En la mort de Robert Brian Tate

Irlandès de soca-rel, Robert Brian Tate ha estat un dels grans hispanistes britànics del segle XX. Tate sempre destacava el paper que, en els inicis de la seva carrera universitària, van exercir les figures de dos catalans. El primer va ser Ignasi González Llubera, catedràtic a Belfast “un nomenament únic en la història acadèmica anglesa”, deia, que li va ensenyar paleografia i li va fer conèixer la cultura catalana. El segon va ser Joan Batista i Roca, de Cambridge, que el va examinar de llicenciatura. Tots dos el van convèncer que es dediqués a la recerca, que es centrés en l’època del Renaixement i que estudiés la figura quatrecentista del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit i Pau. 

Així és que l’any 1948 Tate vivia en una pensió al costat d’Els Quatre Gats i “duia agafat de la mà” un exemplar de la primera gramàtica anglocatalana, escrita per Joan Gili, el tercer català de la seva vida, per elaborar el seu primer estudi sobre Margarit sota el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer. Al mateix temps, aprenia català a l’Ateneu amb Ramon Aramon i mantenia amistat amb Martí de Riquer, Pere Bohigas, Anscari Mundo, Miquel Batllori, i els historiadors gironins Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés. De retorn a Anglaterra i ja com a catedràtic d’Hispanisme es va adonar que l’ensenyament de la cultura hispànica a la universitat necessitava transformacions i va eixamplar l’horitzó per incloure-hi la cultura catalana, la cultura gallega, la portuguesa, l’andalusa, segons que ell mateix va escriure. 

Feia servir uns versos de T. S. Eliot per afirmar que la història sempre és contemporània. I se servia d’aquests mots del cardenal Margarit per lloar la Catalunya que estimava i coneixia tan bé: “Gloriosa sunt de te Catalonia”.

Ahir va morir a la ciutat de Nottingham al costat de la seva esposa Beth i el seu fill Marcus, a qui pertany l’autoria de la fotografia que li va fer en una de les felices estades de Robert Brian Tate entre nosaltres, a Girona, amb la medalla de doctor honoris causa i l’efígie del cardenal Margarit. Sempre portava Girona al cor, deia. La coneixia bé pels sis mesos que hi va passar a finals dels anys quaranta per fer la seva recerca margaritiana. 

A la Universitat de Girona tenim cura del seu llegat material, volem continuar sent mereixedors del seu llegat intel·lectual i el tindrem sempre en la memòria.

Estudiar el passat per entendre el present

Em vaig subscriure a la informació digital “Efemèrides de Girona del dia” que ofereix el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona. En l’enviament d’avui s’hi recorda un fet que em plau d’evocar: “2002- El professor Robert Brian Tate fa donació de més d’un miler de volums d’historiografia humanística a la UdG, coincidint amb la celebració del quart Col·loqui Internacional sobre Literatura Catalana Antiga.”

Efectivament, els dies 8-11 de juliol de l’any 2002, l’equip de recerca Studia Humanitatis de la UdG vam celebrar un Col·loqui Internacional, de gratíssima memòria, que vam titular “Història i llegenda al Renaixement”. Hi érem tots: els membres de l’equip d’Itàlia, del Regne Unit, d’Alemanya, de Bèlgica i els catalans, a més de professors convidats d'Espanya. Vam treballar de valent: en la preparació del congrés, en les ponències que vam presentar, en les actes que després vam editar.

El material que l’irlandès Robert Brian Tate, professor emèrit de la Universitat de Nottingham, ens va donar és un dels fons especials que conserva amb cura la Biblioteca de la UdG. El nucli del fons prové dels estudis que Tate va fer sobre Joan Margarit i Pau, cardenal i bisbe de Girona, durant el segle XV, que va publicar en anglès a Manchester, l’any 1954. Al fons, hi ha molt més que llibres: un miler de cartes i un centenar de carpetes d’apunts, de conferències, de classes. El fons serveix per a l’elaboració de treballs de recerca i de doctorat, sobre l’humanisme català. I és també una font inèdita que mereix ser estudiat en profunditat, per ell mateix.

Aquell dia de juliol, Tate va acabar el seu discurs amb els primers versos dels Quatre quartets de T. S. Eliot:

Present i passat

tal vegada són presents en futur

i el futur contingut en el passat.

Si tot temps és eternament present

tot temps és irredimible.