Cançons franceses

La Piaf ens acompanya, al cotxe, amb les seves erres inefables: regretter, rien, rose, mourir, amour... Cada peça de roba que posem al piló de donar és tot un món de records que desperten. Per això no m’agrada desprendre’m dels objectes que m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Quan els veig, em fan reviure moments que potser romandrien enterrats al fons de la ment, si no tingués aquest estímul. Però, ai, les cases tenen l’espai limitat. I, asseguda al jardí, retorno a una cançó, ara de Charles Trenet, Que reste-t-il de nos amours? I fotografio el branquilló d’espígol aeri entre dos plançons de palmera. 

Cançó de tardor

Paul Verlaine va incloure aquesta “Chanson d’automne” dins del seu recull Poèmes saturniens, de l’any 1866, i Charles Trenet hi va posar música l’any 1941. Però, ah sacrilegi, alguns no li perdonen que els sanglots llongs dels violons de la tardor no fereixin el seu cor, sinó que el gronxin. I és que no tothom creu, com Verlaine, que la tardor sigui tan llangorosa. 

Les sanglots longs

Des violons

   De l’automne

Blessent mon cœur

D’une langueur

   Monotone.

Tout suffocant

Et blême, quand

   Sonne l’heure,

Je me souviens

Des jours anciens

   Et je pleure ;

Et je m’en vais

Au vent mauvais

   Qui m’emporte

Deçà, delà,

Pareil à la

   Feuille morte.

Les fulles mortes de la fotografia són de la Devesa de Girona, és clar, de la tardor de 2009.