Diari del Líban (XXIV)

De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.

Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (VIII)

Camí de Baalbek hem de travessar la cadena muntanyosa de l’oest. El país longilini està delimitat per la Mediterrània i per la cadena muntanyosa de l’est que configura la frontera amb Síria. De fet, la Mediterrània xoca amb el Líban per un cantó, no troba sortida, mentre que per l’altre extrem s’obre vers l’oceà a través de les columnes d’Hèrcules. Enmig de les dues cintes de muntanyes libaneses, es troba la vall de la Bekaa. Allà van construir Baalbek. Per arribar-hi, enfilem muntanyes, contemplem restes de l’antic ferrocarril, desaparegut durant la guerra pels bombardejos, i per la finestreta desfilen antics grans hotels, cases, edificis, encara enrunats. Des del poble de Sofar veiem la Vall de Lamartine, en honor del poeta que es va deixar fascinar pel Líban. Circulem per un pont, reobert només fa tres mesos, que havia estat destruït l’any 2006 per l’exèrcit d’Israel, l’únic enemic contra el qual es posen d’acord cristians i musulmans, al Líban. Ens aturem a esmorzar en un bar a la carretera. Dalt dels prestatges de l’establiment hi ha grans fotografies que vaig fotografiar i que il·lustren el text d’avui: una núvia abillada a la libanesa, una dona amb vestit de nit. I a la vitrina, tota aquesta col·lecció blanca.