Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

De debò

Així defineix el DIEC aquesta locució adverbial: “Realment, no de per riure.” I sobre l’etimologia de l’expressió, diu l’Alcover-Moll que prové “de la locució adverbial de bo,  usada en certa manera com a substantiu i precedida altra vegada de la preposició de.”

He triat aquesta locució per la seva lenta i anafòrica sonoritat i, sobretot, perquè Mercè Rodoreda la utilitza freqüentment en les seves obres i m’ha quedat fixada a la ment. N’anotaré alguns exemples. 

Al pròleg de Mirall trencat Rodoreda escriu: “El nom de debò d’Aloma és Àngela. El nom de debò de Colometa és Natàlia.” I en un dels capítols diu així: “Si us endueu les meves coses vindran els lletjos, els que moriren de malaltia, els corcats, els morts de debò.” 

Aquest és un exemple d’Aloma: “Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò.”

I aquest altre pertany a la narració Una carta “Quan hi vaig ser a prop vaig estirar el braç: les flors, sense que fes un alè d’aire, es gronxaven, sospiraven, eren vives, eren de debò.”

A La sala de les nines llegim: “Van passar més anys i el jove Bearn va viatjar per l’estranger, única manera de fer-se una cultura de debò, deia la seva mare, que ja anava sempre vestida de seda fosca a l’estiu i de vellut de color de pell d’elefant a l’hivern.

On he trobat més exemples, però, és a la novel·la Quanta, quanta guerra...: 

“Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò.” 

“Quan vaig despertar-me, al damunt de no sé quines muntanyes de debò o de boira, la lluna tota de color de petxina brillava alta i glaçada.

“¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res.  

“Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò.” 

“¿Podia ser que coses de debò i coses de somni s’haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni?”

Apadrino aquesta locució i m’afegeixo així a aPARAULA’m, l’acte homenatge de la catosfera a l’Any de la Paraula Viva per commemorar, de debò, el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

A París

Si els déus ens són favorables, i el TGV també, aquesta tarda commemorarem el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a París, al bell mig del Marais, al Centre d’Études Catalanes, la façana del qual vaig fotografiar el 15 de juny de l’any 2011 i il·lustra el post d’avui.

Quan torni, ja us explicaré si les reines de França romanen dalt dels seus pedestals i si els enamorats encara es besen vora l’estany, al Jardin du Luxembourg; si París ja és un desfici de flors de primavera i si hi he tornat a retrobar el gust tan dolç dels mateixos dies de març de l’any 2005 i de l’any 2008. I love Paris in springtime!

Alcover, Foix i Pons a l’IEC

Estic sobrepassada d’efemèrides. No vaig ser a temps de dedicar cap post al poeta J. V. Foix, el 29 de gener, dia que a la xarxa es recordaven els 25 anys de la seva mort. Tampoc no vaig arribar a temps de dedicar un altre post el dia 2 de febrer per commemorar els 150 anys del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover. Ni vaig escriure res el 25 de gener per recordar els 50 anys de la mort de Josep Sebastià Pons. M’acullo al fet, adaptat a les circumstàncies, que tots els aniversaris tenen vuitada i m’afanyo a fer tres apunts en un de sol sobre aquests escriptors, membres tots tres de la meva secció, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alcover i Foix en van ser membres numeraris, Pons en va ser membre corresponent. Alcover va ser membre de la secció des de la seva fundació, l’any 1911. Foix i Pons van ser elegits el mateix any, el 1961. Foix fou primer membre adjunt i l’any següent ocupà la vacant de Josep Maria de Sagarra. Mossèn Alcover tenia 49 anys quan va entrar a la secció i en va ser membre durant 21 anys. Foix en tenia 68 i en va ser membre durant 26 anys. Pons tenia 75 anys quan va ser elegit com a membre corresponent i va poder ser-hi només 1 any. 

Vet aquí tres escriptors units per l’acadèmia de la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans. Vaig fer-hi la fotografia el dia 24 de gener.

Cent anys de la Filològica

El 14 de febrer de l’any 1911, Enric Prat de la Riba feia públic el dictamen-acord d’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans. En el mateix document designava els set membres que havien de formar la Secció Filològica: l’escriptor, poeta i periodista Joan Maragall (51 anys d’edat), Pompeu Fabra gramàtic i lexicògraf, a més d’enginyer industrial (43 anys), Antoni M. Alcover, eclesiàstic, lingüista, folklorista i propagandista (49 anys), Frederic Clascar, liturgista i biblista (38 anys), Lluís Segalà, hel·lenista (38 anys), Àngel Guimerà, dramaturg i poeta (66 anys) i un joveníssim Josep Carner, escriptor (27 anys). El 9 de maig van celebrar el primer Ple. Començava la tasca de l’acadèmia de la llengua catalana. Aquells set membres inicials s’han convertit en els vint-i-set numeraris actuals, més deu membres emèrits (numeraris que ja han arribat als setanta anys d’edat), més vint-i-quatre membres corresponents (repartits per tot el món). 

Per molts anys de paraules vives!

Aquestes llums i ombres al claustre de la casa de convalescència, seu de l’Institut d’Estudis Catalans, les vaig atrapar el dia 19 de febrer de 2011.