“Li arribaven onades d’aire, onades de claror de lluna, onades de foc d’estrella; cada estrella, la casa d’un àngel. Enllà del mar, de cada casa lluent, sortí un àngel vermell, una tropa d’àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert. Reia, reia, reia… presa en una xarxa de tendresa infinita… Els àngels no tenien cara, no tenien peus, no tenien cos. Eren ales amb una ànima vaporosa com una boira enmig de tanta ploma d’amor.”
Avui fa 28 anys que va morir Mercè Rodoreda. Amb aquest fragment de Mirall trencat i amb les camèlies del jardí que porta el seu nom a l’Institut d’Estudis Catalans, la volia recordar, una vegada més.
Entrades
I la recordes molt encertadament. Rodoreda -em repeteixo però no hi fa res- era pregona i llegir la seva obra o rellegir-ne fragments no fa res més que confirmar la seva grandesa.
ResponEliminaGràcies, Mariàngela!
Que la llegim molt, Glòria, per no oblidar la grandesa de la seva obra! Una bona abraçada, que deia ella.
ResponEliminaMe uno a tu recuerdo por Rodoreda ante estas flores tan magníficas.
ResponEliminaUn saludo.
Rodoreda immensa... La seva obra és com un camp de blat: sempre dóna pa! La recordem amb estima i, perquè no dir-ho, amb veneració.
ResponEliminaLlegint Jardí vora el mar, que l'he rellegida moltes vegades he sentit la fragància de flors que, al natural no eren tan perfumades.
ResponEliminaGracias, José Julio, Rodoreda merece todos los recuerdos!
ResponEliminaVeneració, sí, Teresa. Una abraçada!
Com m'agrada aquesta teva percepció, Camil·la!
sou gilipoyes no serveiz per res me kedat igual aixo no s´enten kin puta oi.
ResponElimina