dissabte, 30 d’abril del 2011

La vida podria ser rosa

Hold me close and hold me fast
The magic spell you cast
This is la vie en rose

When you kiss me heaven sighs
And tho I close my eyes
I see la vie en rose

When you press me to your heart
I’m in a world apart
A world where roses bloom

And when you speak...angels sing from above
Everyday words seem...to turn into love songs

Give your heart and soul to me
And life will always be
La vie en rose
A la fotografia, magnòlia de Central Park, el 21 d’abril de 2011. Lliga bé amb la cançó i la veu de Louis Armstrong. 

dijous, 28 d’abril del 2011

Doble començ de primavera

Quantes primaveres veurem començar al llarg de la nostra vida? Cinquanta-set? Setanta-vuit? Noranta? Una vegada cada any. M’agrada anar a New York el mes d’abril, per veure començar la primavera dues vegades. Quan a Girona els arbres ja són curulls de fulles, a New York tot just floreixen les magnòlies d’hivern i els narcisos, i alguns arbres comencen a tenir un borrissol verd tendre. Anar a l’abril a New York és retrocedir un mes en el temps i tornar a reviure l’inici de la primavera. Una meravella.

Vaig fer la fotografia, el Dijous Sant de 2011, a Central Park.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Diumenge de Pasqua newyorker

Ni un sol cotxe circula per la Cinquena avinguda. D’un cap a l’altre riuades de gent de totes les edats. I un denominador comú: el barret, amb ous i conillets, com una mona de Pasqua, vaja. És la celebració de l’Easter Sunday, amb l’Easter Parade a l’avinguda més concorreguda, fotografiada i famosa de la ciutat de New York. Només hi faltaven Fred Astaire i Judy Garland. 
Vaig fer les fotografies diumenge passat, 24 d’abril de 2011.

dissabte, 23 d’abril del 2011

La rosa-llibre de Rilke

Et veig, rosa, llibre entreobert,
que conté tantes pàgines
de felicitat detallada
que no es llegiran mai. Llibre-mag,
que s’obre al vent i que pot ser llegit
a ulls clucs...,
d’on les papallones en surten confoses
per haver tingut les mateixes idees.
Del recull “Les roses”, de Rainer Maria Rilke, inclòs als Poemes francesos, que vaig traduir l’estiu passat i que ha publicat les Edicions de la ela geminada. 

Bon Sant Jordi a tothom, des de la riba de l’oceà. 

Vaig fer la fotografia el dia 15 d’abril al jardí de l’IEC.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Un Cézanne descrit per Rilke

D’antuvi, el drap blanc, que hi sovinteja, s’amara estranyament del color local predominant, i els objectes disposats hi diuen tots la seva i s’esplaien a pler. L’ús del blanc com a color li fou sempre natural amb el negre, formaven els dos pols de la seva vasta paleta; i en el formós conjunt de la lleixa de pedra negra d’una llar de foc amb el corresponent rellotge de sobretaula, el negre i el blanc (aquest últim en un drap que penja avall, tot cobrint una part de la lleixa) es captenen ben bé com a colors entre els altres colors, amb igualtat de drets i com aclimatats de fa temps. (Altrament s’escau amb Manet, en qui el negre actua com una interrupció del corrent i a més s’encara amb els colors, com si no provingués del mateix lloc que ells.) Damunt el drap blanc s’afirmen, brillants, una tassa de cafè amb una sanefa d’un blau molt fosc, una llimona fresca i ben madura, un vas de vidre polit, de cantell dentat, i, a l’extrem esquerre, un gros i barroc cargol de Tritó, tot extravagant i d’aspecte ben desuet, amb la llista i vermella boca girada endavant. El seu carmí inferior, bo i aclarint-se en el seu desplegament enfora, suscita en la paret posterior un blau tempestuós, el qual eixamplat i apregonat, és repetit pel mirall de marc daurat que penja sobre la llar; en aquesta imatge del mirall ensopega novament amb una antítesi: el rosa lletós d’un gerro de vidre que, tot reposant damunt el rellotge negre, duplica (com a cosa tangible i, una mica més transigent, com a reflex) l’efecte del seu contrast. L’espai real i l’espai del mirall resten definitivament denotats i quasi musicalment discriminats per mitjà d’aquesta doble avaluació, i el quadre els conté de la mateixa manera que un cistell conté fruits i fulles: com si tot això fos talment fàcil de prendre i de donar. Però damunt la lleixa descoberta, arrambat al drap blanc, hi ha algun altre objecte, per mor del qual voldria tornar a examinar el quadre.”

Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 24 d’octubre de 1907, després d’haver visitat durant dies el Salon d’Automne de París, i d’haver contemplat aquest quadre de Cézanne, pintat entre 1869 i 1870, que actualment es conserva a la Col·lecció Niarchos. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Dels blaus de Rilke al blau Klein

I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII que pertot, a La Tour, a Peronnet [Perronneau], pot trobar-se, i que fins i tot en Chardin no deixa d’ésser elegant, si bé allí (a l’autoretrat del pinça-nas de carei) ja és esmerçat sense miraments com a cinta de la seva estranya gorra. (Hom podria imaginar que algú escrivís una monografia del blau, des de l’espès blau cerós de les pintures murals de Pompeia fins a Chardin i encara fins a Cézanne: quina biografia!) Car el molt peculiar blau de Cézanne té aquesta procedència, prové del blau del segle XVIII, que Chardin desvestí de la seva presumpció i que ara amb Cézanne no aporta cap significat secundari. Chardin ha estat en això el mitjancer.”

Rainer Maria Rilke escrivia sobre el blau en la carta a la seva esposa Clara del 8 d’octubre de 1907. Per completar aquesta monografia del blau, segurament hauria agradat a Rilke l’explosió de blau d’Yves Klein (1928-1962). 

El quadre de Klein que il·lustra aquest post el va fotografiar el meu fill en una de les parets del Metropolitan Museum, a New York, el mes de juliol de l’any 2007. 

dimecres, 13 d’abril del 2011

Flors per a Mercè Rodoreda

Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent, sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia, reia, reia… presa en una xarxa de tendresa infinita… Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.”
Avui fa 28 anys que va morir Mercè Rodoreda. Amb aquest fragment de Mirall trencat i amb les camèlies del jardí que porta el seu nom a l’Institut d’Estudis Catalans, la volia recordar, una vegada més. 

dimarts, 12 d’abril del 2011

Carriera descrita per Rilke

Una jove dama, el rostre alçat damunt un coll ben dret i tombat ingènuament cap endavant que sosté davant el seu vestit de randes escotat un petit mico caputxí d’ulls clars que a sota, al marge inferior del retrat, té el mateix esguard fervent que ella a dalt, però un poc més indiferent. Amb la seva petita mà pèrfida i negra aferra la d’ella i, tot estirant d’un dels seus esvelts dits, atreu la mà tendra i distreta vers el quadre. Això és tan ple d’una època que val per a totes. I és pintat amb encant i lleugeresa, però pintat de debò. En el quadre apareixen, a més, un mantell blau i una tija de violer d’un lila esblanqueït, que estranyament fa de joiell. I davant el blau m’adono que és aquell peculiar blau del segle XVIII...”
Ho escrivia Rainer Maria Rilke a la seva esposa Clara en una carta del dia 8 d’octubre de 1907, després d’haver visitat el Museu del Louvre, a París, i d’haver contemplat aquest quadre de Rosalba Carriera, pintat l’any 1721. La traducció al català és de Judith Vilar i Joan Parra.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Roma a Roma

Nouvingut que cerques Roma a Roma,
i res de Roma a Roma no perceps,
els vells palaus, els vells arcs que veus,
i els vells murs, és això el que anomenen Roma.
Mira quin orgull, quina ruïna, i com
aquella que posà el món sota les seves lleis
per domar-ho tot, es domà a vegades,
i esdevingué presa del temps que tot ho consumeix.
Roma de Roma és el sol monument,
i Roma Roma ha vençut solament.
El Tíber sol, que vers la mar fuig,
roman de Roma. Oh mundana inconstància!
El que és ferm és pel temps destruït
i el que fuig al temps fa resistència.
He traduït del francès aquest sonet de Les antiguitats de Roma, de Joachim du Bellay (1522-1560), i l’he il·lustrat amb una fotografia que vaig fer a Roma el dia de Tots Sants de l’any 2009. 

divendres, 8 d’abril del 2011

Sonet 733

A Mariàngela, per il compleanno

Per i campi che Venere feconda
con l’eterno amoroso suo sorriso
spumoso di marino paradiso,
scorazza il cuore a cavallo di un onda

che infaticabile da sponda a sponda
le tracce insegue di Marte e Dioniso
fanciulli antichi d’Olimpo e d’Eliso
e per i boschi di Diana errabonda.

Dalla finestra contempla del cielo
pietre consunte, bruciate dal sole
e con lo sguardo di ninfa accarezza

verdi distese che punge la brezza,
poi fra cespugli d’ortensie e viole
l’anima copre d’un verso col velo.
Raffaele Pinto

03.04.11
Vaig fotografiar el mar, a Biblos, el mes d'agost de 2010.
Ti ringrazio, poeta!

dimarts, 5 d’abril del 2011

La rosa, la poncella i el pugó

La rosa groga de “tantes pàgines de felicitat detallada que no es llegiran mai”, la poncella que potser no arribarà a rosa, tan coberta de pugó, i la paret, que fa més vives la rosa i la poncella, eren allà, el tres d’abril, al jardí de Llagostera. 

diumenge, 3 d’abril del 2011

La vida en un bloc

Hi cap una ínfima part de vida en un bloc. 
Però, en definitiva, la vida hi resta, escrita.
Avui fa uns quants abrils que vaig néixer. 
Vaig fer la fotografia al jardí de la casa dels meus pares, el dia de Sant Josep.