Bosc cèlebre, bosc sonor

Hi ha boscos cèlebres i boscos sonors a la literatura llatina antiga. Són cèlebres, per exemple, els boscos del Pontos, esmentats per Horaci, perquè els pins que hi creixien proveïen bona fusta per construir naus, o els boscos del Pèlion que menciona Catul, per la mateixa raó. Són sonors, d’altra banda, els boscos d’alzines de Dodona, o els boscos de les Bucòliques de Virgili. Els primers perquè els sacerdots de Júpiter penjaven a les branques de les alzines unes cadenes que, amb el vent, produïen sons que donaven respostes oraculars. Els de les Bucòliques virgilianes eren sonors per l’alta ocelleria que s’hi arrecerava a les branques dels arbres -si fa no fa com en el poema de Carner-, i també perquè els pastors enamorats ensenyaven als boscos a repetir el nom de l’estimada, com Títir i la seva bella Amaril·lis. 

El post d’avui ha nascut d’una lectura ferroviària: el treball de Joan Bastardas “Nota sobre la recòndita presència de la poesia clàssica en la lírica llatina del segle XII”, inclòs al volum Llegir i entendre. Estudis dispersos, compilat pòstumament i accessible a la xarxa. La “silua nobilis” d’Horaci, esmentada al treball, m’ha portat a Catul i al “nemus argutum” de Virgili. Un altre dia parlaré dels noms del bosc en llatí. 

El bosc que il·lustra el post d’avui és de faigs i el va pintar Gustave Doré l’any 1879.