Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

L’estiu de 1926

Rainer Maria Rilke vivia a Muzot, al Valais suís. La seva malaltia el feia passar llargs dies al sanatori de Val Mont. Va ser el seu darrer estiu. Moria amb l’any 1926. Però aquell estiu, Rilke va mantenir una correspondència intensa i extensa amb els escriptors russos Boris Pasternak i Marina Tsvietàieva. D’amor de lluny. Rainer i Marina no es van arribar a conèixer mai. 

Aquell estiu, Aurora Bertrana i Monsieur Choffat, el seu marit, van plegar l’apartament d’Annemasse, prop de Ginebra, i es van embarcar a Marsella en el Louqsor que els havia de conduir a la Polinèsia, on viurien tres anys, els més feliços de la seva vida, que deia ella. 

Àurea de Sarrà rebia a Grècia la més alta condecoració del govern grec i de la seva vida: el president Pàngalos havia concedit l’Orde del Fènix al poeta Kavafis i a la ballarina Àurea, que restaven així, per sempre més, agermanats per la condecoració i per aquell estiu. 

No sabia com il·lustrar aquest post, per no donar preferència a un o altre personatge, a un o altre lloc, perquè me’ls estimo tots. Així és que he decidit de posar la fotografia de l’esquena d’una de les reines de França, immortalitzades en pedra als jardins de Luxembourg, a París, que vaig fer l’any 2008. Perquè París, em sembla, pot unir tots els personatges d’aquell estiu de 1926 més que cap altre lloc.