El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,

Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

Canvi d'agulles

Ja em va sorprendre que Josep Maria Fonalleras titulés la seva darrera narració Climent, tenint present que Carles Fages de Climent havia titulat així l’obra en la qual descriu la nissaga familiar dels Climent. Em vaig continuar sorprenent quan Pilar Rahola va titular Mariona la seva darrera novel·la, perquè ja existia des de feia anys la Mariona Rebull d’Ignasi Agustí, qui havia titulat així una de les seves peces més conegudes. M’he tornat a sorprendre, aquest mes, quan un grup de divulgadors lingüístics de mitjans de comunicació catalans han titulat Canvi d’agulles una peça que acaben de publicar, tot i que Canvi d’agulles és el títol d’un recull de narracions amb el qual Lluís Muntada va rebre el premi Mercè Rodoreda l’any 2002 i va ser publicat per Proa l’any següent. Deu ser que els títols dels llibres no són patrimoni exclusiu de ningú. Sort que en el darrer Canvi d’agulles hi han afegit aquest subtítol, Per un català més ric, àgil i senzill. 

Climent

El de Carles Fages de Climent va ser publicat per primera vegada l’any 1933. El de Josep Maria Fonalleras ho va ser l’any 2013. L’un descriu tota una nissaga, els Climent de Castelló d’Empúries, la família materna de l’autor. L’altre explica la història d’un home del segle XXI i retrata la manera de viure dels contemporanis de l’autor. L’un s’endinsa en la història familiar. L’altre s’endinsa en la solitud existencial de l’esser humà d’avui.

Així comença el Climent de Fonalleras: “Aquests primers dies a Roma, sol, he fet el turista. Es pot dir que, quan em vaig acomiadar dels amics, vaig interpretar una de les millors escenes del meu repertori.” I així acaba: “La bombolla. Es desfà. Com es desfà la fusta del vaixell que sembla de mantega. Esquitxa la teva esquena. Un polsim de partícules es diposita després sobre la sorra.”

Així comença el Climent de Fages: “Aquest llibre no l’he concebut. M’ha nascut a les mans mentre removia papers a la recerca de quelcom indeterminat, potser a la recerca de mi mateix.” I així acaba: “Perquè segueixi vetllant per mi [en Climentet], potser li dediqui un dia o altre una pedra, sense data ni nom, en un racó ombriu del jardí, on ensenyaré als meus fills a venerar-lo com un déu familiar.”

La pedra i la sorra. La comèdia de la vida. La insostenible lleugeresa del ser, que titulà Milan Kundera una de les seves obres memorables. Memorables també els nostres Climent, el d’ahir, el d’avui.

Memòries d’Aurora Bertrana

Avui presentem a la Sala Gòtica de la biblioteca del Campus del Barri Vell de la Universitat de Girona la nova edició dels dos volums de Memòries d’Aurora Bertrana (1892-1974). Us recomano vivament la lectura d’aquesta obra fascinant d’una dona que afirmava: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. I així ho va fer. El fragment que segueix pertany al primer volum. L’escrivia a principis dels anys setanta i es referia als anys vint i trenta, sempre del segle XX. No sé si han canviat tant les coses...

“Els falsos «savis» d’aleshores —perquè cada època té els seus falsos savis i en aquella època tampoc no en mancaven— somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant la nova aparició, dintre les lletres catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds d’homes «ultracivilitzats» m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa de l’autor de l’Émile i del Contracte social. Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè «ells» ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d’una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del «tramvia de l’anomenada», on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d’empentes.”

Enamorament per repetició

Aquell dia ella badava pels aparadors d’una gran avinguda d’una gran ciutat. Va veure el rostre d’ell reflectit davant d’un vestit de strass sense mànigues. Li va semblar reconèixer aquell que ocupava el seu cor des de feia anys. Es va girar de cop sobtat. I gairebé va xocar de cara amb l’home repetit. Li va semblar que s’enamorava repentinament. I així van passar uns mesos. Ella veia l’antic amor en l’abraçada dels braços que l’envoltaven. Una nit, però, es va despertar inquieta i es va preguntar què feia al seu costat aquella màscara ridícula. 

La màscara de la fotografia la vam comprar a Atenes el mes de setembre de l’any 2000, des d’aleshores conviu amb l’heura enfiladissa en una paret del jardí de Llagostera.

Sempre llegeix

No és la platja, ni és una escena de Mort a Venècia, però hi podrien fer pensar el quadre i la noia del vestit roig del quadre. Té la mà al cap ella, damunt del capell roig, ocupa dues cadires, i el llibre es veu i no es veu. Coll, canell i turmell descoberts. Més atractiva ella, vestida de roig, que qualsevol de les altres quatre dones del quadre. Sedueix més ella pel que amaga sota la roba roja vaporosa. I perquè llegeix, vora l’aigua, i no es banya. “Jo sempre llegeixo o penso en la lectura”, que repeteix i repeteix la noia del vestit roig de la piscina. I mentrestant la vida que passa al seu voltant. Però ella llegeix.

Girl in a red dress reading by a swimming pool, 1887 (oil on canvas), Lavery, Sir John (1856-1941) / Private Collection / Photo © Christie’s Images / The Bridgeman Art Library.

De passions i altres foteses

N’hi ha que viuen passions turques; n’hi ha que són avars del seu temps i s’allunyen de les passions, turques o romanes, tant li fa; n’hi ha que viuen passions efímeres; n’hi ha que cerquen amor en la passió; n’hi ha que tanquen els ulls per reviure passions nostàlgiques; n’hi ha que obren el cor per trobar-hi passions noves. Sigui com sigui, lector d’aquest post, accepta durant una estona la invitació d’aquesta cançó i tanca els ulls. Tanca els ulls, mira la lluna com cau, o es bressola; tanca els ulls, mira el sol com s’esmuny, o remunta; tanca els ulls, mira com un rostre s’esvaeix, i un altre es dibuixa; tanca els ulls, mira com l’hora s’emporta el desig, o el retorna; què faràs del teu dia i què quedarà d’aquests amors que ja no vius? Obre els ulls. I viu. This is divine. No l’esperis assegut la vida, com les dones, infinites, del quadre de Paul Delvaux que il·lustra el post d’avui.

Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.

Tristeses humanes

Ella no sabia què hi tenia al dedins, aquell matí de diumenge. Va començar a regirar en la seva biblioteca. Va treure un llibre rere l’altre. Els fullejava, en llegia el sumari, els tornava a tancar. Res no hi havia digne de la seva atenció, aquell matí de diumenge. Va sortir de la lleixa un llibre de Valérie de Gasparin. Els tenia tots d’ella, bellament enquadernats amb pell fosca. Era justament Les tristesses humaines. Va fer el mateix que amb els altres llibres que acabava de fullejar. I el sumari li va escopir a la cara aquest catàleg de tristeses humanes: les opressions, els menyspreus, l’aclaparament, les destruccions, l’infern dins de l’ànima, les belles tristeses, la mort, per què. En va tenir prou. Ja sabia què tenia a l’ànima, aquell matí de diumenge. Va agafar un disc a l’atzar. Era Liszt. I va escoltar la Consolació número 3.

Vaig capturar la posta de la fotografia el dia 7 de setembre passat.

Enamorament virtual

Es van conèixer al Facebook. Ell era un amic d’una amiga d’un amic... allò del sisè grau, vaja, i ella va aparèixer a la columna de la dreta del mur, la de la gent que potser coneixes. I ell va pensar que li agradaria de conèixer-la. Li va demanar amistat. Ella va rebre la petició, va anar a tafanejar el mur d’ell i va acceptar. Durant dies ell li enviava tota mena d’invitacions a aplicacions, a esdeveniments. Ella no en feia gaire cas, per no dir cap cas. Un dia, però, ell li va enviar un missatge privat que ella va considerar prou suggeridor i el va respondre. Van iniciar tot un anar i venir de missatges. Es van donar el número dels mòbils i van continuar a través del WhatssApp, per la immediatesa. Només d’obrir els ulls al matí, havent dinat, abans d’apagar el llum a la nit, qualsevol hora i qualsevol lloc eren bons per dir-se amoretes. Al cap de dies de paraules escrites, ella va decidir que volia sentir la veu d’ell a cau d’orella. El “digui” que va sonar de dins de l’iPhone la va deixar aterrida. Va penjar i el va esborrar. No em va voler dir perquè va quedar aterrida, però se la veia aterrida, quan m’ho explicava. I trista. Però encara obre el WhatssApp cada dia i rellegeix les converses antigues. 

El cel de la fotografia no és virtual, és del dia 3 de setembre.

Enamorament sobtat

Es va llevar d’hora. Mentre esmorzava, va llegir el diari. El seu horòscop li deia que viuria un enamorament sobtat. Li va fer un salt el cor. A l’ascensor va trobar el veí de l’àtic, amb el gos, i li va semblar que s’enamorava d’ell, de copdescuit. El porter li va regalar un somriure que la va fer enamorar d’improvís. Al diner de l’altre cantó de Broadway, el cambrer li va dir dues paraules més amables que els altres dies i també se’n va enamorar sobtadament. I així va continuar durant tot el dia. Al vespre, de retorn a casa, va pensar que havia passat un bon dia amb tants enamoraments sobtats. I se’n va anar tota sola a dormir.

Pensava en el Tom’s que vaig fotografiar el mes d’agost de l’any 2009, quan escrivia aquest post, i en la cançó que li va dedicar Suzanne Vega.

Els tres llibres

En el suplement cultural d’un diari, ara que s’escau el centenari del naixement de l’editor, escriptor i traductor Joan Sales, explicaven que Sales tenia tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l’Evangeli. Em va recordar el darrer capítol de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, quan l’escriptor mallorquí confessa: “Tres llibres han passat per la meva ànima i l’han llaurada com si fos un camp i l’han deixada sembrada i fèrtil. [...] Els tres llibres que tan fondament cavaren dins mi són: els Salms de David; les Converses Tusculanes de Ciceró; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.”

Quins tres llibres han deixat solcs a la vostra ànima, lectors amics? O són només dos? O més de dos? Aquest parell de llibres de la fotografia me n’han deixat a mi. I ben profunds.

De la influència de Paul Auster sobre Petrarca

Francisco Rico en la seva Primera cuarentena, inclou un “Tratado general de literatura” de cinc pàgines. Hi proposa això: “Ejercicio. Redáctese un trabajo de unas cinco holandesas (mecanografiadas) sobre la influencia de César Vallejo en los sonetos de Quevedo, cuenta habida de que la crítica literaria es siempre válida si es válida literariamente.”

Dimarts passat, 20 de març, en la presentació de l’edició de Mi secreto. Epístolas de Petrarca vaig proposar el mateix exercici entre Diari d’hivern de Paul Auster i l’epístola Posteritati de Petrarca. Si no us hi voleu trencar el cap, us diré, ras i curt, que ambdós escriptors tenien 63 anys quan van començar a escriure aquestes dues peces en les quals llisten i descriuen les cases i les ciutats on han viscut, 21 en el cas d’Auster, 20 en el cas de Petrarca, si no m’he descomptat. Les connexions literàries mai no deixaran de sorprendre’m!

Vaig fer la fotografia de Paul Auster quan va presentar el seu Diari a Barcelona, el dia 21 de febrer. Sí, s’ha fet gran.

El muguet de Concepció Carreras

Són fines branquetes

d’esquellerincs blancs

o xiques gorretes

amb fistons als flancs.

Són tan oloroses

en el seu esplet

que si jo podia

sempre al pit duria

un brenc de muguet.

Mentre esperem que torni a florir el muguet, podem evocar la bellesa de les seves flors amb aquest poema de l’escriptora olotina Concepció Carreras Pau (1893-1961), de qui presentaré l’antologia que Carme Ramilo ha preparat curosament, aquest vespre, a les 8, a la sala de la Fundació Valvi de Girona. Vaig fixar el muguet de la fotografia el 25 d’abril de l’any 2010.

Actualitat de Maria Àngels Anglada

Acaben d’aparèixer dos volums de poesia de dos autors de generacions ben diferents en els quals es deixa sentir la presència de Maria Àngels Anglada, amb intensitats també diferents. Pere Ramírez Molas (Vic 1933) al seu Manual del picapedrer, dedica un poema a l’escriptora i l’acaba amb la recreació de la tercera part de l’angladià “Variacions sobre el tema de Cassandra”, del poemari Kiparissia. Susanna Rafart (Ripoll 1962) a En la profunda onada, parteix del poema angladià “Làpida i Afrodita”, per organitzar el seu propi poemari. 

D’altra banda, la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari, de la Universitat de Girona i la Diputació de Girona, acaba de publicar, dins de la seva col·lecció “Itineraris literaris autoguiats”, l’itinerari dedicat a Maria Àngels Anglada a Figueres, un passeig per la ciutat en la qual Anglada va escriure la major part de la seva obra literària, elaborat per Francesca R. Uccella.

I és que, com diu Ramírez Molas al seu poema, dirigint-se a la poeta Anglada, “la teva veu de sibil·la / viurà sempre”.

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976). 

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra. 

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

Els símptomes de Safo

El poema 31 de Safo descriu els efectes físics de l’amor d’aquesta manera: 

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu riure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina 

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suó’ em té, un tremó’ em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

Mes cal sofrir-ho tot, perquè...

D’aquesta oda sàfica bellíssima, escrita a l’illa de Lesbos probablement a finals del segle VII abans de Crist, ens manquen els versos finals, no sabem quants, així és que restem sense conèixer quina és la raó que a Safo li fa sofrir-ho tot, encara que la podem imaginar. La traducció, també en estrofes sàfiques, és de l’any 1973 i la signa el prevere Manuel Balasch.

Safo

Al segle VI abans de Crist, ella, Safo va escriure: 

La lluna ja s’ha post

i les Plèiades. És 

mitjanit. Debades

m’he esperat, i jec sola.

Al segle I abans de Crist, a les Heroides, Ovidi li va fer dir: “Vaig reconèixer les herbes aplanades del prat que jo sé: l’herbei era enfonsat del nostre pes. Em vaig ajeure, vaig tocar el lloc del costat on tu fores; l’herba que abans m’era plaent, begué les meves llàgrimes. [...] Però si et plau de fugir lluny de Safo grega - i no trobaràs per què hagi de ser fugida-, això almenys m’ho digui, oh malaurada! una lletra cruel, per tal de cercar els meus destins en l’aigua leucàdia.”

Al segle XIX, el pintor de Molins de Rei, Miquel Carbonell la va pintar com es veu a la il·lustració d’aquest post. La tradició ovidiana havia arrelat. El títol del quadre és “Safo llançant-se al mar” i es conserva al Museo del Prado.

La traducció de Safo la va fer Manuel Balasch l’any 1973. La d’Ovidi és d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra, de l’any 1927.

On és el canvi?

El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929). 

“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.