Nouvingut que cerques Roma a Roma,
i res de Roma a Roma no perceps,
els vells palaus, els vells arcs que veus,
i els vells murs, és això el que anomenen Roma.
Mira quin orgull, quina ruïna, i com
aquella que posà el món sota les seves lleis
per domar-ho tot, es domà a vegades,
i esdevingué presa del temps que tot ho consumeix.
Roma de Roma és el sol monument,
i Roma Roma ha vençut solament.
El Tíber sol, que vers la mar fuig,
roman de Roma. Oh mundana inconstància!
El que és ferm és pel temps destruït
i el que fuig al temps fa resistència.
He traduït del francès aquest sonet de Les antiguitats de Roma, de Joachim du Bellay (1522-1560), i l’he il·lustrat amb una fotografia que vaig fer a Roma el dia de Tots Sants de l’any 2009.
Entrades
De Roma, aquesta ciutat-museu, en tenim vivència encara que no l'hàgim visitat mai! En els nostres gens tenim Roma, el llatí és la mare del català.
ResponEliminaSí, senyora, parlem llatí, encara, una mica diferent, però llatí al cap i a la fi. I Roma és Roma!
ResponElimina¡Siempre Roma en el recuerdo y en la cercana distancia!...
ResponEliminaSaludos
Dulce recuerdo el de Roma. Saludos, José Julio!
ResponElimina