Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 

Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 

Meló de carn. Meló de la mala cara. 

Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 

Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 

Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 

He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

Pouant records

Mentre escrivia un text per a la meva amiga Susi, tenia al costat el quadre que il·lustra aquest post amb aquesta noieta del vestit tot negre amb un collet blanc. Al col·legi de les Carmelites, a Llagostera, portàvem un uniforme de diari just tot negre amb el collet blanc. M’han vingut a la ment tots aquells dies d’infantesa a l’escola de les monges. La classe de l’hermana Teresa, quan aixecàvem només tres pams de terra. La classe de l’hermana Palmira, quan ens torturava amb les multiplicacions de no sé quantes xifres i les labors. La classe de l’hermana Josefina, les sis amigues, una rere l’altra, als pupitres de la fila del costat dels finestrals. Perquè nosaltres sis, la Maria Teresa, la Maria Assumpció, la Matilde, la Montserrat, la Marina i jo, fèiem el batxillerat, que no era pas el que tocava al col·legi de nenes de les monges. Totes feien comerç i para de comptar. Que en vam ser de felices les meves amigues i jo en aquells anys d’infantesa i primera adolescència que vam passar juntes. Fa quasi la meitat de les nostres vides que dues se les va emportar el destí, inexorable. Les quatre que continuem navegant per aquests mars procel·losos i bells de la vida vam estar de celebració, dissabte passat. 

Henri Fantin-Latour (1836-1904) va pintar el quadre La liseuse l’any 1861. Ara es conserva al Musée d’Orsay de París.

Vase de pivoines

La forta pluja d’ahir a la tarda va deixar les peònies vençudes d’aigua. Així és que he tallat les que tenien les tiges més malmeses i he guarnit aquest gerro de peònies. Com que ja no pinto, l’he fotografiat. Amb l’esperança, vana ai las! que un Manet o un Fantin-Latour s’apropés a pintar-lo.

Les peònies de setí

No sé què tenen, les peònies, que sempre m’han robat el cor. Abans que de les de debò, em vaig enamorar de les peònies dels quadres de Fantin-Latour i de Manet. Avui, però, un bouquet de peònies de debò ha vingut del jardí de Llagostera per instal·lar-se en aquest bloc i vestir-lo d’exquisit setí. 

He fet les fotografies aquest matí.