Marilyn i Miller, segons Tasis

L’any 1966, Rafael Tasis va participar, en representació del PEN Català, a la XXXIV Conferència Internacional d’escriptors, al Loeb Center de Nova York. Tasis va detallar l’experiència a Amèrica del nord, avui, obra publicada pòstumament. 

Quan descriu l’àpat inaugural que se celebrà el dilluns 13 de juny, a la seu de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres, explica Tasis. “Tinc molt a la vora Arthur Miller, altíssim, de mirada penetrant, darrera les ulleres, el tipus perfecte de l’intel·lectual que ho sap tot, ha dubtat de tot i ha trobat una resposta -provisional- a alguns dels seus dubtes. Amb F. comentem com devia ésser difícil per a la pobra Marilyn Monroe, petit animaló de carn adorable i nervis desballestats, de conviure amb aquell home que endevineu glacial, podrit d’intel·ligència, incapaç de perdonar l’estupidesa o la ingenuïtat -per cobertes de pell de seda i animades per una tendresa desesperada que fossin.”

La fotografia de Marilyn i Miller, que il·lustra aquest post, va ser feta per Sam Shaw / Rex USA, a la seva casa de Roxbury, Connecticut, l’any 1957.

En la mort de Marilyn Monroe

Avui fa cinquanta anys que va morir Marilyn Monroe i enguany en fa cent del naixement del poeta i llatinista Miquel Dolç. L’any 1973, al seu recull Imago mundi, Dolç va incloure aquest poema que va titular “En la mort de Marilyn Monroe”. Per il·lustrar el post he triat aquesta fotografia de Marilyn, de Getty images, de l’any 1956, poc després d’haver-se casat amb Arthur Miller.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort

per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,

que un mercadeig infame de guineus

ultratjà i exalçà fins a un deliri

d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust

ens ha deixat de llot i d’alga

el teu inútil acte impietós,

que t’ha fet sols un número de cripta!

Tu, l’escultura, pols avui,

pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos

admiratius. Sense conèixer els jocs

ni els lleures infantívols, et llançares,

tu, la dumb blonde, víctima innocent,

cap a l’enorme trampa de la vida.

I et fou trampa com un circ golut,

però desert, enmig d’un públic àvid

d’enviliments. Avui, dels milions

de llops que atreia el teu tumult d’imatges,

¿qui per a tu tindrà un esquitx

de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons

d’aquest progrés de coca-cola

i de desvari nuclear, que encén,

delint els vells, cent mòduls nous, que jutja

més viril el barbut, que confon l’art

amb la publicitat a tant la lletra

i amb el tòrax florit! Estem sadolls

de fang i de mentides,

i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys

pel passadís de vori,

duent al puny l’auricular

per enviar-nos des de l’altra riba...

¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?

Ai, dea sense entranyes!

Sarah i Marilyn

A primers de gener de l’any 2006 vaig visitar, a New York, una fascinant exposició sobre Sarah Bernhardt al The Jewish Museum, a la cinquena avinguda. Ens hi van portar uns amics jueus newyorkers. La mare de la Bernhardt era jueva. Ella va ser batejada i educada en el catolicisme. Però això no li va impedir de patir atacs antisemites, explicaven els comissaris de la mostra.

A les sales blau elèctric fosc del museu, la Bernhardt brillava en les reproduccions fotogràfiques que s’hi podien veure, vestida de dama de les camèlies o de Cleòpatra, de Joana d’Arc o de Tosca, de Medea o de Teodora, pintada per Lepage o per Mucha, per Spingler o per Clairin, fotografiada per Nadar o esculpida per Abbéma. Exposaven també molts dels seus vestits i el seu mirall, un moble considerable amb la divisa que va triar per a definir-se: “Quand même”. Molta Sarah!

Un dels apartats de l’exposició el van titular “Afterlife”, i era dedicat a la recepció i la pervivència de l’actriu. La presidia una gran imatge de Marilyn Monroe i aquesta frase escrita en lletres capitals: “Who do you think do are? Sarah Bernhardt.” I s’hi podia veure repetidament l’escena de la pel·lícula de Billy Wilder, The Seven Year Itch, de 1955, quan Marilyn Monroe diu: “Every time I show my teeth on television, I’m appearing before more people than Sarah Bernhardt appeared before in her whole career. It’s something to think about... I wish I were old enough to have seen Sarah Bernhardt. Was she magnificent?” 

Tinc el catàleg: pura delícia. L’he recuperat ara que, segons les revistes de moda, es torna a portar el fedora, un barret que ella lluïa en la representació de l’obra del mateix nom de Victorien Sardou. Hi penso sempre que em menjo una sara, el pastisset que porta el seu nom. 

Al minut 11 del video que il·lustra el post, podreu veure el monòleg de la Monroe amb les mencions de la Bernhardt.