dilluns, 29 d’agost del 2016

La primera història de la ciutat de Barcelona

Quan el dia 22 d’agost de l’any 1491 es publicava a Barcelona a les premses de Pere Miquel l’obra de Jeroni Pau, Barcino, intitulada també Libellus inscriptus Barcinona ad Paulum Pompilium, es produïa un fet històric, ja que l’obra suposava la primera història de la ciutat de Barcelona, i abastava des de la fundació de la ciutat fins a la contemporaneïtat de l’autor. Fa just 525 anys.

Quasi un segle després, l’any 1589, també a Barcelona però a les premses d’Hubert Gotard, Dionís Jeroni Jorba publicava la seva Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, que havia redactat primerament en català i posteriorment havia traduït al llatí. Aquestes són les dues primeres històries de la ciutat de Barcelona, obres dels primers historiadors de la ciutat de Barcelona. És clar que Barcelona apareix a les cròniques i històries de Catalunya al llarg dels segles, però Barcelona com a matèria d’estudi o com a objecte literari és utilitzada per primera vegada per Jeroni Pau i després per Dionís Jeroni Jorba. 

Jeroni Pau va escriure la seva obra sobre Barcelona en llatí, com era preceptiu que fes un humanista del segle XV, i la va dedicar al seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio que li havia demanat per carta que li expliqués per escrit, segons diu a l’inici, “tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació, i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies.” Això és el que es va proposar i va dur a terme Jeroni Pau, com un deure i un deute que tenia envers el seu amic romà i la seva ciutat natal. 

Barcelona va ser descrita i lloada per Jeroni Pau, seguint el model de les obres que s’havien escrit sobre Florència o Roma. La lloa de Pau, ella sola, va fer la seva funció durant quasi un segle. Però els temps canvien i les ciutats també. Per això cent anys més tard calia actualitzar la lloa de Barcelona. Ho va fer Jorba, seguint el model i la petjada de Pau, com era de justícia. En el proper post veurem perquè l’obra es va publicar en castellà.

Vaig fotografiar el Saló del Tinell el mes de juny de l’any 2013.

Jeroni Pau, Obres, a cura de Mariàngela Vilallonga, Barcelona, Curial (Autors Catalans Antics, 2 i 3), 1986, 2 volums.

dissabte, 27 d’agost del 2016

Sopars i secrets que maten

A la literatura llatina antiga hi ha, com a mínim, dos sopars famosos, la cena Trimalchionis del Satiricó de Petroni, la cena Nasidieni de les Sàtires d’Horaci. Un i altre sopars són descrits amb gran precisió i detall. Un i altre sopars són representatius del luxe que gaudia una part privilegiada de la societat romana. Ens podem imaginar ambdós sopars quan contemplem els frescs de les vil·les pompeianes amb menges exquisides, vaixelles precioses: aquelles copes de vidre representades al fresc de la casa dels amants, aquella fruitera de vidre amb magranes. 

Al sopar de Nasidiè, cau un dosser del sostre sobre la taula del banquet i causa seriosos estropicis: moltes peces de la vaixella eren de vidre. Al sopar de Trimalció, el protagonista diu que prefereix els atuells de vidre als de bronze, perquè no fan olor, i que si no es trenquessin se’ls estimaria més que l’or, però reconeix que sempre són per terra, fets miques. Petroni aprofita aquest moment per explicar una anècdota, atribuïda a l’emperador Tiberi, sobre un artesà que va fer una tassa de vidre que no es trencava. Un cop l’artesà va haver demostrat la raresa de la seva invenció, l’emperador va preguntar-li si algú més coneixia el secret de fabricació d’aquells vidres. Davant la resposta negativa de l’artesà, el va fer matar: si s’hagués sabut, l’or hauria perdut tot el seu valor.

diumenge, 21 d’agost del 2016

La mà que fa la foto

Aquest matí, llegia un article d’un periodista que, aquest estiu, deu haver viscut un instant d’eternitat perquè s’ha empeltat de poeta. He pensat en els instants d’eternitat que es poden viure a la vida. Dolços instants feliços. També quan et fan una fotografia. L’àlbum de fotos de la vida no només reflecteix el pas del temps al rostre, sinó també l’instant d’eternitat que pots sentir en contemplar la mà que fa la foto. 

El fil del pensament s’ha posat a redactar aquest post, tot recordant aquell amic que diu que ja no n’escric tants. I ha furgat en la memòria per trobar una fotografia que l’il·lustri. És de fa ben pocs dies. El dijous 18 d’agost, camí de Vallter, ens va atrapar aquesta imatge a la vora de la carretera. La vaig voler fixar, per allò de captar la respiració del món. Sense adonar-me que fixava també la mà que fa la foto i el braç que condueix.

divendres, 5 d’agost del 2016

La memòria dels jardins

Dia d’estiu xardorós. Fas feina, però com si no avancessis. Et distreus amb una mosca, amb una formiga, amb un cop de vent, amb un cel diferent del que esperaries. Senzillament, et distreus. Entens el moviment lent de la gent dels tròpics. 

Aquesta tarda, estava llegint un llistat de títols de traductors i traduccions per a una feina que ja hauria d’haver lliurat. I em trobo amb Els jardins de la memòria de Michel Quint, traduït al català per Mercè Ubach, l’any 2002. 

Em ve al pensament immediatament Un jardin pour mémoire de Jacques Lacarrière una obra que tinc penjada al fons de la memòria fa un munt d’anys, des que la vaig comprar l’any 2000 a Perpinyà, segons que vaig escriure a la primera pàgina. 

L’original francès de Michel Quint porta el títol Effroyables jardins. No l’he llegit. Veig quin és l’argument a la xarxa. Encara hi trobo una novel·la de Lea Vélez, El jardín de la memoria i una obra d’Orhan Pamuk que en traducció portuguesa es titula Os jardins da memoria, (Kara Kitap, en turc, The black book, en anglès). 

Agafo Lacarrière de la lleixa. El llibre és ple de subratllats i de notes al marge, amb llapis, com acostumo a fer amb els llibres que llegeixo en segons quins estats d’ànim. Hi ha un foli manuscrit meu a dins. Es titula “Del cor, la memòria i els arbres”. Un altre dia potser faré un post amb el contingut del foli manuscrit. Ara només volia deixar constància d’aquestes connexions que es produeixen entre les coses, d’aquestes sincronicitats que es troben quan no es busquen. 

I d’aquest títol del primer capítol del jardí de Lacarrière, “Les saules ne sont pas les seuls à pleurer”. Com em va agradar la primera vegada que el vaig llegir!

dimarts, 2 d’agost del 2016

El que vulguis, i els dies


Tot va començar el segle VIII aC amb Hesíode i la seva obra Els treballs i els dies (Ἔργα καὶ ἡμέραι). Va continuar l’any 1896 amb Marcel Proust que va recrear Les plaisirs et les jours. Una diferència potser per antonímia respecte de l’original. Però els dies hi són. Sense diferències. I aquesta és una constant en totes les recreacions que vindran després. L’any 1968 (vegeu la curiosa repetició i combinació dels nombres amb la data de Proust), Gabriel Ferrater va fer un canvi respecte d’Hesíode per acostar-se a Proust, també per antonímia, o sinonímia, i va crear Les dones i els dies. Hi vaig pensar fa uns dies a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, en mencionar l’orador el títol d’un recull de treballs del filòleg Jordi Mir, Les paraules i els dies

He elaborat una petita llista de títols en diverses llengües que provenen del d’Hesíode. Jo mateixa el vaig recrear en un meu article sobre Suïssa, “El llac i els dies”, encapçalat justament amb una citació de l’obra de Proust. Vet aquí alguns:

Vicent Alonso, Les paraules i els dies (2002)
Vimala Devi, A Cidade e os Dias (2008)
Josep M. Fonalleras, Gertrudis i els dies (2003)
Gilles Marcotte, Les livres et les jours (2002)
Christian de Portzamparc, Les dessins et les jours. L’architecture commence avec un dessin (2016)
Gianfranco Ravasi, Le parole e i giorni (2008)
Peter Sloterdijk, Zeilen und Tage (2012)
Raymond Vogel- Alain Kaminker, La mer et les jours, una pel·lícula de 1958

Gustave Moreau va pintar el quadre que il·lustra aquest post, Hesíode i la Musa, l’any 1891, una de les moltes versions que va fer al llarg de la seva vida.