Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Cases heretades

Llegeixo que la Villa Urania, un edifici de propietat municipal, serà enderrocada la setmana que ve. La casa es troba a la Via Augusta de Barcelona i la va deixar en herència a l’Ajuntament l’astrònom Josep Comas i Solà, descobridor d’un cometa que porta el seu nom i d’un petit planeta que batejà amb el nom de Barcelona. La casa va ser construïda l’any 1868 per l’arquitecte Magí Rius i Taulet, l’autor de la Casa de la Misericòrdia i el Passatge del Crèdit. El testament de Comas, de l’any 1937, deixava la casa a la ciutat amb l’objectiu que es destinés a observatori, escola o institució cultural. Fins fa ben poc ha estat una escola bressol. 

M’ha fet pensar en l’episodi de la casa-taller de l’escultor Josep Clarà. També la va deixar en herència a la ciutat de Barcelona, l’any 1964, amb l’objectiu que la seva obra es conservés sencera allà on havia estat creada. Va ser Museu Clarà durant uns anys, però l’any 1996 l’Ajuntament va repartir les obres de Clarà entre el MNAC i el Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot, d’on era originari l’artista, va enderrocar el taller i va convertir la casa en biblioteca.

Què passarà amb aquell palauet que l’Ajuntament de Barcelona ha heretat recentment? Són males hereves les institucions? O només ho és l’Ajuntament de Barcelona? O és que les deixes testamentàries són regals enverinats?
A la fotografia skyline barceloní, des del Raval, un matí de finals de febrer.

Isadora

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan. 

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat. 

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.