La mimosa de Rodoreda

Vaig veure d’esquitllentes una mimosa florida a Bellaterra, dijous passat. Així és que diumenge vam anar a veure les mimoses del camí entre Sant Feliu de Guíxols i S’Agaró; són les primeres que floreixen, vora mar. Però no, aquest any s’han endarrerit i ni tan sols apuntaven les poncelles, encara. Però, ah! dilluns, quan vaig entrar a l’IEC, ja em va arribar una tímida i enyorada flaire dolça: la mimosa més alta del Jardí Mercè Rodoreda ja ha desplegat molts petits sols d’or enmig de l’hivern. Vaig fer la fotografia justament per donar-ne fe. 

Quin encert va tenir Mercè Rodoreda quan va fer hereu de la seva obra literària l’Institut d’Estudis Catalans! El preciós jardí de la Casa de Convalescència porta ara el seu nom i els seus papers no poden ser més ben guardats, ni més ben difosa la seva obra. La perennitat de l’escriptora és ben assegurada, essent com és a l’Institut.

Per escampar la boira

Rodoreda ve, Rodoreda va,

mimosa de Barcelona,

mimosa de Romanyà.

La fotografia de la mimosa del jardí Mercè Rodoreda de l’IEC és del dia 25 de gener, la de la mimosa d’El Senyal Vell és del dia 6 de febrer.

Les mimoses de Rodoreda

Quan vam comprar El Senyal Vell, Carme Manrubia ens explicava el perquè de cadascuna de les plantes i dels arbres del jardí. Mentre rellegia les obres de Rodoreda, aquell estiu de 1984, em vaig adonar que, en un dels contes de Viatges i flors, l’escriptora havia reproduït casa i jardí: “Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel.” 

De fet, van plantar les dues classes de mimosa al jardí d’El Senyal Vell, perquè Rodoreda ja n’havia parlat en un altre conte, anys abans, Aquella paret, aquella mimosa : “Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel...”

La mimosa “sempre-en-flor” era delicada i massa inclinada pels vents. Se’ns va morir aviat.  Però la que els va sortir borda es va multiplicar tant que vam fer una tanca de mimoses. La de fulla dura va continuar pujant cel amunt.

Vaig fotografiar les mimoses que il·lustren aquest post, dimarts passat al jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a casa, també hi van plantar només arbres, plantes i flors de les obres de Mercè Rodoreda. 

Bon 2010, amics