Després de passar la setmana amb Homer i amb Virgili, avui rosteixo una llata. No sé si el desig em ve de llegir els àpats dels herois viatgers i endrapaires o de necessitar una activitat menys abstracte i més d’aquest món. La recepta em ve de la meva mare. De fet, vaig rostir la llata ahir a la tarda, el dia abans, com feia sempre ella. “El mateix dia que l’hem de servir i menjar, la tallo i la passo per la cassola, ja tallada, és molt més bona feta del dia abans”, sempre em deia. Hi ha moments de la vida quotidiana que em porten, sortosament i sense transcendències, a recordar més intensament la meva mare. Espero poder fugir, com Ulisses, del perill dels lotòfags, menjadors de la flor de l’oblit. Sé positivament que la peça que he rostit no pertanyia a cap de les vaques d’Hèlios. Degustarem la llata com si ens trobessim en el banquet del rei dels feacis i mirarem de trobar un aede que ens delecti amb les seves poesies i les seves aventures.
A la fotografia, la llata quan encara feia xup-xup a la cassola.
Entrades
