Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976).
L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra.
Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”
El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”
Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”
Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”
Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.
Entrades
Aquests epistolaris, quanta informació que ens serveixen sobre els corresponsals! Ara haurem de recórrer als emails...
ResponEliminaQuina fotografia tan bonica!
ResponEliminaSort que tenim els emails! Com n'haurem de dir de les col·leccions d'emails? Emailaris?
ResponEliminaLa fotografia és bonica, sí...
Ai, Senyor!... Les vegades i vegades que vaig haver d'aguantar quan, anys enrere, es va posar de moda ser, com en una altra època s'era dels Beatles o dels Rollings, més de “Mirall trencat” que no pas de “La plaça del diamant” el qualificatiu de “fleuma” i els seus més o menys incisius sinònims dedicats a l'autora i a la protagonista d'aquesta joia literària que és “La plaça del diamant”!
ResponEliminaTinc un petit, petitíssim orgull i un gran motiu de satisfacció pel fet d'haver recomanat a un gran amic italià aquesta novel·la, que va llegir en la traducció, està clar, italiana, i em va dir que era una de les millors novel·les que havia llegit mai, tant és així, que l'ha recomanat, i fins i tot regalat, a molts amics seus italians.
Curiosa aquesta divisió entre els seguidors de les novel·les de la Rodoreda. Sort que tot passa. Un orgull i una satisfacció, certament, recomanar una obra tan bona.
ResponEliminaMariàngela,
ResponEliminaJo crec que ens enviem correus electrònics, per tant cartes. Em sembla pràctic dir e-mail però és un préstec que no hauria de passar a la literatura excepte si s'adapta al català de forma no artificiosa i, per tant, còmoda i natural.
Jo sóc de les que creu que "Mirall trencat" és la millor obra de Rodoreda però concedeixo a "La Plaça..." un altíssim valor i no vull deixar-me "El carrer de les camèlies" tan agosarada i creativa ja que, com sabem, Rodoreda s'havia d'empescar subtils metàfores per fer parlar a la Cecília C.
Un petó!
Que era broma, Glòria, això dels emailaris!
ResponEliminaEl meu "Mirall trencat" és trencat, ple de papers, ple de notes, ple de vivències, i fet casa, per Romanyà... I dedicat per la Rodoreda, com "La plaça..."
Una bona abraçada, que deia ella!