dijous, 31 de maig del 2012

De la retòrica i la negritud

Aquí en diuen “negres” i als Estats Units “fantasmes”, és a dir ghost. Són aquells que escriuen d’encàrrec, ja sigui discursos de polítics o novel·les d’escriptors famosos, sota la signatura de l’altre. N’hi ha hagut i n’hi haurà. Maria Àngels Anglada els va fer protagonistes d’una de les narracions més iròniques del seu recull Nit de 1911, la titulada “El simposi” i la va dedicar a Montserrat Abelló. 

Fet i fet, he recordat aquesta narració de lectura recomanable després d’haver rebut, i llegit, un article que estudia la retòrica dels discursos del president Obama. Sembla que té un “negre” de 27 anys que és una autèntica fura i un gran expert en l’art de la paraula. I és que cal mesurar bé les paraules del discurs. Amb la retòrica es poden salvar vides, o condemnar-les, i més val ser-ne un bon coneixedor. No fos cas. 

Aquest és un post decididament retòric. La xafogor i la grisor de la tarda d’ahir em van tallar la inspiració, i només la retòrica ha pogut mantenir el post de cada dos dies. Encara que alguns siguin un poti-poti. O no diguin gaire res. 

L’elefantó romà de Bernini, net i endreçat, mirava cap al cel el dia 26 de maig, aliè a la retòrica elefantina de dies passats.

dimarts, 29 de maig del 2012

De Roma a Llagostera

Dos dies a Roma, dos dies a Llagostera. A causa de dues festes. La romana era per homenatjar un amic que ha arribat, jubilós, a l’edat de la jubilació i oferir-li els dos volums de treballs que li hem fet: Roma e il papato nel Medioevo. Studi in onore di Massimo Miglio. L’altra festa era la Festa Major del meu poble, sardanes i converses amicals, a la plaça. De les amistats romanes a les amistats llagosterenques en un cap de setmana, llarg, de finals de maig, el camí és curt, perquè passa pel cor. 

Us he portat aquesta imatge de teulats romans, al capvespre.

diumenge, 27 de maig del 2012

Papers

De papers n’hi ha per tota la casa, d’ordenats i de desordenats. Cada estiu em proposo de posar una mica d’ordre, mirar els munts de papers i desfer-me dels que no són estrictament necessaris, que són la major part. Agafo un piló i m’hi poso. No hi ha solució. Només aconsegueixo canviar els papers de lloc, llençar-ne pocs i desistir del meu propòsit herculi. No sé si ja he perdut l’esperança d’ordenar la paperera de la meva vida. Però, i les petites joies que trobo, cada vegada que remeno papers? Que no val la pena d’amuntegar-los, per descobrir-los al cap de temps? Vet aquí una excusa consolatòria o una consolació justificativa de la paperassa que m’envaeix. 

Més que no pas amb fulls amuntegats, l’autora d’aquest bloc s’ha estimat més il·lustrar aquest post de paper amb fulles aèries. Les va fotografiar diumenge passat al jardí.

dijous, 24 de maig del 2012

El futur resulta del passat

“Em demanes d’explicar-te el que faig cada dia i a cada hora del dia: bon concepte tens de mi si creus que en els meus dies no hi ha res que hagi d’amagar-me. Sens dubte caldria viure com si ens veiessin; caldria pensar com si algú pogués guaitar dins el nostre interior: i certament algú pot. ¿De què serveix de tenir secrets per als homes? Res no és tancat a déu. Ell és present en les nostres ànimes i intervé en els nostres pensaments. Intervé, dic. Com si se n’apartés mai! Faré, doncs, el que em demanes i ben de grat t’escriuré tot el que faig i amb quin ordre. Des d’avui m’observaré i, ço que és sumament útil, faré l’examen del dia. El no examinar la pròpia vida és el que ens endureix en el mal. Pensem el que hem de fer, i encara rares vegades; el que hem fet, no ho pensem mai, tot i que el consell pel comportament futur resulta de la vida passada.”
Així s’expressava Sèneca, l’autor llatí del segle I de la nostra Era, a la lletra 83 a Lucili. Una representació de Sèneca, entre Plató i Aristòtil, procedent d’un manuscrit del segle XIV, il·lustra les paraules traduïdes del filòsof, preses del volum corresponent de la Fundació Bernat Metge. Només hi he fet una intervenció en el text: he posat en minúscula el mot “déu”. Sèneca no era cristià i seguia la doctrina estoica.

dimarts, 22 de maig del 2012

Intimar

“No em llegeixis, viu-me”, -li va dir l’escriptora al seu lector- “el llibre de la meva vida només l’escric per a tu”. I van intimar, és a dir van esdevenir íntims. Què és sinó estar enamorat?

Vaig fotografiar aquest líquen enamorat de la pedra del pou del jardí de Llagostera fa quinze dies.

diumenge, 20 de maig del 2012

Chagall a la finestra

L’hotel era molt a la vora del museu Thyssen-Bornemisza. Acabava de dinar. Vaig arribar-me fins a l’entrada. No vaig pas visitar l’exposició perquè senti una especial devoció per Chagall, no. Hi vaig entrar per New York, pels murals de la Metropolitan Opera. Les nostàlgies tenen aquests cops, gens amagats. El bestiari de Chagall, amb gats, pardals, galls, vaques, cavalls, atreia la meva atenció, quan vaig arribar a l’apartat de l’exposició titulat “La finestra i el paisatge” i em vaig deixar seduir pels paisatges vistos des de les finestres, i de les finestres vaig arribar a Rilke i als seus poemes francesos, escrits al Valais, a Suïssa. De manera que vaig tancar el cercle, perquè ja no pot ser una espiral. I vaig fotografiar aquesta “Finestra a l’Île de Bréhat”, propietat de la Kunsthaus de Zürich i pintat l’any 1924, més o menys quan Rilke escrivia que a través de la finestra “una vida es vessa i s’impacienta / vers una altra vida”.

divendres, 18 de maig del 2012

Coses que no sabré mai

Hi ha fòrmules que no coneixeré mai, muntanyes que mai no pujaré, persones que mai no podré estimar, ciutats que mai no visitaré, llengües que mai no parlaré, llibres que mai no llegiré, flors que mai no oloraré, arbres que mai no em donaran ombra, cels que mai no veuré, mars que mai no navegaré. Aquest món finit dins de l’univers infinit que sóc jo passeja sovint pels camps dels núvols. Com avui. I, a vegades, són rosats, com els de la fotografia que vaig fer de l’albada del dimarts 10 d’abril, des de la finestra del meu estudi.

dimecres, 16 de maig del 2012

Crisi i metamorfosi

“Ha estat la contemplació, pietosa o descarnada, de la humanitat el mòbil més poderós de la meva activitat, amb les conseqüències, potser exaltades, però sense esclats polèmics, que l’espectacle comporta: dolor, commiseració, protesta, ira, desesperança. Ara, però, la tònica pot semblar més crua i la forma més lliure i baldera. La crisi mateixa ens hi invita, ens hi força, sense embuts. Tot se’ns ha tornat, sembla, cantellut, costerós, agressiu. Vivim en un estat permanent d’inseguretat davant el cas poètic, la nota política i la voluntat de revolta. Sense excloure’n, és clar, ans posant-la en primera línia, la història de la ‘nostra’ mateixa aventura.”

Aquests mots, que poden semblar escrits avui mateix, van ser publicats fa quaranta anys per Miquel Dolç com a pròleg (“Aclariment”, en va dir ell) del seu recull de poemes Imago mundi. Els recordo en aquest any del centenari del naixement del poeta i llatinista mallorquí. Tot és cíclic, per això la història i la literatura ens ensenyen.

Em vaig enamorar de la capacitat de metamorfosi d’aquesta fulla de magnòlia, que l’ombra xinesa es volia empassar, el darrer diumenge d’abril, al jardí de Llagostera.

dilluns, 14 de maig del 2012

Solució de l’enigma

Gràcies per jugar amb mi, al bloc, al facebook, al twitter! Compartim lectures, estimats, bé que m’agrada.

Vint segles separen les paraules dels dos catàlegs del post d’ahir. Un ha estat publicat aquest any 2012, l’altre l’any 14 abans de Crist. Un el va escriure Ovidi i l’altre Paul Auster. Podria proposar una nova endevinalla: quin és el text d’Auster i quin és el d’Ovidi. Però alguns ja ho heu ben endevinat. La primera llista és d’Auster, la segona d’Ovidi. 

És allò que intento explicar als meus estudiants, el pensament, les emocions, els sentiments, l’ésser humà en definitiva, és el mateix avui i fa dos mil anys. Pot canviar l’escenari, l’urbà essencialment, però la natura és una, i la vida també.

Vaig fotografiar el gravat La Malenconia de Dürer, de 1514, ahir al matí al CaixaForum de Girona.

diumenge, 13 de maig del 2012

Llistes, de dones

Primer us donaré les dues llistes, després us diré qui les va escriure. Vet aquí la primera. 
“... has estat un obseqüent esclau d’Eros. Les nenes que vas estimar de petit, les dones que has estimat de gran, cadascuna diferent de les altres, algunes grassonetes i algunes primes, algunes altes i algunes baixes, algunes estudioses i algunes atlètiques, algunes taciturnes i algunes extravertides, algunes blanques i algunes negres i algunes asiàtiques...”

I aquí teniu la segona. “No hi ha un tipus de bellesa que desperti el meu amor; cent motius hi ha que em fan estar sempre enamorat... Tu, que ets tan alta d’estatura, iguales les heroïnes antigues i pots omplir tot el llit amb el teu cos estès. Aquesta és lleugera per la seva poca talla. Totes dues em sedueixen: l’alta i la petita responen al meu desig... Una dona pàl·lida em conquistarà; em conquistarà una de rogenca; fins un tint bronzejat és agradós per a l’amor...”

Mentre escrivia els mots anteriors, he pensat que podem jugar a endevinar. Qui creieu que són els autors d’aquests catàlegs? S’admeten noms! Una pista: no són escriptors catalans, de manera que teniu davant vostre dues traduccions. El resultat demà.

Vaig fotografiar el quadre que il·lustra el post llistat d’avui al Metropolitan Museum de New York, el mes de desembre passat. El va pintar Franz Xaver Winterhalter (1805-1873). També és un catàleg de dones, observades per un home que treu el cap al cantó esquerre.

divendres, 11 de maig del 2012

TEDxUdG o el triomf de la paraula

Ahir vaig participar a l’esdeveniment TED que ha organitzat la meva universitat. No sabia gaire què em trobaria, quan vaig acceptar la invitació. Ras i curt, ha estat un èxit. Es tractava de situar la Universitat de Girona al món, a través d’intervencions de no més de 15 minuts, a càrrec de professors i investigadors de la casa, en anglès i en català, que tractaven de tot, des de química i turisme, a medicina i literatura, tot allò universal que ensenya la universitat. Hi havia, a més, la participació de 100 convidats que havíem de fer possible que el món virtual tingués bona constància de tot allò que passava allà dins, a través dels nostres tweets. M’hi vaig engrescar i m’hi vaig implicar del tot, encara que la meva capacitat de comunicació virtual és limitada, degut al meu natural lent. Aquí teniu la meva breu llista de piulades, de la més recent a la més antiga, de la tarda d’ahir (en vaig fer algunes que no se’m van acabar d’enviar, misteris d’una piuladora maldestra). Enhorabona, equip TEDxUdG! Ha valgut molt la pena!
Bíblia i clàssics grecollatins fonaments civilització occidental #tedxudg
On és el fil d’Ariadna? #tedxudg
Nexus rerum, nois del #tedxudg
El meu palladium és el de les vil·les italianes, al #tedxudg
Del melanoma a la catàlisi, el grec també present al #tedxudg
Le Temps, injurieux vieillard, chaque jour frotte avec son aile rude... #Baudelaire
Em torna a venir hipocondria al #tedxudg
Parlen de mites, d’uns altres mites, al #tedxudg
Fonalleras, bo, bo, bo al #tedxudg
Tot és química, sí, però els elements tenen noms llatins #tedxudg
El Barça, recurrent al #tedxudg
Gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo #tedxudg
Horaci, Virgili, Ovidi, Catul #TEDxUdG
Forever imagine program share, al #TEDxUdG
Poesia al #tedxudg
Al @TEDxUdG si aplaudim, no piulem.

dimecres, 9 de maig del 2012

De debò

Així defineix el DIEC aquesta locució adverbial: “Realment, no de per riure.” I sobre l’etimologia de l’expressió, diu l’Alcover-Moll que prové “de la locució adverbial de bo,  usada en certa manera com a substantiu i precedida altra vegada de la preposició de.”

He triat aquesta locució per la seva lenta i anafòrica sonoritat i, sobretot, perquè Mercè Rodoreda la utilitza freqüentment en les seves obres i m’ha quedat fixada a la ment. N’anotaré alguns exemples. 

Al pròleg de Mirall trencat Rodoreda escriu: “El nom de debò d’Aloma és Àngela. El nom de debò de Colometa és Natàlia.” I en un dels capítols diu així: “Si us endueu les meves coses vindran els lletjos, els que moriren de malaltia, els corcats, els morts de debò.” 

Aquest és un exemple d’Aloma:Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò.”

I aquest altre pertany a la narració Una carta “Quan hi vaig ser a prop vaig estirar el braç: les flors, sense que fes un alè d’aire, es gronxaven, sospiraven, eren vives, eren de debò.”

A La sala de les nines llegim: “Van passar més anys i el jove Bearn va viatjar per l’estranger, única manera de fer-se una cultura de debò, deia la seva mare, que ja anava sempre vestida de seda fosca a l’estiu i de vellut de color de pell d’elefant a l’hivern.

On he trobat més exemples, però, és a la novel·la Quanta, quanta guerra...
“Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò.” 
“Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada.
“¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res.  
“Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò.” 
“¿Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”

Apadrino aquesta locució i m’afegeixo així a aPARAULA’m, l’acte homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar, de debò, el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

dilluns, 7 de maig del 2012

Cap de setmana

S’encavalcaven les torres velles de la catedral i les torres noves del Port Olímpic, en aquesta vista del nostre cap de setmana barceloní. Com s’encavalcaven velles tradicions cavalleresques amb patis de tarongers, basíliques reconstruïdes pedra a pedra amb paraules vives, el Magnificat de Bach i L’Empordà de l’Orfeó Català. Tot es barreja, en la vida, i en alguns caps de setmana.

dissabte, 5 de maig del 2012

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

dijous, 3 de maig del 2012

Cases heretades

Llegeixo que la Villa Urania, un edifici de propietat municipal, serà enderrocada la setmana que ve. La casa es troba a la Via Augusta de Barcelona i la va deixar en herència a l’Ajuntament l’astrònom Josep Comas i Solà, descobridor d’un cometa que porta el seu nom i d’un petit planeta que batejà amb el nom de Barcelona. La casa va ser construïda l’any 1868 per l’arquitecte Magí Rius i Taulet, l’autor de la Casa de la Misericòrdia i el Passatge del Crèdit. El testament de Comas, de l’any 1937, deixava la casa a la ciutat amb l’objectiu que es destinés a observatori, escola o institució cultural. Fins fa ben poc ha estat una escola bressol. 

M’ha fet pensar en l’episodi de la casa-taller de l’escultor Josep Clarà. També la va deixar en herència a la ciutat de Barcelona, l’any 1964, amb l’objectiu que la seva obra es conservés sencera allà on havia estat creada. Va ser Museu Clarà durant uns anys, però l’any 1996 l’Ajuntament va repartir les obres de Clarà entre el MNAC i el Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot, d’on era originari l’artista, va enderrocar el taller i va convertir la casa en biblioteca.

Què passarà amb aquell palauet que l’Ajuntament de Barcelona ha heretat recentment? Són males hereves les institucions? O només ho és l’Ajuntament de Barcelona? O és que les deixes testamentàries són regals enverinats?
A la fotografia skyline barceloní, des del Raval, un matí de finals de febrer.

dimarts, 1 de maig del 2012

Avui en Borja fa anys!

Per molts anys, Borja! Avui fa anys del dia que ens va canviar la vida. El meu fill, en Borja, va néixer un dia com avui, primer de maig. 

No cantaré pas els seus elogis, avui, perquè no acabaria mai. Com que aquest bloc és freqüentat per persones amigues aimadores de la paraula escrita, us voldria convidar a llegir un text que en Borja acaba de publicar a la seva Sastreria Vilallonga, l’ha titulat Sonava com frac i n’ha fet aquests lliuraments I, II, III, IV. Estic segura que el gaudireu!
La fotografia que il·lustra el post d’avui ens la va fer Judit Pujadó (gràcies, Judit!) i la va publicar a La Vanguardia del dia 1 de febrer de l’any 2008, dins d’un reportatge sobre Romanyà de la Selva i Mercè Rodoreda, d’on l’he retallada.