Durant els anys setanta vaig ser una assídua lectora de les obres d’Henry Miller. Les dec tenir quasi totes. Amb el pas dels anys, només he freqüentat sovint una de les seves obres primeres The colossus of Maroussi, que tinc en versió castellana ben subratllada. En vaig arribar a escriure un paper d’aquells que van acabar tancats en un calaix sense veure mai la llum.
Miller va escriure aquesta obra l’any 1941, després d’haver visitat Grècia, convidat pel seu amic l’escriptor, Lawrence Durrell, que vivia a Corfú amb la seva família. A Grècia es va fer amic del poeta Georgios Katsimbalis, la figura central, el colós, que Miller descriu així: “Tenia la corpulència d’un toro, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un guepard, la tendresa d’un xai, i la timidesa d’un colom.”
El viatge a Grècia li va deixar una empremta forta. Fa la sensació que l’objecte de l’erotisme de Miller deixa de ser la dona i passa a ser la terra grega. Tan intensa és la comunió de Miller amb el paisatge, la gent, la història, la mitologia, l’art, la llum: “Ha parat de ploure, s’han trencat els núvols; la volta celeste s’obre com un vano i el blau es descompon en aquesta darrera llum violeta que fa que tot allò grec sembli sagrat, natural i familiar. A Grècia es té el desig de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i d’un salt llançar-se al blau. Es té el desig de flotar a l’aire com un àngel o d’estirar-se rígid a l’herba i gaudir d’un èxtasi catalèptic. Aquí, pedra i cel s’uneixen en matrimoni. Aquí, hi ha l’aurora eterna del despertar de l’ésser humà.”
Vam fotografiar aquestes lluminoses pedres de l’Erectèon, a l’Acròpolis d’Atenes, l’any 1975.
Entrades
