Suflé de pas del temps

Ingredients:

Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria. 

Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 

Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 

Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.

Un polsim de tarda de diumenge de maig.

Unes gotes de perfum de llessamí. 

Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació

En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

Qui té por de Mercè Rodoreda?

Stranger than Fiction, de l’any 2006, és una pel·lícula que reflexiona sobre l’escriptor i els seus personatges. Un home, Harold Crick, viu en el món real i sent una veu femenina que va desgranant el guió de la seva vida. De fet, ell viu perquè una novel·lista, Karen Eiffel, l’ha fet protagonista de la novel·la que, amb penes i treballs, va escrivint des de fa 10 anys. La qüestió és que tots els protagonistes de les novel·les de la Karen moren. Com morim en el món real tots els que neixem, d’altra banda, quan Déu deixa de somiar-nos, que diria Unamuno. Però el protagonista de la Karen coneix el moment de la seva mort. I la Karen se sent culpable per haver tret la vida als protagonistes de les seves novel·les. 

Quan veia la pel·lícula, fa uns dies, vaig pensar en la Maria i en Jaume de Mirall trencat i em vaig demanar pel patiment de Mercè Rodoreda, quan els va fer morir de manera tan tràgica. He recuperat aquests seus mots del pròleg de la novel·la, escrit l’any 1974, de Romanyà estant: “En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla. Totes han hagut d’anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi.” Qui pot tenir por de Mercè Rodoreda sinó els personatges de les seves novel·les? 

A la fotografia, el racó de Rodoreda a casa, a Romanyà de la Selva, fa uns anys.

Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

A l’òpera

The Age of Innocence de Martin Scorsese comença amb l’ària de Margherite del Faust de Gounod. Senso de Luchino Visconti comença amb el duet de Manrico i Leonora d’Il trovatore de Verdi.

L’acció de la pel·lícula de Scorsese transcorre a la Metropolitan Opera de New York l’any 1870, la de Visconti al teatre la Fenice de Venècia l’any 1866. 

La meva pel·lícula hauria de començar amb Puccini, o amb l’ària de Cavaradossi de Tosca a la New York City Opera, o amb l’ària de Calaf de Turandot a la Metropolitan Opera de New York, nel mezzo del cammin di nostra vita.

A la fotografia, l’edifici de la Metropolitan Opera de nit, ben il·luminat com m’agrada més, un dia de representació. A un costat i a l’altre, a l’interior, es poden distingir els murals de Chagall. La vaig fer a primers de gener de l’any 2008.

Henry Miller a la platja

Era l’any 1979, el mes d’agost. Vam agafar el cotxe, un Chevrolet Camaro de color vermell, i vam enfilar un d’aquells inacabables carrers de Los Angeles, direcció mar, oceà Pacífic, vull dir. Miràvem els carrers transversals, perquè volia trobar la casa de l’escriptor Henry Miller. No tenia clar què hauríem fet d’haver reeixit en la nostra cerca.

No hi va haver manera d’encertar. Així és que vam decidir d’arribar fins a la platja, em sembla recordar que era Pacific Palisades. Vam aparcar i vam passejar per la sorra. Allà, assegut al costat d’una dona oriental, hi havia l’Henry Miller. N’estic segura.

Me’l vaig mirar, ell va adonar-se que el mirava. Què faig ara? De fet, jo només volia veure la casa i potser preguntar-me mil vegades si tocava el timbre o no. Però tenir-lo davant meu, a la sorra de la platja, no ho havia previst. I potser era algú que se li assemblava, però no era ell. I què li dic? I no puc pas continuar palplantada davant seu. Però, o és ara o mai. Doncs, mai.

El mes de juny de l’any següent, Henry Miller va morir a la seva casa de Los Angeles. Fa trenta anys. Però jo vaig creuar la meva mirada amb la seva, un migdia d’agost de l’any 1979. Després vam fer un bon dinar en un restaurant de Malibú, tot mirant els surfistes com trencaven les ones.

Vam fotografiar la façana del Chinese Theatre a Hollywood Blvd, amb l’anunci de la pel·lícula que feien aquell dia: una de Nick Nolte.

Enamoraments (femenins, madurs i de cine)

Algunes actrius, quan es fan una mica grans, protagonitzen històries d’amor, a la pantalla, amb un partenaire jove. S’acaba d’estrenar The rebound (Mi segunda vez), amb Catherine Zeta Jones de senyora estupenda de 40 anys que s’enamora del cangur dels seus fills, un jove de 24 anys.

L’enamorament d’una dona més o menys madura amb un noi jove va esdevenir matèria cinematogràfica per excel·lència a The graduate (1967). Una Mrs. Robinson, esplèndida, protagonitzada per Anne Bancroft, sedueix el fill d’un amic de la família, que ha de ser per a la filla de la Bancroft.

Dues pel·lícules més sobre el tema. L’any 2005, a Prime (Secrets compartits), una bellíssima Uma Thurman s’enamorava del fill de la seva psicòloga. I l’any 2007, a El novio de mi madre (I could never be your woman), Michelle Pfeiffer és una professional de TV que s’enamora d’un aprenent d’actor que ella descobreix.

De les pel·lícules que he vist, m’atrau sobretot el desenllaç de Prime: l’amor no és una raó suficient perquè dues persones decideixin viure juntes, és a dir, tenir un projecte comú.

Algú ha anat a veure Mi segunda vez i em pot dir com acaba?

He passat algunes tardes a l’encantadora sala Paris, prop del mític hotel The Plaza de New York, que vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.

Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.

Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.

I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.

Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.

Efectes terapèutics

Jo també pateixo la síndrome de les natilles. La descrivia ahir en Sergi Pàmies a La Vanguardia com l’addicció a unes determinades pel·lícules que veiem repetidament: “Somos como el viejo anuncio de natillas. Nos encantan las natillas, pero nos gusta aún más repetir.”

Així és. Confesso que no em canso de veure An affair to Remember, -Algo para recordar o Tu y yo, com es deia quan la van estrenar-, revisió de Love affair de Leo McCarey, de 1939, i totes les versions que hi ha hagut d’aquesta pel·lícula. Abans d’ahir a la nit, per exemple, vaig anar a dormir tard perquè una cadena va emetre la versió de 1994 amb en Warren Beatty i l’Annette Bening.

Però la que m’agrada més és la versió de 1957 amb en Cary Grant i la Deborah Kerr, An affair to Remember. I també Sleepless in Seattle, de Nora Ephron, perquè m’identifico amb les protagonistes femenines de la pel·lícula que ploren sempre que veuen la versió mítica de 1957. Com em passa a mi, vaja. A vegades em recepto aquesta pel·lícula. Pels efectes terapèutics.

Pensava en l’escena de l’Empire State, quan el vaig fotografiar el mes d’agost de 2009.

Joc de dobles

Dimarts passat vaig veure una pel·lícula: Adaptation. El lladre d’orquídies, de l’any 2002, obra del jove director Spike Jonze. Em va interessar la variada reflexió sobre el doble: la doble vida de l’escriptora-periodista Susan Orlean, interpretada per Meryl Streep; el germà bessó del guionista Charlie Kaufman, interpretats per Nicolas Cage; realitat i ficció foses en el film; guió i novel·la; orquídia i insecte pol·linitzador. I el lladre John Laroche, al bell mig, amb la seva múltiple vida.

Ara, em miro diferentment les enigmàtiques orquídies que tinc a casa, a la sala. Penso en la fulla, alhora una i doble, del ginkgo biloba. Sembla que s’hi troben bé, a casa, les orquídies, perquè tornen des de fa anys, tot i que no hi trobin la seva meitat, l’insecte que les hauria de pol·linitzar. Les vaig fotografiar, inquietants i ufanoses, el darrer Divendres Sant. Silencioses.

Dissenys

El món és ple de similituds i diferències. I de connexions. El mateix dia que vaig conèixer el cartell de “Temps de flors” d’aquest any, acabava de veure el cartell del festival de cinema de Màlaga. I, mentalment, els vaig associar. No sé pas qui ha dissenyat l’un i l’altre. Però aquest fons blanc que els uneix, juntament amb la munió de roses i de persones que van a confluir a un mateix punt, les unes a Girona pel maig, les altres a una sala de cinema de Màlaga a l’abril, em va agradar.

Dalt d’un arbre

A la pel·lícula de l’any 1985, A Room with a View de James Ivory ambientada a l’inici del segle XX, des de dalt d’un arbre prop de Florència, en George reclamava bellesa i llibertat i no sé quantes coses més.

Anys abans, l’any 1973, a la pel·lícula Amarcord de Federico Fellini ambientada als anys vint i trenta del segle XX, des de dalt d’un arbre prop de Rímini, en Teo repetia i repetia que volia una dona.

Cadascú per on l’enfila. Dalt d’una olivera o dalt d’una pomera.

Aprofito que he après a pujar videos al bloc.

Puputs

Han tornat, ja són aquí. Ja he vist les primeres roselles, com papallones vermelles d’ales de seda, perdudes en uns marges. A casa sempre n’havíem dit puputs. També he vist els primers groguets, que sempre les acompanyen. Això vol dir que s’acosta el primer de maig. I que podem començar a jugar a endevinar gall, gallina, poll...

Connexions amb els puputs. El quadre de Monet. I l’escena de la pel·lícula de James Ivory “A Room with a View” amb Lucy i George i Charlotte. I Puccini.

Famílies

En l’espai d’un mes i mig, he vist dues pel·lícules franceses al Cinema Truffaut de Girona i un musical al Booth Theater de New York, amb un denominador comú: una família n’és la protagonista. Vet aquí els títols: Un conte de Noël, Le premier jour du reste de ta vie, Next to normal. Totes tres produccions són de l’any 2008.

El matrimoni de la família d’Un conte de Noël, un home més aviat gran casat d’anys amb una dona més jove, va tenir quatre fills, un dels quals va morir de petit. L’acció es desenvolupa durant un Nadal en el qual tota la família, el matrimoni, els tres fills ja grans amb les seves parelles i els néts es reuneixen a la casa familiar amb un problema: la mare pateix càncer i només es podrà salvar si algú de la seva sang és compatible amb ella per donar-li medul·la òssia.

A Le premier jour du reste de ta vie, la família té sis membres, un matrimoni amb tres fills i un avi, el temps de l’acció és més llarg amb una sèrie de flashbacks que mostren uns dies clau en cadascuna de les sis vides, que afecten irremeiablement les vides dels altres, la malaltia i la mort també hi són presents, i en aquest cas afecten l'avi i el pare.

La família de Next to normal, és més petita: una parella i una filla adolescent, més un segon fill que ha mort fa setze anys, però que és ben viu en la ment de tots i sobretot en la de la mare, l’única que ho admet. Des que va perdre el fill, la mare pateix (segons el psicòleg/psiquiatre de rigor) un trastorn bipolar amb al·lucinacions, per això comença un tractament mèdic i un segon que li fa perdre completament la memòria, amb la qual cosa no és ningú. I ha de tornar a refer la seva vida.

L’atzar, les petites o grans decisions de cada dia, la vida quotidiana anorreadora, la presència de malalties o morts com a detonant de la regeneració familiar... Vida.