Sobre Maria Àngels Anglada

Si hi ha una escriptora catalana lligada al món clàssic, aquesta és sens dubte Maria Àngels Anglada. Poeta, novel·lista i assagista, la seva veu es va fer sentir contra tota mena d’injustícies, les comeses vers les persones o vers la terra. Profundament compromesa amb el país, amb la llengua, amb els clàssics, amb la vida, Anglada compta amb un centre d’estudi a la Universitat de Girona, que tinc la sort de dirigir des de la seva creació, l’any 2004. Aquests són els treballs que he publicat sobre Anglada. Per continuar tallant les heures de l’oblit, amb tisores de mots.

“La claror ordenada dels mots d’Espriu, segons Maria Àngels Anglada (La gènesi d’un poema)”, Ítaca. Quaderns de cultura clàssica, 33 (2017), pp. 157-169.

“Les Closes i Climent: Anglada homenatja Fages”, dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (a cura de) (2016). Miscel·lània d’Homenatge a Joan Martí i Castell, volum II. Tarragona: Publicacions URV, pp. 235-240. 

“Sentir i conèixer la poesia angladiana”, Encesa literària, 2 (2016), pp. 65-70.

“Josep Sebastià Pons, Maria Àngels Anglada i Josep Pla, una trobada literària”, Cahier des Amis du Vieil Ille 199(2012), pp. 70-84.

“Compartir una sensibilitat: Virgili i Maria Àngels Anglada”, dins J. Pujol-M. Talavera (edd.), Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 2011, pp. 33-50. 

“La daurada parmèlia broda el mur: Maria Àngels Anglada i Camillo Sbarbaro” Reduccions 97 (2010), pp. 102-114.

“Maria Àngels Anglada i l'Institut d'Estudis Catalans”, El Butlletí de l'IEC, 131, maig 2009.

“Maria Àngels Anglada i Vilamacolum: una qüestió de fidelitats”, dins Personatges Il·lustres de l'Alt Empordà, a IAS, Esplugues de Llobregat 2009, p. 214.

“Anglada contra la injustícia”, Avui Suplement Cultura, 17 de gener de 2008, pp. 8-9.

“Estudi preliminar” a M. Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Edicions 62, Barcelona 2008, pp. 7-34. 

“Maria Àngels Anglada, poeta”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLIV Hivern-Primavera 2007, p. 3.

“Paisatges literaris a l’obra assagística de M. Àngels Anglada”, dins II Premi de Narrativa M. Àngels Anglada, Institut Ramon Muntaner, Figueres 2005, pp 48-65. 

“Càtedra M. Àngels Anglada”, Auriga 42 (2005), pp. 10-11.

“M. Àngels Anglada, paradís amb poeta”, Revista de Girona, 199 (2000), p. 57.

Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

Les paraules del mes: gener 2018

Heura. Del llatí hedera. Les seves manetes s'arrapen fort. La casa de l’heura. Dir-se Heura.

Sempre. Del llatí semper. La mar sempre recomença. El sol torna sempre. És una paraula tossuda, sempre. I no decep. Mai.

Abella. Del llatí apicula. Abella furiosa de sa mel. L’abella reina. El niu d'abella. Aristeu i les abelles de les Geòrgiques de Virgili.

Camèlia. Del nom llatinitzat d’un botànic, camellia. La gran Sarah va ser la dama de les camèlies. La camèlia de Coco Chanel. El carrer de les Camèlies. I les camèlies florides de gener, al peu d’un reixat, del Jardí Mercè Rodoreda de l’IEC.

Cel. Del llatí cælum. El cel de les oques. El setè cel. Cel rogent. Cel clapat de fulles, ratllat de branques. Cel universitari gironí, el de la fotografia.

Desfici. Suposadament del llatí disficium. Un desfici de pluja. Un desfici de petons els que volia Catul de Lèsbia. Un desfici de flors el de Mercè Rodoreda.

Holocaust. Del grec passant pel llatí holocaustum. En el dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, un record per a Jacques Stroumsa, el violinista d’Auschwitz que Maria Àngels Anglada va trobar després d’haver publicat la novel·la. A la fotografia Stroumsa toca el violí a Girona, convidat per la Càtedra, l’any 2005.

Rosa. La primera paraula llatina que aprenem a declinar. Les roses són d’Afrodita i tots els poetes parlen de les roses. Les roses que menja l’ase-Luci d’Apuleu per tornar a la forma humana. Les roses de tots colors de les parets dels banys de la casa de Romanyà. Quantes, quantes roses.

Dilluns. Del llatí dies lunae, és a dir el dia dedicat a Diana, la deessa de la lluna. Els naixements de lluna més emperlats: els de Romanyà. L’escultura de la fotografia, que vaig fer ahir, no és Diana, però ajudarà a passar el llunàtic dilluns.

Moix. Probablement del llatí musteus, que ve a ser dolç com el most. Però, si estic moix, és que estic abatut. O suau, com el moix de la fotografia. Aurora Bertrana es va enfadar, quan el Moix Terenci va guanyar el premi que porta el nom del seu pare.

Examen. Del llatí examen, que vol dir eixam, d’abelles, sí, sí, i, figuradament, control. És el que toca aquests dies en les aules que s’endevinen dins de l’edifici de la fotografia. I, avui, l’eixam de futurs filòlegs mesurarà els seus coneixements de llatí. Sort!

Si voleu veure les fotografies de les paraules de cada dia del mes de gener, podeu anar a algun d’aquests enllaços.

Avui fem 7 anys

Avui fa 7 anys que això va començar. Primer tímidament, a estones entusiàsticament, amb absències llargues i entrades curtes. Fer anys a vegades serveix per fer balanç. Aquestes són les etiquetes, això vol dir els temes, que més he utilitzat durant aquests 7 anys, amb la freqüència numèrica al costat. Si voleu que en faci una interpretació, us diré que probablement són la representació de les meves fílies, o dèries, o feines, qui sap, o són només efectes de temporades més àgrafes o més viatgeres. M’ha sorprès veure que he parlat més vegades de Virgili que d’Horaci.

nexus rerum (121) New York (103) viatges (103) Roma (81) Llagostera (71) Mercè Rodoreda (62) Girona (59) Virgili (56) Romanyà (47) UdG (47) literatura llatina (47) IEC (44) Horaci (43) jocs (41) flors (39) literatura (39) llatí (39) Líban (37) Suïssa (37)

No sabria dir-vos les raons de la fotografia que he triat per a il·lustrar aital entrada celebradora. La vaig fer el mes de maig de l’any passat al Metropolitan Museum de NY.

Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

Rates de biblioteca

Llegeixo un article en una revista d’estudis clàssics sobre el color dels lliris que Anquises, el pare d’Eneas, demana per honorar el malaurat Marcel, fill de la germana d’August mort als 19 anys, quasi al final del llibre sisè de l’Eneida de Virgili. Hi ha qui defensa la vermellor dels aitals lliris, hi ha qui es decanta per la blancor. Sigui com sigui, el passatge ha generat molta literatura filològica, al llarg dels segles. I encara el plet no s’ha resolt, és clar.

Llegeixo el poema que, cada dijous, m’envia per correu electrònic una llibreria antiquària. Aquesta setmana el poema era de Denise Levertov, “Amenaça”. Em fa pensar en una oda d’Horaci, pel pi alt protagonista del poema. El pi de Levertov, venerable i bell, amic, pot esdevenir un perill si el vent fort el sacseja. Així en la mateixa bellesa hi nia la por que caigui el pi alt damunt de la teva casa, damunt teu, damunt de la fragilitat de la rutina de tenir de veí un alt pi.

Aturo els meus ulls al jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu descrit a Primera història d'Esther, “el roser de la pell leprosa, la troana, la camèlia, el libanenc i la palmera gànguil”. Es veu que la palmera gànguil va ser malmesa per una ventada molt forta. Devia ser massa alta, com el pi de Levertov i el d’Horaci. I és que més amunt pujaràs, més dura serà la caiguda.

El quadre que il·lustra el post d’avui el vaig veure, també aquesta setmana, a la portada d’una revista nord-americana d’història. El va pintar entorn de 1850 Carl Spitzweg (1808-1885) i el va titular The Bookworm. Walter Benjamin el va mencionar en el seu assaig “Unpacking my Library: A Talk about Book Collecting”. Ara, el quadre i el text de Benjamin són utilitzats també per William Cronon en el seu article “Recollecting My Library... and My Self”. Vet aquí.

Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

L’om d’Eneas i de Stoner

Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. 

Probablement John Williams pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situà un om a casa de Stoner, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”

El gravat de Wenceslaus Hollar (Prague, 1607- Londres, 1677), conservat a la Biblioteca de la Universitat de Toronto, que acompanya el post d’avui, il·lustra l’arribada d’Eneas i la Sibil·la als Inferns, amb un únic arbre, l’om, al fons.

Biblioteca ferroviària

Tren d’anada. Llegeixo l’Homenot que Josep Pla va fer de Josep Sebastià Pons. Interès professional: he de preparar un paper sobre el poeta rossellonès. M’hi trobo Virgili. Cap sorpresa. Diu Pla de Pons que era un “apassionat de Virgili i de Montaigne” i explica: “Presoner de guerra dels alemanys, és concentrat, després de diverses vicissituds, en els camps de Curlàndia, amb un Virgili i un Pascal a la butxaca per tota companyia. [...] A l’Havre els serveis sanitaris li feren perdre el Virgili, que li havia fet tanta companyia.”

Tren de tornada. Començo Stoner de John Williams, que m’he comprat a la llibreria propera a l’estació, aprofitant els cinc minuts que em sobraven i perquè una meva antiga estudiant el va recomanar vivament al seu mur del Facebook, l’altre dia. I perquè me’n refio molt del seu criteri literari. Hi llegeixo del protagonista: “Va dedicar gairebé tot l’estiu a rellegir els poetes llatins clàssics i medievals, sobretot els seus poemes sobre la mort. Va tornar a considerar la senzillesa i l’elegància amb què els lírics romans acceptaven el fet de la mort, com si el no-res que afrontaven fos un tribut per la riquesa dels anys gaudits.”

Aquest vell xiprer (tan clàssic ell!) del jardinet de l’estació de Caldes de Malavella sempre m’ha robat el cor. El vaig fotografiar el primer dia de juliol d’aquest any.

L’opacitat de l’ombra

L’escriptor llatí Publili Sirus deia que fins i tot un cabell té la seva pròpia ombra. Virgili expressà bellament el capvespre amb aquesta imatge “de dalt de les muntanyes cauen, allargades, les ombres”. Plutarc explicava que, quan Alexandre es va adonar que el seu cavall Bucèfal tenia por de la seva pròpia ombra, a partir d’aquell moment sempre el va situar de cara al sol i, així, el va aconseguir domar. I és que hi ha qui no es refia ni de la seva pròpia ombra. Tots tenim, diu un amic meu, aquesta franja d’opacitat, variable en cadascun de nosaltres. Alguns coneixen bé el grau d’opacitat d’altres i se’n serveixen. 

El sol capvespral del darrer dia d’abril de l’any 2011 em va empènyer a fotografiar la meva franja d’opacitat.

Els tres llibres

En el suplement cultural d’un diari, ara que s’escau el centenari del naixement de l’editor, escriptor i traductor Joan Sales, explicaven que Sales tenia tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l’Evangeli. Em va recordar el darrer capítol de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, quan l’escriptor mallorquí confessa: “Tres llibres han passat per la meva ànima i l’han llaurada com si fos un camp i l’han deixada sembrada i fèrtil. [...] Els tres llibres que tan fondament cavaren dins mi són: els Salms de David; les Converses Tusculanes de Ciceró; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.”

Quins tres llibres han deixat solcs a la vostra ànima, lectors amics? O són només dos? O més de dos? Aquest parell de llibres de la fotografia me n’han deixat a mi. I ben profunds.

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

Ruralia

Primerament, és vària la natura

i nodriment dels arbres; car uns vénen

volenterosament sens que els obligui

l’obra de cap mortal: pels camps s’ufanen

oberts o per les vores sinuoses

lentes dels rius, com ara el vímet dòcil,

i les grogues ginestes vincladisses,

les pollancredes i les salzeredes

d’un blau i blanc aletejar de fulla.

Els altres naixen de llavor sembrada,

com els alts castanyers i com l’alzina,

arbre màxim de copa qui verdeja

augustament en les forests de Júpiter,

o el roure, que els Grecs tenen per oracle.

Brosten uns altres en ravells molt densos

des de la rel: el cirerer salvatge

i l’om; sots la gran ombra de sa mare

el parnassi llorer menut s’abriga.

Fou la Natura qui primer donava

aquests camins: per ells és verda tota 

la raça vegetable i innumerable

de belles hortes i de belles selves

i de boscatges vells religiosos.

Aquests versos pertanyen a les Geòrgiques de Virgili, traduïdes en decasíl·labs l’any 1917 per Mn. Llorenç Riber i publicades per l’Institut d’Estudis Catalans. Il·lustren una fotografia que vaig fer el dia 11 de març a Cartellà. I em serveixen per afegir-me a la celebració del Dia mundial de la poesia.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina

gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

Geòrgiques

Aquesta tarda he tornat a obrir les Geòrgiques de Virgili, a partir d’una citació de Goethe al seu Viatge a Itàlia. Com que era del llibre segon, he anat a parar a aquells hexàmetres que sempre que reveig em tornen a admirar, el 458: “Oh! massa benastrucs, si coneixien llurs béns, els conradors.” I pocs versos més enllà: “Venturós el qui ha pogut conèixer les raons de les coses i el qui ha posat sota els peus totes les temences, l’inexorable fat i l’estrèpit que envolta l’avariciós Aqueront!” 

Tots els camins porten a Virgili. També el de la fotografia que vaig fer el dia de Nadal a Llagostera.

Mans

L’any 1959, el dia abans de ser ordenat capellà, Modest Prats va escriure una “Oració de les mans”, ara publicada al volum Homilies d’Organyà. El text, colpidor, és d’una gran bellesa. N’extrec aquest fragment. “Tenim la pell dura, Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa. Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries. Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.” 

L’any 1945, l’escriptor austríac Hermann Broch va escriure La mort de Virgili, un doll de paraules inexhaurible i un diàleg amb el món antic. A la primera part de la novel·la llegim: “Oh mà, mà que toca, palpa, recull, tanca, oh dits i puntes dels dits, aspres i suaus i tous, pell viva, superfície superior de la foscor de l’ànima, desclosa amb les mans alçades! Sempre havia sentit a les mans aquest batec estrany i gairebé volcànic, sempre l’havia acompanyat el pressentiment d’una estranya vida pròpia de les seves mans.”

Leonardo da Vinci va fer l’estudi de mans que il·lustra les lúcides mans de Prats i Broch, pels volts de 1474.