diumenge, 27 de febrer del 2011

Chanel i Rodoreda

No m’havia plantejat mai de preguntar-me què tenen en comú, Coco Chanel i Mercè Rodoreda. Ara que els diaris han difós l’aparició de documentació nova sobre la relació entre Coco Chanel i Apel·les Fenosa, vaig recordar que Fenosa va fer un bust de Rodoreda l’any 1948, de la mateixa manera que Coco Chanel va ser retratada en fang per Fenosa l’any 1939. I, pensant-hi, ara diria que ambdues compartiren també l’elegància, la vida a París i fer de modistes. 

Rodoreda va dedicar a Fenosa un poema que comença així:

Filles som d’argila informe
grisa i freda com el món.
Un pur misteri ens infon 
el deliri d’ésser forma.

Al portal web de la Fundació Apel·les Fenosa tenen registrades 1521 obres de l’artista. D’allà he pres la fotografia del bust de Mercè Rodoreda que il·lustra aquest post i que es conserva a l’Institut d’Estudis Catalans. 

dimecres, 23 de febrer del 2011

En la mort de Robert Brian Tate

Irlandès de soca-rel, Robert Brian Tate ha estat un dels grans hispanistes britànics del segle XX. Tate sempre destacava el paper que, en els inicis de la seva carrera universitària, van exercir les figures de dos catalans. El primer va ser Ignasi González Llubera, catedràtic a Belfast “un nomenament únic en la història acadèmica anglesa”, deia, que li va ensenyar paleografia i li va fer conèixer la cultura catalana. El segon va ser Joan Batista i Roca, de Cambridge, que el va examinar de llicenciatura. Tots dos el van convèncer que es dediqués a la recerca, que es centrés en l’època del Renaixement i que estudiés la figura quatrecentista del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit i Pau. 
Així és que l’any 1948 Tate vivia en una pensió al costat d’Els Quatre Gats i “duia agafat de la mà” un exemplar de la primera gramàtica anglocatalana, escrita per Joan Gili, el tercer català de la seva vida, per elaborar el seu primer estudi sobre Margarit sota el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer. Al mateix temps, aprenia català a l’Ateneu amb Ramon Aramon i mantenia amistat amb Martí de Riquer, Pere Bohigas, Anscari Mundo, Miquel Batllori, i els historiadors gironins Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés. De retorn a Anglaterra i ja com a catedràtic d’Hispanisme es va adonar que l’ensenyament de la cultura hispànica a la universitat necessitava transformacions i va eixamplar l’horitzó per incloure-hi la cultura catalana, la cultura gallega, la portuguesa, l’andalusa, segons que ell mateix va escriure. 
Feia servir uns versos de T. S. Eliot per afirmar que la història sempre és contemporània. I se servia d’aquests mots del cardenal Margarit per lloar la Catalunya que estimava i coneixia tan bé: “Gloriosa sunt de te Catalonia”.
Ahir va morir a la ciutat de Nottingham al costat de la seva esposa Beth i el seu fill Marcus, a qui pertany l’autoria de la fotografia que li va fer en una de les felices estades de Robert Brian Tate entre nosaltres, a Girona, amb la medalla de doctor honoris causa i l’efígie del cardenal Margarit. Sempre portava Girona al cor, deia. La coneixia bé pels sis mesos que hi va passar a finals dels anys quaranta per fer la seva recerca margaritiana. 
A la Universitat de Girona tenim cura del seu llegat material, volem continuar sent mereixedors del seu llegat intel·lectual i el tindrem sempre en la memòria.

dimarts, 22 de febrer del 2011

El Aleph

Carme Manrubia em va regalar un llibre, El Aleph, de Jorge Luis Borges. El vaig trobar l’altre dia, enterrat enmig de papers sobre Rodoreda. Hi ha una inscripció estampada a la primera plana: “Este libro fue comprado en Librería de Orientación Filosófica, Calle Real de Sabana Grande, Edificio Lincoln Pasaje - Local 17” Es tracta de la sisena impressió d’abril de 1966, d’una edició argentina. 
És sabut que Carme Manrubia va passar el seu exili a Veneçuela, on va fundar una fàbrica de perfums, que va vendre, quan va tornar a Catalunya, per viure a Romanyà de la Selva. 
Intrigada, vaig voler saber si encara existia la llibreria. Google em va dir que sí. Ara es diu “Librería Centro de Orientación Filosófica”. Però, si aneu a Caracas i voleu visitar-la, haureu de dirigir-vos a una adreça diferent. 
Ja no recordo perquè dins del llibre conservo unes fotocòpies d’un conte de Rodoreda. 
La fotografia la vaig fer la setmana passada al jardí de Llagostera.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Migdiades

Ell ja era a l’estació que l’esperava. Ella era al tren i encara en tenia ben bé per una hora per arribar. Ella li va dir per telèfon a ell que anés a dinar i que fés una primera migdiada. A la segona ja hi serà ella, vaig pensar, mentre escoltava, sense aixecar la vista del llibre, la conversa telefònica de la noia que seia davant meu, en el tren. I em va venir al pensament aquell final del poema I, 5, dels Amores d’Ovidi: “La resta ¿qui no la sap? Quan estiguérem fatigats, reposàrem tots dos. Arribin sovint per a mi migdiades com aquesta!”

La traducció és la de la Fundació Bernat Metge i la fotografia la vaig fer al jardí de Llagostera, la setmana passada, més o menys a l’hora de la migdiada.

dijous, 17 de febrer del 2011

Per a un lector

Tenir lectors és un regal. A vegades escrivim per a nosaltres mateixos, és el cas dels dietaris o diaris íntims. A vegades escrivim per a una altra persona, és el cas de les cartes, d’amor per exemple. Uns i altres són materials sovint personals i intransferibles, per a un sol lector, que poden acabar sent destruïts, perquè no es volen fer extensius a d’altres lectors. O no. A vegades escrivim per deixar fixada alguna cosa que hem après en les nostres recerques, és el cas dels llibres derivats de la tasca professional. A vegades escrivim per compartir les nostres experiències personals. A vegades escrivim per expressar els nostres sentiments. A vegades escrivim per explicar-nos nosaltres mateixos. 

Sempre escrivim perquè ens agrada jugar a combinar mots. Sempre escrivim per comunicar-nos. Si de tot plegat en surt una peça que, amb ambició literària, avança en el coneixement de la condició humana aquesta peça serà llegida avui, demà, i sempre. Però cada peça necessita, almenys, un lector. Com quan fas classe o dónes conferències, capítols de llibre explicats en veu alta als estudiants o als assistents a les conferències. I és que, com deia Píndar, qualsevol bellesa és imperfecta, si no hi ha ningú que la digui. O que l’escrigui, almenys per a un lector.

Aquesta vitrina de llibres impresos a la primera impremta del Líban la vaig fotografiar l’agost de 2010.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Rodoreda, París i La Hune


Diu que l’empresa Louis Vuitton s’hi ha entestat i aconseguirà obrir una de les seves botigues allà on hi ha, des de 1949, la llibreria La Hune, al Boulevard Saint Germain just enmig dels dos famosos cafès el Flore i el Deux Magots. La llibreria sembla que es traslladarà a un local de la Plaça Saint Germain. D’un temps ençà, el Quartier Latin de París ha estat envaït per botigues de moda que substitueixen tradicionals botigues de la zona. Ara és el torn d’aquella llibreria freqüentada per Mercè Rodoreda, durant el seu exili parisenc. Ella mateixa ho explica en unes notes conservades a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans que vam publicar en el dossier Geografia literària de Mercè Rodoreda, de la Revista de Girona, l’any del centenari del seu naixement. Diu Rodoreda: “Com que la meva casa a París [...] es trobava molt a la vora de Saint Germain des Prés, quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Lipp, al Flore, o bé al Deux Magots. Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre i de Simone de Beauvoir. Com de tota la gent més representativa de l’època.” I en un altre lloc afegeix: “En el Boulevard de Saint Germain des Prés tocant als Deux Magots la llibreria La Hune era un dels llocs on badava més.” 

La fotografia amb la llibreria i el cafè, que il·lustra aquest text, la vaig fer el mes de març de 2008, quan perseguia el París de Mercè Rodoreda. A la llibreria tenien alguna de les novel·les de Rodoreda, traduïda al francès. Em va costar de trobar. Recordo que hi vaig comprar un voluminós diccionari de la dansa.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Càtedres per a Anglada i Pla

La fotografia que il·lustra aquest post la vaig fer al pis més alt de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. És un pis literàriament il·lustre el cinquè. Des de fa pocs mesos Maria Àngels Anglada ja no està sola en la seva càtedra. L’acompanya Josep Pla, que ha estrenat càtedra a la Universitat de Girona. La càtedra amb el nom de l’escriptora va néixer el mes d’octubre  de l’any 2004. Sembla que era ahir i ja han passat més de 6 anys!
Anglada i Pla es van conèixer. El sis de maig de 1981, quinze dies després de la mort de Pla, Anglada va explicar detalls de les trobades amb l’escriptor en l’article “Records de Josep Pla”, al setmanari L’Empordà. Hi llegim això: “La primera vegada que hi vaig parlar, molt breument, va ser a Figueres, quan es va presentar un curtmetratge sobre ell i el seu paisatge. Aleshores ens va signar un exemplar del seu magnífic llibre Catalunya Vella, i ens hi va escriure: “Figueres. Ai!”. De la trobada després d’haver rebut el premi Josep Pla, l’any 1979, Anglada en recorda aquesta altra conversa: “‘En literatura –em va dir- no faci mai res d’inútil’. ‘Què vol dir, senyor Pla?’ ‘Que no escrigui d’una manera tancada, només per a quatre iniciats. Hem d’escriure per a tothom’”.
Maria Àngels Anglada va escriure el poema “En la mort de Josep Pla”, poc després de la mort de l’homenot de Llofriu, és a dir després del dia 23 d’abril de 1981. No podia saber Maria Àngels Anglada que, just divuit anys després, ella també moriria un dia de Sant Jordi. Ara els seus noms viuen de costat, gràcies a la Universitat de Girona. Que sigui per molts anys!

divendres, 11 de febrer del 2011

Per escampar la boira

Rodoreda ve, Rodoreda va,
mimosa de Barcelona,
mimosa de Romanyà.
La fotografia de la mimosa del jardí Mercè Rodoreda de l’IEC és del dia 25 de gener, la de la mimosa d’El Senyal Vell és del dia 6 de febrer.

dimarts, 8 de febrer del 2011

Ara, els xiprers

Fa quasi un any, una intensa nevada va fer caure els tres esvelts i estimats xiprers del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. En la primera fotografia, que vaig fer el dia 11 de març de 2010, es pot veure un dels xiprers recalcat damunt els arcs del segon pis. Durant aquest any hem viscut les obres de restauració just d’aquesta part del claustre. Ara ja no hi ha obrers, ni bastides, i el claustre presenta l’esplèndid i renovat aspecte de la segona fotografia, que vaig fixar el 4 de febrer passat. Els tres clots a l’herba del claustre esperen encara els xiprers enyorats que han d’acompanyar el ginkgo biloba i el llorer. Necessitem els tres xiprers “signe de bon acolliment”, que senyoregin al claustre! Com a la tercera fotografia, que vaig fer el 24 de novembre de 2009.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Creixeu com els arbres, amors

A la Bucòlica desena, Virgili fa dir a Gal·lus, el pastor-poeta protagonista: “a les forests, enmig dels covals de les feres, m’estimo més patir i gravar els meus Amors en els arbres tendres; creixeran els arbres: creixereu amb ells, oh els meus Amors!”
Uns anys més tard, a les Heroides, Ovidi fa dir a la nimfa Enone, abandonada per Paris: “Els faigs serven el meu nom que tu vas gravar-hi, i sóc llegida Enone, escrit amb el teu falçó, i tant com les soques, creix el meu nom.”
Al segle XV, el poeta Jeroni Pau recreava el tòpic d’aquesta manera: “Ací un vern enorme tenia esteses les seves branques immenses, allà em va agradar de gravar, oh cruel! el teu nom. Com aquest arbre creixi, així creixeu vosaltres, amors.” 
No sé si algun dels lectors d’aquest bloc ha gravat mai en l’escorça d’un arbre el nom de la persona estimada. Jo ho vaig fer, d’adolescent, en un dels pollancres d’una arbreda camí de Sant Llorenç, a Llagostera. Fa anys que van tallar l’arbreda.
Les traduccions de Virgili i d’Ovidi provenen de les edicions de la Fundació Bernat Metge, la de Jeroni Pau prové de la meva edició de Curial, de l’any 1986. Vaig fotografiar aquest arbre d’espaiós brancam de Central Park l’agost de l’any 2009.

dijous, 3 de febrer del 2011

Les camèlies de Rodoreda

Li agradaven de feia temps les camèlies a Mercè Rodoreda. Les va fer fins i tot protagonistes del títol d’una de les seves novel·les El carrer de les Camèlies, que havia escrit a Ginebra des d’octubre de 1963 fins a desembre de 1965. Hi llegim: “Li va dir que havia trobat una nena. I ella li va preguntar: ¿on? I ell li va dir, en el carrer de les Camèlies, a mig carrer, al peu d’un reixat amb tot de camèlies plantades. La seva dona semblava que no s’ho volgués creure i li ho va haver de tornar a dir, ben a poc a poc, que a la matinada, al costat d’unes camèlies havia trobat una nena com un gatet que es diria Cecília.”

Les va fer viure a Romanyà, quan va escriure a Quanta, quanta guerra: “Tot es perdrà si no tornes… encara està tot igual. Torna… Igual, el racó amb la teulada de canyes que abriga les camèlies de les gelades de l’hivern; igual el gran dipòsit ple d’aigua per regar, amb flors d’aigua a dintre que es gronxen.”

Les camèlies de la fotografia, si fa no fa “al peu d’un reixat” i al costat d’un estany “amb flors d’aigua a dintre”, són les del jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, d’esponerosa florida el dia 25 de gener, quan les vaig fixar per il·lustrar aquest post.

dimarts, 1 de febrer del 2011

El país de les piràmides

“...Em trobo dalt d’una euga que es diu Marion, pujant muntanya amunt per un pendís estret, pedregós, sinuós, un camí de cabres amb cabres i gallines, i gossos vells i secs, i ànecs, i brutícia acumulada. I penso que si caic agafaré una infecció o el tifus o el tètanus o què sé jo. I dec fer una cara de mil dimonis. I l’home dels cavalls em diu “Que no és això el que volies veure?” “Sí, és clar” li responc. “I doncs, que no estàs bé? Sigues feliç, somriu, cap problema, mira al teu costat”. I les piràmides al costat dret m’anaven acompanyant tot el camí. I jo sense saber-ho. Sempre allà, protectores. Arribem a dalt. A sota, al cantó esquerre, l’esfinx, petita, com una vedet davant d’una multitud de cadires arrenglerades per a l’espectacle nocturn de llum i so. Allà lluny, a l’horitzó, les piràmides de Sakkara desdibuixades en la calima del desert sobre aquell cel blau. Al fons, darrere meu, la ciutat del Caire, llarga, estirada, carregada de smog. Les primeres cases del barri de Mena, a la vora, amb els teulats de palla o d’herba com les cabanes dels pastors de les Bucòliques de Virgili, les cases sense portes, la roba estesa pertot arreu, runa, rajols amuntegats. Una mica més enllà, el cementiri. Taques de flors vermelles. L’home dels cavalls em pregunta si estic bé, si estic feliç. “Sí, és clar”, li contesto. L’emoció és massa intensa, massa nova, massa de somni i massa real per no ser feliç. “És irrepetible”, em diu ell, “només una vegada a la vida”. Li dic que no, que hi tornaré. “Ben tornada”, em contesta. “Però no serà com la primera vegada. Mai més no ho podrà ser”. Contemplo la règia mola de les piràmides. M’impregno els ulls amb la silueta tres vegades triangular. 

Baixem per un altre cantó, més planer. Voregem el cementiri dels egipcis, el copte i el musulmà. Eucaliptus alts. L’esfinx em saluda graciosament. Entrem al barri de Mena. L’home dels cavalls és fill d’allà. Tothom ens saluda, perquè tothom el coneix. La crinera de la Marion és plena de mosques. Els genolls em fan mal. Però no puc deixar de mirar a banda i banda, de saludar gent descalça, homes amb vestits fins als peus, dones amb el cap cobert, asseguts a terra, venent pa de pita, i síndries; i els gossos i els ànecs i les cabres es passegen pel mig, indolents com els seus amos, sota quaranta graus d’un sol que crema, que asseca i que purifica tanta deixadesa. Fa, però, menys pudor de la que em pensava. Passa un carro que ven sucre amb un altaveu que ho anuncia. L’home dels cavalls m’explica que quan era petit la seva mare li’n comprava. Em diu que li doni una bona propina. Que ell també té un fill i que la vida és cara. Em demana un bolígraf espanyol per a ell. Li dic que no en tinc cap, l’únic que portava l’he deixat a l’hotel. Cap problema, em contesta.”

Aquest text forma part d’un article més llarg, “La fascinació del país de les piràmides” que vaig publicar a la Revista de Girona, després del viatge a Egipte. La fotografia és d’aquell viatge de primers de juny de l’any 1999.