o un Fantin-Latour s’apropés a pintar-lo.

dissabte, 14 de maig del 2011

Les peònies de setí



No sé què tenen, les peònies, que sempre m’han robat el cor. Abans que de les de debò, em vaig enamorar de les peònies dels quadres de Fantin-Latour i de Manet. Avui, però, un bouquet de peònies de debò ha vingut del jardí de Llagostera per instal·lar-se en aquest bloc i vestir-lo d’exquisit setí. 
He fet les fotografies aquest matí.

dimecres, 11 de maig del 2011

Escacs

En un dels blocs que segueixo trobo un post amb una fotografia de persones que juguen a escacs en taules, al carrer. Immediatament el pensament se me’n va a un estiu, el de l’any 2007, i a un lloc, Ginebra. Al Parc des Bastions, just a l’entrada per la Place Neuve, al costat del quiosc de música, hi ha un espai per jugar a escacs. La singularitat del lloc ve donada pel fet que hom pot jugar des de dins del tauler, com es pot veure a la primera de les fotografies que il·lustren el meu post d’avui. De Ginebra a New York, només hi ha un sospir, a través de la imaginació. Allà vaig fotografiar una botiga del Village, especialitzada en jocs d’escacs. Era l’any 2009. A la segona de les fotografies del post d’avui es pot veure l’aparador d’aquesta Chess Shop ple de reines i cavalls, alfils, torres i peons de tota mena. Llàstima que no sé jugar a escacs. 

dilluns, 9 de maig del 2011

Primera reunió de la Filològica, avui fa cent anys


Aquest sostre policromat, una mica malmenat, de la fotografia que il·lustra el post, va aixoplugar la primera reunió de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el dia 9 de maig, avui fa cent anys. És el sostre de l’anomenada Sala Daurada o de Milà i Fontanals.
Hi eren presents els membres següents: el dramaturg Àngel Guimerà, el biblista Frederic Clascar, l’hel·lenista Lluís Segalà i el jove poeta Josep Carner. L’acta d’aquella primera reunió històrica diu que aquests membres “juntament amb els qui no assistiren, Antoni M. Alcover, Joan Maragall i Pompeu Fabra, composen aquesta nova branca de l’Institut.”
Havien estat convocats pel president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, a la seu de l’Institut, el segon pis de l’actual Palau de la Generalitat amb entrada pel carrer del Bisbe, seu de la Diputació en aquells moments. L’IEC i la seva biblioteca, l’actual Biblioteca de Catalunya, hi van romandre des de la seva creació l’any 1907 fins a l’any 1931, quan van passar a la Casa de Convalescència i l’Hospital de la Santa Creu, on encara són.
De l’antiga sala, ara en obres, només se’n conserva aquest sostre i la inscripció que l’envolta. Diu “Aquesta aula de l’Institut d’Estudis Catalans fou instaurada l‘any MCMVIII per la munificència de la Excma. Diputació de Barcelona”. Però no ha canviat gaire aquella vista “de la nostra catedral, en tota la seva llargada i del claustre lluminós de la Seu n’arriba la fragància fins a dintre les sales de la Biblioteca”, com es llegeix a la Memòria de l’Institut de 1909 i es pot veure a la segona fotografia.
Vaig fer les fotografies el dia 15 d’abril passat.

diumenge, 8 de maig del 2011

Girona temps de gent




He sortit al carrer, aquest matí de diumenge, amb la intenció de fotografiar flors. Però, he acabat fotografiant riuades de gent. Primer pel Pont de Pedra, després pel carrer de la Força, més tard al peu de les escales de la catedral i, per acabar, davant de Sant Lluc. Tothom volia veure les flors de Girona en temps de flors. Com jo. 

dissabte, 7 de maig del 2011

La rosa de l’Emily a Park Avenue

Era el dia abans de Sant Jordi, quan vaig fotografiar aquestes roses plantades enmig de Park Avenue, a New York. Pensava en les roses que lluirien l’endemà a les mans de la gent, al meu país. I pensava també en la rosa de l’Emily Dickinson, aquella poeta nord-americana que agradava tant a la meva mare. 
Vet aquí el poema i les roses d’acer inoxidable, fibra de vidre, pintura nàutica i llautó, de l’artista newyorker Will Ryman, que han alegrat Park Avenue de gener a maig de 2011, ara que a Girona és temps de flors i els jardins són curulls de roses.
A sepal, petal, and a thorn
Upon a common summer’s morn—
A flask of Dew—A Bee or two—
A Breeze—a caper in the trees—
And I’m a Rose! 

dijous, 5 de maig del 2011

Where’s Vilallonga?


Sóc badoca i fotògrafa compulsiva. No ho negaré pas. I, a New York, els motius per badar són a cada pas i les imatges per fixar no es poden ni comptar, n’hi ha milers. I de tota mena. Vet aquí que érem a Times Square. No tenia prou ulls per mirar. Com una criatura em vaig encantar a contemplar una enorme pantalla gegant davant del Marriot que reproduïa la gent que passejàvem a la vorera. Ara que penjo al bloc una de les fotografies que vaig fer, m’ha semblat que era com una d’aquelles vinyetes dels llibres d’en Wally. Així és que, where’s Vilallonga? N’hi ha dos. De Vilallonga, vull dir.

dimarts, 3 de maig del 2011

Decoració exterior

Rockefeller Center de New York per Nadal de l’any 2004 i per Pasqua de l’any 2011. Conillet de Pasqua d’heura verda versus àngels trompeters lluminosos. El Prometeu d’or, al fons, amb el foc que va robar als déus, no canvia. La tardor a New York la posa Billie Holiday.

diumenge, 1 de maig del 2011

Per molts anys, Borja!

Aquest és un pastís d’aniversari, fet amb amor i xocolata, per al meu fill i amb el meu fill. 
Com m’agrada que volgués néixer el primer dia de maig! 
Per molts primers de maig!