Aquests dies es parla dels 60 anys de la primera edició de Girona. Un llibre de records, de Josep Pla. No he vist que ningú parli de la celebració d’un altre aniversari, els 30 anys de la publicació de Girona ara i sempre (una crònica) de Narcís-Jordi Aragó. És una llàstima.
No sabria quin llibre triar sobre Girona, si el de Pla o el d’Aragó. O potser sí que ho sé: triaria la crònica d’Aragó, amb el permís dels planians. I no només perquè Girona ara i sempre són dos llibres en un, com es pot veure ja des d’un punt de vista gràfic amb l’ús de la lletra cursiva i la lletra rodona per diferenciar els records personals i la crònica periodística. També per l’autenticitat de l’obra d’Aragó. Al costat de la seva, l’obra de Josep Pla em resulta com aquella parella d’actors, els Lunt, de la novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, que en Holden Caulfield, el protagonista, defineix així: “No feien com la gent i no feien com els actors. És difícil d’explicar. Feien més aviat com si sabessin que eren celebritats i tot això. Vull dir que eren bons, però eren massa bons. Quan un acabava de fer un discurs, l’altre deia alguna cosa ben de pressa, just després. Se suposava que havia de ser com gent de debò parlant i tallant-se els uns als altres i tot això. El problema era que era massa com si fos gent parlant i tallant-se els uns als altres.” No sé si em sé explicar.
Entrades
